K. L. REICH (1963) – Joaquim Amat Piniella

Autor: Joaquim Amat-Piniella
Títol: K. L. Reich
Editorial: Edicions 62
Any: 2007 (1963)
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-297-5672-2
Valoració: ★★★★★

 

Mai, mentre vaig estudiar Filologia Catalana, ningú m’havia parlat de K. L. Reich i molt menys de Joaquim Amat-Piniella. En una assignatura de literatura de postguerra recordo haver llegit Incerta glòria de Joan Sales. Tampoc no hi era, ni hi és (i ja difícilment hi serà) a la col·lecció MOLC, una bona manera per conèixer els clàssics catalans (per bé que és una col·lecció que necessitaria una revisió de dalt a baix). La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la fou en un institut, quan la van incloure al programa de l’assignatura de Literatura catalana del batxillerat i em va cridar l’atenció, evidentment perquè no la coneixia i sobretot perquè el curs següent havia de fer aquesta matèria, així que vaig decidir avançar feina, comprar-me-la per llegir-me-la a l’estiu. El destí, va fer que no continués en aquell centre i davant la perspectiva, que després es va confirmar com a certa, que no faria aquella matèria, K. L. Reich va quedar al munt dels llibres per llegir i ha esperat pacientment fins ara, quan se celebra el centenari del seu autor, perquè hi renovi l’interès i me l’hagi llegit.

K. L. Reich explica de forma novel·lada el pas de l’autor pel camp de concentració de Mauthausen, una autobiografia distanciada pel canvi dels noms dels personatges i el protagonista no és l’autor, sinó l’Emili, i pel relat d’episodis de la vida al camp i de les vicissituds del protagonista, que s’estructuren en un ordre cronològic, però que només descriuen petites finestres d’una experiència dura, molt dura. La lectura és fa igualment dura, esdevé espinosa i sovint t’obliga a aturar-te per reflexionar sobre com podia ser possible que allò esdevingués, per recordar-te insistentment que no és ficció, que és una realitat ficcionada, que algú va patir allò que s’explica. Apareixen les preguntes: com va poder ser que homes es comportessin d’aquella manera envers altres homes en passatges com la de set jueus, al capítol V, que van arribar una nit, els SS es van dedicar a jugar amb ells i al matí tots ja eren morts; també la d’un advocat jueu eslovac, al capítol XIII, que es llança al buit de la pedrera on treballen els presoners amb gran dignitat i després d’haver fet un discurs que els soldats no van escoltar, però que fa avergonyir el nazisme.

Una altra pregunta que se’m presenta és com podia ser que presoners fossin capaços de maltractar altres interns, només perquè ells tenien un càrrec superior (potser maltractar és una paraula massa suau en aquest context). El tema dels presoners que col·laboren amb els botxins és un tema interessant i ha estat tractar, per exemple, per Vicenç Villatoro en la novel·la Memòria del traïdor, però des d’un punt de vista ambigu, el traïdor-heroi, el que intenta salvar mentre exerceix l’autoritat. A K. L. Reich no hi ha dualitat, el Blockältester Popeye, un pres comú alemany, encarregat del barracó de l’Emili, és despietat, violent, sense remordiments i sense preveure que un dia les coses poden canviar i, certament, van canviar al cap de cinc anys, quan els nord-americans van alliberar el camp. Popeye fou assassinat a cops de llamborda i el seu cadàver abandonat al mig del pati del camp. El mateix destí fou el que esperava a l’Ernest, un noi jove, espanyol, que fa servir el seu cos per assolir més quotes de poder i en algunes ocasions l’exerceix de manera tirànica, cosa que li crea un enemic que li ho recordarà al final de la guerra en forma de dos trets al ventre.

La destrossa moral de la gent del camp és brutal i amb una capacitat anorreadora dramàtica, només se n’escapa en Francesc, el gran amic de l’Emili que morirà d’una pulmonia accelerada per l’execució brutal del metge nazi a través d’una xeringa amb benzina. Francesc serà la integritat que sobreviu al drama de la despersonalització que s’inicia amb la nuditat de la desinfecció i la pèrdua de records i pertinències quan s’arriba al camp; Francesc serà el referent de l’Emili i el seu referent, Pere Vives, a qui es dedica la novel·la, juntament amb Omar Bradley, l’oficial nord-americà que va alliberar el camp.

Davant d’aquesta destrucció moral i física, hàbilment edulcorada pel comandant Grupper al final de la guerra, Emili evita ensorrar-se, evita que l’ambient del camp se l’empassi, evita continuar fent dibuixos pornogràfics per tenir una posició millor; i, sobretot ho evita gràcies al trasllat a un camp secundari on es podrà refer en tots els sentits i convertir-se un referent moral per a la resta dels presoners, valorat, sense tenir càrrecs ni responsabilitat, cosa que li permetrà ser un espectador en la primera línia de les trifulgues polítiques que hi ha entre els presoners comunistes, anarquistes, sindicalistes… I evitar d’aquesta manera l’absència de destí perquè

Els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres. 

Les cendres, que evidentment, queden després del crematori i que per sort de la literatura i la història no foren el destí de Joaquim Amat-Piniella, ja que el seu llegat és d’un valor incalculable i es posa de relleu en moments en què es banalitza el nazisme. Crec que com a societat no ho podem permetre i tampoc podem permetre que K. L. Reich no ocupi el lloc que es mereix, ja no en la nostra literatura, sinó en la literatura de la postguerra europea.

3 Comments

  1. L’altre dia, vaig tenir una grata satisfacció en veure que El Biblionauta havia publicat una ressenya de K.L. Reich.
    Jo vaig tenir la sort de dedicar tot un semestre de la carrera a aquesta obra així com el privilegi de tenir com a professor a David Serrano que va editar-la el 2005 per a Edicions 62. Va ser el meu descobriment personal de la literatura concentracionària perquè fins aleshores no en sabia ben res.
    K.L. Reich pertany al gènere de la novel·la d’educació (Bildungsroman), que és un tipus de novel·la realista on el seu protagonista (l’heroi) va aprenent i canviant paral·lelament al món que l’envolta, al llarg de tota la novel·la. L’home que entra al camp de concentració va fent el seu aprenentatge individual, que s’esdevé col·lectiu alhora, a través dels diversos obstacles amb els què es va trobant i s’acaba transformant, sense cap altra alternativa, en un nou Home que reneix de les cendres de l’horror viscut.
    Amat-Piniella posa èmfasi en les evolucions morals tan diferents dels personatges que els aboquen fins al seu destí final i els separa clarament en dos bàndols: els enfonsats i els salvats.
    El repte d’Amat-Piniella és donar una àmplia visió de la tragèdia humana viscuda a través del terror sofert però també a través de l’esperança i analitzar les diferents actituds humanes enfront de l’horror que comporta haver passat per un camp de concentració.
    Moltes gràcies, Enric, per aquesta ressenya tan valuosa com necessària i gràcies, Dani, per publicar-la!

    • Ostres, Eva, t’haurem de fitxar perquè ens escriguis alguna cosa a El Biblionauta amb aquestes interessants dissertacions 😉 M’ha encantat això de “els enfonsats” i “els salvats”. És molt Primo Levi. Traslladaré les teves felicitacions a l’Enric.

  2. Gràcies Eva pels comentaris. Quin plaer haver pogut una assignatura de literatura concentracionària, si jo hagués tingut la possibilitat de fer-la, segur que l’hauria cursat. I gràcies també a en Dani per oferir-me l’espai on publicar una ressenya, unes impressions d’una lectura que no deixa indiferent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada