VINT-I-CINC CEMENTIRIS I DUES TOMBES DE LES COMARQUES GIRONINES (2010) – Judit Pujadó

Autor: Judit Pujadó
Títol: Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines
Editorial: Edicions Vitel·la
Any: 2010
Pàgines: 172
ISBN: 978-84-937162-2-6
Valoració: ★★★

 

Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines combina les reflexions profundes de l’observador perspicaç amb les belles fotografies del que sap on mirar, exercici gens fàcil de vegades, quan tothom dirigeix la mirada al mateix punt i resulta que allò realment bell es troba a l’altra banda, ocult, on ningú mira. Cal un tarannà especial per a destriar les coses importants de les que no ho són, tant en un relat com en un retrat. I la Judit Pujadó demostra tenir-lo. Dividit en vuit parts, que es corresponen a vuit comarques de la província de Girona, la Judit ens descriu i ens parla de com són alguns (vint-i-cinc), dels seus cementiris, des del de Tossa de Mar a Ripoll, des del de Girona a Figueres, passant pel de Verges o Portbou. I al final de tot, en un capítol a part, una última secció: dues tombes. La de Maria Àngels Anglada, soterrada al cementiri de Vilamacolum, i la de Mercè Rodoreda, a Romanyà de la Selva.

La Judit troba l’excusa en aquesta última part per deixar anar la seva creativitat i deixar-nos ben clar que per damunt de tot ella també és escriptora. I ens diu:

Aquí dins, perquè aquest alzinar sembla contenir un món, Mercè Rodoreda hi va viure els darrers anys de la seva vida. L’època esperada en la qual es podia asseure a escriure sabent-se llegida, quan podia esporgar rosers en un jardí sense baranes des d’on podia veure el món, quan podia pintar amb flors i amb arbres, la geografia immediata que l’acompanyaria cada dia i cada nit. Per sempre.

Amb quatre ratlles la Judit fa que ens afigurem la Rodoreda, ja madura, amb les seves flors i els seus llibres, escrivint plàcidament en els seus darrers dies. Segurament fou així que començà i deixà sense acabar (perquè el que s’acabà de debò fou la seva vida) la que per a molts és la seva millor novel·la: La mort i la primavera. Apunta la Judit:

No hi ha a la tomba cap referència a La mort i la primavera, encara inacabada i inèdita quan va morir. I és que probablement seria redundant. La tomba és dins de la novel·la. La novel·la és la bombolla de vidre i és aquest bosc, aquest massís ple de misteris, que tampoc no s’acaba mai.

Potser perquè la Judit forma part d’aquest món de les lletres, potser perquè les tombes d’escriptors i artistes tenen un peculiar atractiu (potser per la morbosa relació entre la bellesa i la mort que llegim des de Les flors del mal de Baudelaire a La mort i la primavera de Rodoreda), superior a l’atractiu d’altres professions igual de dignes entre els habitants dels cementiris, el cert és que en aquest llibre es presta una especial atenció als novel·listes i poetes enterrats en aquests vint-i-cinc cementiris, que no són pocs. L’art sempre ha estat estretament vinculat a la vida i a les inquietuds que genera. Planteja preguntes, esbossa respostes, qüestiona dogmes. La presència en la vida de les persones de la mort, i la relació amb ella, fa que la seva presència en l’art sigui constant. Escrivia l’escriptor Arthur Koestler:

Si la paraula “mort” estigués absent del nostre vocabulari, les nostres grans obres literàries mai haurien estat escrites.

La mort com a pretext literari i la vida i la mort de poetes i novel·listes sembla atraure en la mateixa mesura. Atrau llegir sobre el tema de la mort d’igual manera que atrau saber sobre la vida i la mort d’aquest o aquell escriptor. Potser més d’un haurà peregrinat a l’Escala per veure la tomba de Víctor Català, la gran prosista del nostre modernisme soterrada en la seva Solitud; potser d’altres hauran recitat amb religiosa parsimònia unes ratlles de La punyalada davant la tomba de Marià Vayreda, al cementiri d’Olot; i potser fins i tot algú ha vessat llàgrimes de viva emoció davant la serena làpida de la família Pla, al cementiri de Llofriu, tan ajustada al tarannà estalviador (fins i tot en aquests detalls) del gran pagès-prosista de l’Empordà Petit.

Són moltes i molt interessants les anècdotes que la Judit espigola al llarg de tot el llibre sobre escriptors, artistes, polítics, etc. Des del jueu d’origen alemany Walter Benjamin, enterrat al bell cementiri de Portbou, rodejat de pompa i convertit en símbol de la persecució de tot un poble, fins a Raimon Casellas, autor entre d’altres peces clau del nostre modernisme de Els sots feréstecs, soterrat anònimament, sense cap rastre, al cementiri de Sant Joan de les Abadesses. També té un record especial per un dels castellonins (d’adopció, ja que va néixer a Figueres) més universals: Carles Fages de Climent.

Conegut entre el poble sobretot per la seva poesia crítica i mordaç, de vegades força grollera, on sobresurten els seus punyents epigrames, obtingué la fama a Barcelona amb llibres de poemes com Les bruixes de Llers o la Balada del sabater d’Ordis, beneïda pels mateixos Salvador Dalí i Eugeni d’Ors. Els últims anys de la seva vida, però, Fages tornà a la seva casa pairal de Castelló d’Empúries, on enllestí les últimes estrofes del Somni de Cap de Creus. Fages morí a principis d’octubre de 1968 i fou enterrat al cementiri de Castelló. Havia deixat escrit fins al més petit detall del seu sepeli. Així doncs, els dos poemes que hi havia en els recordatoris, La mà i la seva famosa Oració al Crist de la tramuntana, els havia triat ell. Sembla que una gran gentada ocupava el cementiri aquell dia. Entre els assistents, el poeta J.V. Foix, en representació de l’IEC. Al peu del taüt un ram de flors que l’amic de la infància, Dalí, havia enviat des de Portlligat.

El llibre no és un simple exercici estètic. L’autora no es limita a fer-ne una descripció física, arquitectònica. El llibre és això i molt més. De vegades fa l’efecte que el que descriu de cada cementiri és la seva ànima, el que duen dins, o el que cada lloc va remoure en l’interior de l’autora quan el va visitar. I el que llegim són els efectes que una tomba, una inscripció o un xiprer van provocar en el seu estat d’ànim. En qualsevol cas, resulta un plaer llegir i observar les 167 pàgines d’aquest llibre del qual, en cloure’l, mai podrem dir que ens ha deixat indiferents, que ens hem quedat igual. Qui més qui menys haurà trobat en les reflexions, explicacions i divagacions de la Judit combustible per a les seves pròpies. Aquest és un llibre que fa pensar, com fa pensar quan entres en un cementiri i t’assentes en un banc a mirar sense veure-hi i t’adones, de sobte, com qui no fa la cosa, que hi ha una tomba oberta a tocar d’on ets tu, sense cap nom gravat, sense cap data, com esperant que algú l’ocupi. Entens llavors que la gent, avui en dia, prefereixi no venir als cementiris. Que faci falta instituir un dia expressament per pensar en els nostres morts i visitar-los. La mort espanta, no tant la dels altres, sinó pensar en la nostra, i els cementiris són això el que tenen. Però en els fons sabem que tancar els ulls no ens servirà de res arribat el moment. Escriu la Judit:

Girant l’esquena a aquests recintes no fem altra cosa que ajornar una confrontació inevitable (…) Visitar cementiris no aporta sentit a l’existència, ni l’escalfa, ni la mesura, només et confronta amb la realitat.


Adaptat de la presentació del llibre feta el dia 5 de febrer de 2011 al convent de Santa Clara de Castelló d’Empúries.
Daniel Genís
Sobre Daniel Genís 345 Articles
Doctor en literatura. Professor de llengua a Secundària. Editor de El Biblionauta i director de la col·lecció "Ciència-Ficció" de Pagès Editors. Culturalment dispers.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.