CANYELLA AMB ESPIGA (2013) – Maria Mercè Fontclara

Autor: Maria Mercè Fontclara
Títol: Canyella amb espiga
Editorial: Brau Edicions
Any: 2013
Pàgines: 203
ISBN: 9788496905948
Valoració: ★★

 

Canyella amb espiga, la tercera novel·la de la Maria Mercè Fontclara, és la història de la Cristina, una dona que viu aclaparada per una solitud insuportable, una solitud que la du a passar d’un home a un altre, d’un amor al següent, a través de tres temes existencials: el misteri que senyala la seva infantesa, la soledat de l’edat adulta, i la por a la mort i a la pèrdua irreparable. Tots tres temes s’entreteixeixen al llarg de l’obra de manera més o menys evident. I l’amor, tres tipus d’amor, li serveixen per unir els fils d’aquesta teranyina que és la seva vida: l’amor de l’Albert―l’amor platònic de la infància―, l’amor d’en Marton ―l’exòtic i apassionat, de jove― i l’amor d’en Vicenç ―l’amor intel·lectual que arriba sense avisar i que s’acaba tràgicament abans, fins i tot, d’ésser res més que una promesa, una ombra.

Totes les aproximacions de la Cristina a la felicitat, doncs, queden només en això, en aproximacions. La felicitat, per a ella, és només vista de passada, de cua d’ull, intuïda o recordada, massa a prop o massa lluny, però mai viscuda. Fa l’efecte que és una d’aquelles persones condemnades a romandre sempre insatisfeta, frustrada, que no poden emprendre el vol per atènyer els seus somnis de felicitat perquè unes ales amb cadenes ―de somnis i malsons―, massa pesants, els ho impedeixen. Com Ícar que es crema les ales en voler-se apropar massa al sol o com un d’aquells herois de la mitologia sentenciats a haver de repetir una vegada i una altra la seva pena fins la fi del temps. I d’aquesta manera, la Cristina viu penedint-se del que ha fet i del que no, i passa la vida vivint més en el món dels records que en el real.

És a través d’un lirisme melangiós i trencadís que la protagonista bascula entre aquests dos mons: el de la realitat més crua i el de la fantasia de la memòria. I és a través d’aquest lirisme que descobrim el canvi més notable de Canyella amb espiga respecte les seves antecessores, Mar de terra i Un brot de “sàvila”: la poeticitat, aquí, prové de la presència d’elements de l’inconscient.

Encara ara sento aquella olor tan profunda que em recorre tot el sentit de l’olfacte entrant tan endins que se’m fica dins el cap.

Canyella amb espiga segueix de prop els passos de la novel·la psicològica, tan de prop que la Maria Mercè es calça les sabates de la protagonista i escriu el relat en primera persona.

L’estil de la novel·la, la veu amb què la Maria Mercè ens parla, té l’aparença d’un llenguatge oral espontani, senzill, descurat fins i tot, on destaquen les comparacions i on trobem constants referències als objectes i als detalls, que són els que acaben creant el ric univers interior de la Cristina. El discurs, doncs, apareix de vegades alterat ―amb contradiccions, frases inacabades, talment el pensament quan ens flueix en la consciència― com també apareix alterat el temps de la novel·la, ja que en la vida de qualsevol persona no hi ha cap instant que s’assembli al següent, o a l’anterior. Un minut, fixem-nos-hi bé, mai dura el mateix: pot ésser el temps d’un lleu desmai o el que es triga a fer un viatge a Hongria.

Els últims capítols són un retorn als orígens i converteixen Canyella amb espiga en una novel·la circular ―sortida del poble, anada a Barcelona i tornada al poble. Serà necessària una situació límit perquè la Cristina s’acari a si mateixa, reconegui la seva tràgica insatisfacció i s’adoni per fi que ha invertit la vida buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, en paraules de la Cecília C de la Rodoreda. Aquesta és la seva major valentia. Com en un jardí de camins que es bifurquen, la Cristina, llavors, haurà de triar si abraça el somni irreal del que podria haver estat la seva vida però no fou, i viure perennement en la fantasia o, pel contrari, decideix fer el cor fort i acceptar que l’ideal que s’havia imaginat ―tot ideal, de fet― és inabastable i romandre en la vida viscuda, la real, tot deixant passar el passat. També per sempre.


Adaptat del pròleg del llibre, presentat el dia 19 d’abril de 2013 a la Sala Gòtica de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.

Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 345 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.