AUGUST (1972) – John Williams

Autor: John Williams
Títol: August (August)
Editorial: Edicions 62
Any: 2013 (1972)
Pàgines: 480
ISBN: 9788429770094
Valoració: ★★★★★

 

Roma no es va fer en un dia. La fama de John Williams, tampoc. De fet, ha trigat molt a deixar d’ésser un desconegut a casa nostra. Si l’any passat Edicions 62 publicava per primera vegada Stoner (1965), la qual no trigà a convertir-se en una de les alegries literàries d’aquell 2012, enguany li ha tocat el torn a August, guardonada l’any 1973 amb el National Book Award.

El context històric de totes dues no podria ésser més diferent: si la primera és la història de William Stoner, un trist professor universitari que només troba la passió de viure en la literatura, August és la magna història de la vida del successor de Juli Cèsar. No obstant això, el propi autor s’encarregava de teixir-hi vincles:

Tant Stoner com August tracten de l’exercici del poder, de les responsabilitats individuals, de l’amistat i de l’enemistat.

I des d’aquest punt de vista, això converteix l’obra de Williams en una radiografia ben actual del món ―d’aquest autèntic joc de trons― en el qual vivim encara avui, 19 anys després de la seva mort.

Excepte per l’escala, les maquinacions del poder són les mateixes a la universitat, a l’Imperi romà o a Washington.

August, però, no pretén ser un retrat fidel de la història i la vida de Gai Octavi, sinó una recreació fictícia d’aquells aspectes més humans que no ens han llegat els llibres d’història sobre l’emperador. Williams és un autèntic narrador, un novel·lista de casta, de cap a peus, que juga amb la ficció quan el relat li ho demana. Per donar versemblança a tot plegat, no té inconvenient en prendre els noms d’alguns personatges històrics com Ciceró, Tit Livi o Virgili, els quals conegueren Octavi de primera mà, i fer-los parlar com si fos un ventríloc.

I és que August és una novel·la coral, on parlen una munió de veus, totes en primera persona, això sí, per a donar més crèdit, més raó, més aparença de veritat: és a través de cartes, notes, libels i fragments de diaris personals d’amics, coneguts i saludats que assistim a la forja d’aquest líder ―a pesar seu, fa l’efecte algunes vegades. L’aproximació resulta molt més humana del que la divina figura de l’emperador Octavi ens té acostumats. Williams el converteix en una víctima del seu destí: governar el món. I aquest fat fa Octavi molt més proper a al lector que l’aurèola de grandesa amb què l’ha vestit la història tradicionalment.

A la primera part de la novel·la, que comprèn els fets des de la mort de Juli Cèsar i fins després del daltabaix de Marc Antoni i Cleòpatra, veiem l’eclosió del jove Octavi, un noi d’ulls blaus terriblement tímid i discret, i que ―creuen― no representa cap amenaça per les aspiracions dels botxins del seu oncle. S’equivoquen, perquè no compten que Octavi posseeix una ferma determinació per dur a terme la seva missió: salvar Roma, dels propis romans si és necessari.

Érem joves i, per molt que Gai Octavi, com l’anomenaven llavors, sabés que el destí l’afavoria i que Juli Cèsar tenia la intenció d’adoptar-lo, ni ell ni jo, ni Marc Agripa ni Salvidiè Ruf, que érem els seus amics, no ens podíem imaginar on arribaríem.

L’amistat és un dels grans temes que toca Williams en aquesta novel·la. Un cop Octavi decideix reclamar el nom i el lloc que li pertoca per herència, tot canvia com un mitjó, també entre Octavi i els seus germans d’armes, i el noi es converteix en un home; un home solitari. Són aquestes petites tragèdies, molt més que les grans derrotes i carnisseries, les que van colpint l’esperit de l’emperador. I de passada el nostre.

Ho veiem ben clarament en la segona part de l’obra, aquella on Octavi va construint amb sang, suor i llàgrimes un Imperi fort i estable. La política, la corrupció i el paper de la dona en aquella societat de guerrers també tenen el seu lloc en aquesta part. Octavi se’ns presenta com un soldat ardit, un general magnànim i un polític astut. Però també com algú disposat a sacrificar tot el que faci falta, fins i tot la seva felicitat i la dels seus, pel bé de Roma.

Mica en mica, però, Octavi, que va tenir una vida inusualment llarga ―77 anys―, va veient com moren tots els seus amics i es va quedant sol.

Potser tots vam morir llavors, quan érem joves.

Si en les altres dues parts han estat un rosari enorme de veus les que han parlat d’Octavi, però mai el propi Octavi, en aquesta darrera ―la més breu― és el propi emperador qui parla. Potser perquè es vol desempallegar d’aquells records, que com ell mateix diu ja no li fan cap servei. Amb el cor encongit, assistim a la confessió d’aquell que seu al tron del món, però se sent buit, sense res: la història que canten d’ell els poetes són un grapat de mentides, la seva vida de victòries i èxits no ha tingut cap sentit, Roma, aquella per la qual ho ha donat tot, no serà eterna. Roma caurà. Els romans sabien com ningú que les victòries són passatgeres i que tot passa víctima del temps. Roma i Octavi, però, encara perduren. I aquesta novel·la, tota una obra mestra, està cridada a perdurar, també.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 347 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.