EL BESO DE LA MUJER ARAÑA (1976) – Manuel Puig

Autor: Manuel Puig
Títol: El beso de la mujer araña
Editorial: Seix Barral
Any: 2006 (1976)
Pàgines: 287
ISBN: 978-84-322-1727-2
Valoració: ★★★★★

 

El llibre més conegut de Manuel Puig, inclòs en la llista de les 100 millors novel·les en castellà del segle XX pel diari El Mundo, narra la història de dos presos que comparteixen cel·la durant la dictadura argentina d’Onganía (1966-1973): Valentín, un pres polític sotmès a tortures i que s’ha negat sistemàticament a revelar a les autoritats res sobre el seu grup clandestí, i pel qual el més important és la transformació social, la lluita, la subversió del sistema, fins i tot més que els sentiments, i Molina, un homosexual tot sensibilitat, feble i passiu empresonat per haver pervertit (per haver-se enamorat perdudament) un menor d’edat.

En la intimitat de la seva cel·la, assistirem capítol rere capítol i conversa rere conversa a un procés de transformació dels dos personatges. Molina, que secretament s’ha compromès amb el director de la presó a extreure informació de Valentín, pretén guanyar-se la seva confiança explicant-li cada vespre l’argument d’una d’aquelles pel·lícules que recorda i que més li han agradat (característica que cal relacionar amb el gust que sentia Puig pel cinema de Hollywood). Normalment són pel·lícules romàntiques i molt sentimentals, on el propi Molina es veu fent el paper de l’heroïna de la pel·lícula, una heroïna que se sacrifica per una causa bonica, com l’amor. És d’aquesta manera que Valentín coneix l’extraordinària història d’aquelles dones pantera (Cat People, 1943) que maten a qui gosa fer-los un petó.

La raza de las mujeres pantera no se acabó y están escondidas en algún lugar del mundo, y parecen mujeres normales, pero si un hombre las besa se pueden transformar en una bestia salvaje.

Aquestes estones els serviran per escapar de les quatre parets d’aquella presó; però també servirà a Molina, com la Sherezade de Les mil i una nits, per captivar el seu company i estimular la seva faceta més afectiva, aquella que havia anul·lat intencionadament per sobreviure en aquell forat. Per enamorar-lo i fer-li confessar els seus secrets. Per la seva banda, Valentín anirà introduint Molina en les seves lectures polítiques i intentarà convèncer-lo que hi ha coses més transcendents, que superen el bé individual. L’arrossegarà a la seva lluita d’idees.

La novel·la va resultar controvertida i va ser durament criticada pels sectors més conservadors de la societat quan va aparèixer l’any ’76. Allò més transgressor era el tractament que feia l’autor de l’homosexualitat, expressada a través de dos personatges que representen l’arquetip femení (Molina, homosexual que s’autodefineix literalment com a una dona i que participa de totes aquelles convencions i prejudicis que la societat, masclista, atribueix tradicionalment a les dones: han de ser submises, obedients, subjectes passius d’un home dominant, etc.) i masculí (Valentín, heterosexual convencional i fins i tot amb prejudicis explícits al començament de l’obra respecte la condició sexual del seu company de cel·la, la qual rebutja, però que en canvi abomina de tots aquells convencionalismes socials i defensa la igualtat de sexes).

Prometeme otra cosa… que vas a hacer que te respeten, que no vas a permitir que nadie te trate mal, ni te explote. Porque nadie tiene derecho a explotar a nadie.

En definitiva dues veus que responen a la bisexualitat latent en tots els éssers humans, segons la tesi que defensa l’autor, i que apareix explícitament expressada en extensíssimes notes al peu on ressona la veu del psicoanàlisi.

De fet, la pròpia importància del diàleg, que apropa la novel·la tant al diàleg emocional com al llenguatge cinematogràfic (compari’s amb la versió per a la gran pantalla, Kiss of the Spider Woman, 1985, feta per Héctor Babenco i interpretada per Sonia Braga, William Hurt i Raúl Julia), és cabdal per a demostrar aquesta tesi de Puig: cap al final de la història, consumat l’acostament entre els dos homes, el diàleg acaba per confondre’ns, quan ja no som capaços de discernir qui és que parla, ja que hi ha hagut una fusió dels dos temperaments en un de sol. Però no només dels temperaments, la fusió ha estat física, també: en primer lloc per la unió dels cossos, i en segon lloc per la identificació d’un amb l’altre, representada en una escena extravagant i reveladora.

–Ahora sin querer me llevé la mano a mi ceja, buscándome el lunar. –¿Qué lunar?… Yo tengo un lunar, no vos. –Sí, ya sé. Pero me llevé la mano a mi ceja, para tocarme el lunar…, que no tengo.

De totes maneres, en la tesi de l’autor sobre la condició sexual de les persones, la pràctica sexual amb subjectes del mateix sexe no seria pròpiament homosexualitat, no definiria aquella persona. Molt més revelador, en canvi, moralment més significatiu, seria la implicació afectiva. I és en aquest terreny que s’ha de prendre en consideració l’escena del bes:

–Bueno, pero de despedida, querría pedirte algo… –¿Qué? –Algo que nunca hiciste, aunque hicimos cosas mucho peores. –¿Qué? –Un beso.

En aquest bes, que transcendeix la simple relació sexual i la converteix en afectiva, es produeix la transferència i fusió final dels dos personatges, que com en el cas de la dona pantera (o aranya, com diu el títol i explica Valentín cap al final en referència a Molina, els acaba destruint. Molina morirà per unes idees polítiques que li ha inculcat Valentín, i que no són pròpiament seves, i Valentín serà víctima de la passió que li ha inoculat Molina. En qualsevol cas, però, no és un final tràgic. En l’última paraula del somni agònic de Valentín hi ha la clau.

Este sueño es corto pero es feliz.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada