ES PERD EL SENYAL (2012) – Joan Margarit

Autor: Joan Margarit
Títol: Es perd el senyal
Editorial: Proa
Any: 2012
Pàgines: 94
ISBN: 9788475883403
Valoració: ★★★

 

Tot prenent les paraules de Pla que se citen en l’encapçalament del llibre, aquest poemari és una autobiografia en vers. Lúcid retrat de la quotidianitat i la interioritat d’algú que sap que té més temps per darrere que per endavant, que el viatge arriba a la seva fi i que mica en mica es va perdent el senyal, Margarit revisita vells llocs de la seva poesia anterior, però des d’una maduresa que només poden atorgar els anys i la calma: el poble de la infància, la mare mestra, la germana que morí al bressol, la mort de la seva filla Joana, la guerra civil, el país o la llengua catalana.

Aquesta major maduresa està irremissiblement lligada amb aquesta sensació de trajecte final de tot el recull. El llibre sencer sembla escrit al final i pel final. L’epíleg, que en realitat té més aviat l’aparença de pròleg, d’obertura, conté algunes claus de volta.

El que es recorda, malgrat que no sigui cert, en canvi, és la veritat.

El record ―i en aquest apartat una menció per No oblidis― és el vehicle que ens transporta al llarg de tota la lectura. I amb aquesta idea cal llegir, del final cap endavant, els poemes del llibre. Poeta honest, poeta moral, poeta civil, Margarit ens ensenya les coses grans i petites del món a través dels seus ulls sense artificis, però això no vol dir que allò que hi veiem sigui cert; únicament és veritat. La seva veritat particular, de tota una vida. Ens n’adonem aviat, però, que revisitar els records resulta una tasca dolorosa i que acaba amb qualsevol vestigi de felicitat, com qui torna als llocs de la memòria, només per veure com la memòria el traeix.

Recordar és això: deixar passar / una oportunitat de ser feliç [1].

Tants anys i tants versos després, potser en aquest poemari encara puguem trobar una idea nova, molt en consonància a aquest temps tardoral que dèiem que impregna totes les pàgines:

Cal saber utilitzar la soledat com una manera de fer front al dolor i a l’infortuni.

La soledat com a bàlsam davant l’estranyament per un món que ja no és el seu i uns amics amb qui s’han acabat els temes de conversa. Són senyals, diu Margarit.

Senyals que es perden perquè el final s’apropa veloçment. I com els animals, que s’amaguen i moren ocults a les mirades, ell també sembla dir-nos que ha decidit d’emprendre la retirada [2].

D’abraçar la solitud.

En definitiva, potser sigui el seu últim recull. Potser no sigui el seu millor recull. Però alguns poemes conserven la força dels seus millors versos i en l’obrada del poeta-arquitecte, que ja podem començar a besllumar complerta, podem dir que aquest llibre assenta els fonaments sòlidament amb una punt de vista reflexiu, mesurat i necessari. Un llibre digne, en definitiva, ple d’autenticitat.

No m’enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge / pugui ser res que el viatger no sigui / abans de començar-lo… [3].


[1] El gran parterre. [2] Retirada [3] Cançó agraïda.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 345 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.