L’ÚLTIM ABAT (2012) – Martí Gironell

Autor: Martí Gironell
Títol: L’últim abat
Editorial: Columna
Any: 2012
Pàgines: 374
ISBN: 9788466415347
Valoració: ★★

 

L’últim abat, de Martí Gironell, s’ha convertit, juntament amb Victus, d’Albert Sánchez Piñol, una altra novel·la històrica, en un dels fenòmens editorials de l’any al nostre país. Escriptor i periodista, Gironell es mou a gust en el món dels mitjans audiovisuals, i sens dubte aquesta habilitat (juntament amb una esforçada tasca de promoció en pobles i poblets de tot el Principat) ha afavorit la bona acollida del llibre. Ja les seves antecessores, des de El pont dels jueus (Columna, 2007) a L’arqueòleg (Columna, 2010), passant per La venjança del bandoler (Columna, 2008), van obtenir el favor del gran públic i durant diverses setmanes van ser a la llista dels llibres més venuts de ficció en català.

L’últim abat ens narra la història dels darreres temps de la independència abacial del monestir de Sant Benet de Bages, sota el govern de l’abat Pere Frigola. En el primer capítol, que en realitat és el final de la història, l’abat Frigola agonitza i mor al seu llit de la cel·la de Sant Benet. Amb la seva mort, el monestir perdrà la seva autonomia i passarà a dependre de Montserrat, emparat per la Congregació de la Observança de Valladolid. La Congregació, el tronc central de l’orde benedictí a Espanya, volia aprofitar l’estat de decadència econòmica i espiritual de molts monestirs catalans al llarg del segle XVI per fer-hi entrar la seva reforma i la seva influència. Aquesta ambició topa amb l’oposició de la Claustral Tarraconense, la branca catalana dels benedictins, amb el pare Frigola al capdavant, que temen que aquesta dominació eclesiàstica es converteixi a la llarga, també, en influència política, ja que el que Valladolid (i al seu darrere el rei Felip II) perseguia en realitat era l’assalt a la Generalitat, a través de la seva representació en la figura dels delegats del braç eclesiàstic.

La novel·la, plantejada ja des de bon principi com un exemple de la resistència del monestir de Sant Benet al rei de Castella, juga novament la basa de la resistència catalana a l’enemic castellà, que també jugava Victus. Però allà on Victus excel·lia (en la caracterització d’uns antiherois d’extracció baixa que donaven una versió alternativa a l’oficial des del pintoresquisme, desmuntant mites i mentides d’ambdós bàndols), L’últim abat es mostra tendenciosa i simplista. La caracterització de Ceballos, per altra banda, ratlla en algun punt la caricatura grotesca, en el sentit negatiu del terme. No ajuda a la riquesa de matisos del relat que des de bon principi es caigui en la infantil dicotomia entre bons molt bons i dolents molt dolents. I tampoc ajuda a mantenir viva la tensió del relat que a la pàgina 70 sapiguem ja que Ceballos està al darrere de l’assassinat de Frigola i els demés abats de la Tarraconense. En literatura, el color més apreciat és el gris, en totes les seves tonalitats, i Gironell va del blanc al negre massa vegades. Massa de pressa.

La resta del relat és un flash-back de vint-i-dos anys en el temps per narrar-nos com s’arriba a aquella mort anunciada. Al llarg d’aquests anys assistim a la tasca del pare Frigola, i el veiem com un home recte i honest, també sever i exigent, però en el fons un home que confiava en les persones i que té sempre present la màxima de l’orde en tot allò que fa: ora et labora. Però sobretot el que cal és treballar. L’autor fa l’efecte que s’esforça en demostrar els paral·lelismes entre la situació sociopolítica d’aquell final del segle XVI i l’actual. I així, resulta difícil en alguns moments desvincular-se del present i no entendre passatges, frases i fets com una picada d’ullet al lector sobre situacions de la nostra vida de cada dia. Per exemple, en la relació Catalunya-Espanya, a propòsit de la conxorxa castellana i l’espoliació dels monestirs catalans, en la crítica a la corrupció política, en el retrat dels interessos polítics de l’Església, o en la reflexió al voltant de la necessitat de consol i esperança que hi ha avui en dia en la societat.

D’igual manera, en clau actual, podem entendre també les receptes que se’ns donen a aquests problemes:

Hem d’aprendre a compartir, a treballar pel bé comú, per la comunitat.

Frigola ens és presentat com una inspiració, com un desvetllador de consciències, almenys entre el cenobi benedictí del Principat. D’aquí que la novel·la s’esforci en interpretar el seu nomenament com un punt d’inflexió en la tasca destructora de la independència abacial catalana i l’inici d’un redreçament.

Aquella albada marcava la resurrecció del monestir.

I amb aquest objectiu, la resurrecció del monestir i de l’orde sencer, Frigola es proposa d’emprendre l’ambiciós projecte d’embellir Sant Benet. Projecte que comptarà amb l’oposició, no únicament de la Congregació de Valladolid, sinó del propi poble, que veu com el monestir pretén pagar totes aquelles despeses amb els seus diners. Es descabdella d’aquesta manera un segon fil del relat, amb tantes o més possibilitats que el primer, però que no acaba de reeixir. La relació del batlle (en el fons extorquit per l’abat) i el seu fill (un rebel amb qui resulta molt més fàcil de congeniar que amb el propi abat i les seves necessitat ornamentístiques) segurament siguin del més lluït del llibre, especialment la desastrada fi de tots dos.

Val a dir que el fons documental és extens i que Martí Gironell forneix l’obra d’un aparat històric contundent: el món de la vinya i el vi associat a les comunitats religioses, les propietats de les herbes remeieres, la importància i simbologia de la gastronomia en el cenobi, l’erudició de llengua llatina i els reptes d’enginy entre l’abat i el novici, la picaresca pròpia de la literatura goliàrdica sobre monges i capellans, etc. Potser es troba a faltar alguna referència al nostre Francesc Eiximenis entre les fonts que consultà l’autor, però tota aquesta teranyina de trames secundàries fan el fet i més d’un cop són el millor del llibre.

Desgraciadament, però, el cor de la història no batega amb la mateixa força i la falta de sang en les seves venes fa que a vegades se’ns acluquin els ulls. A més, les analogies amb El nom de la rosa, malgrat que hem provat de no veure-les, són en alguns punts massa evidents per passar-les per alt: un monestir, una comunitat de monjos, diversos assassinats misteriosos, intrigues polítiques i vaticanes, enamoraments de novicis, bruixeria, verins… i al final un gran incendi purificador que s’ho emporta tot per davant, però que en aquest cas no fa bona la dita aquella que cita Frigola (aequat omnes cinis) ja que ni tan sols la cendra pot igualar els dos relats. I és que d’aquesta comparació L’últim abat no en surt ben parat. En el nostre cas la resolució carnal de les històries d’amor entre monjos i plebees (ni més ni menys que dues!) és precipitada i previsible i aquell deus ex machina del final de relat, amb la mort inesperada, innecessària i inversemblant del dolent de torn, l’abat Ceballos (val a dir que de manera gairebé idèntica a la del Bernat Gui d’Eco) algun lector el pot entendre com un autèntic atemptat a la seva intel·ligència. Per voler donar al lector el que el lector vol, de vegades l’autor no sap donar-li al relat el que el relat necessita. I d’aquesta manera, ni el relat és rodó ni el lector en pot quedar del tot satisfet.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada