Malgrat ser una obra fonamental de la ciència ficció, Nosaltres, del rus Ievgueni Zamiatin, ha passat relativament desapercebuda. La causa, evidentment, n’ha estat la censura que va patir durant molts anys a la URSS, on no es publicà per primer cop fins 1988, malgrat ésser escrita pels volts de 1920. Els convulsos anys ‘20. Amb Europa encara fumejant a causa de la Primera Guerra Mundial i Rússia repensant-se a si mateixa després de la Revolució d’Octubre, Zamiatin va trobar en la fantasia del seu estimat H. G. Wells l’antídot al realisme de la literatura russa. Precisament La màquina del temps (1895) sorprengué poderosament Zamiatin, que no s’estigué de prendre per a Nosaltres la metàfora que Wells havia bastit amb aquella societat fictícia separada entre morlocks i elois, a imatge i semblança de la classista societat britànica de finals del XIX. Només uns anys més tard que Zamiatin, Thea Von Harbou escriuria un llibre basat en una premissa semblant (desigualtats socials, mecanització, etc.), i que desembocaria en la cèlebre pel·lícula de Fritz Lang Metròpolis (1927). Però el resultat més directe de la influència de Nosaltres és, innegablement, Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948), la famosa antiutopia de George Orwell.

El món futur de Nosaltres apareix, com en Wells, com en Von Harbou, com en Orwell, igualment escindit. En aquest cas literalment separat per un gran mur, que divideix el món salvatge dels éssers animalitzats, primitius i que es regeixen pel caos, de la societat absolutament tecnificada i sotmesa a l’ordre matemàtic en què viuen “els nombres”. L’Estat Únic. Precisament aquest ordre, aquesta antihumana quimera que busca en la mecanització dels homes el seu final suprem (recordem que el futurisme, tan amant de les màquines, havia nascut deu anys abans) i que ha expulsat de les vides de tots qualsevol element no programat i imprevist, és el que ha aproximat la nostra espècie a una mena de felicitat edènica, perduda. Aquesta és una diferència fonamental entre Nosaltres i d’altres famoses distòpies, com la que dèiem d’Orwell, però també amb el Món feliç (1932) de Huxley o el Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury.  En cap d’aquestes altres antiutopies els seus protagonistes eren realment feliços. Sempre hi havia un element d’insatisfacció en les seves vides, una mena de buit existencial. Només cal que recordem el terrabastall emocional que provoca al protagonista de la novel·la de Bradbury la ingènua pregunta d’una nena quan l’interroga sobre si és o no és feliç. Com un castell de cartes, tot el món de Guy Montag es destarota per culpa d’això.

El protagonista de Nosaltres, en canvi, D-503, és absolutament feliç amb la vida que li proporciona aquell sistema social. En la seva casa de cristall, on no es pot amagar res a l’Estat (no fa falta el Gran Germà d’Owell, tot és a la vista) D-503 escriu dia a dia una mena de diari dirigit a un futur i indeterminat lector, que és el que nosaltres tenim a les mans. A partir d’aquest original recurs retòric, ens assabentem que el protagonista és l’encarregat de construir La Integral, un coet espacial que permetrà a l’Estat expandir el seu sistema a d’altres mons. També és en aquestes anotacions, no exemptes d’una fina ironia, que descobrim com és aquell estat utòpic tan magnífic on es veneren les matemàtiques com a un déu i on no sembla faltar de res a ningú, perquè ningú anhela res. De fet, no els fa falta ni tenir nom: la numeració que els identifica (com a l’opera prima de George Lucas THX 1138 (1971)) els assimila a tots, els despersonalitza, els desposseeix del “jo” i els converteix en el “nosaltres” que dóna títol a la novel·la. No és que el futur de Zamiatin sigui en el fons gaire diferent del de les altres distòpies citades, però la lectura que en fa l’autor, plenament irònica, sí. D-503, com la immensa majoria dels humans a Nosaltres, ha trobat en la seva manca de llibertat la manera de ser feliç. Una vida absolutament quadriculada, amb un horari laboral estrictament fixat (divertidíssima la menció que es fa del taylorisme, en aquest sentit), la lliure disposició de diverses parelles sexuals i la guia espiritual (en un pla paral·lel a la funció del déu cristià) del Gran Benefactor, són més que suficients per a D-503. I per a la majoria.

Però no per a tothom. S’ha dit que en qualsevol utopia sempre existeix un petit grup que serà impossible que s’adapti. És el que la farà sempre distòpia. A no ser, és clar, que s’acabi amb aquest inconvenient, ja sigui amb l’expulsió, la conversió o l’eliminació dels inadaptats. Al llarg de la història (i al segle XX Europa ha estat tristament testimoni d’això en diverses ocasions) els estats han practicat totes tres solucions per preservar la seva idea de societat ideal en major o menor mesura. Les distòpies no ens parlen del futur, sinó del present. Pensem en l’extraordinària La guerra de les salamandres (1936), on el txec Karel Capek tan bé va saber preconitzar a través d’una sàtira punyent i esbojarrada l’ascens del nazisme o, fins i tot, l’interessant conte de Manuel de Pedrolo “Servei oficial” (1974), escrit en els últims anys del franquisme. A Nosaltres serà precisament un d’aquests inadaptats, I-330, una autèntica femme fatale que atraurà amb els seus jocs sexuals D-503, qui posarà en perill la utopia. I-330, una nova Eva, convertirà D-503 mal no vulgui en peça clau d’una operació de sabotatge a gran escala per enderrocar el sistema i arrebatar-los la felicitat en ares de la llibertat.

Evidentment, davant l’amenaça, el sistema es defensarà. Amb aquest propòsit es crea un procediment, batejat amb el nom ridícul de la Gran Operació, capaç d’extirpar quirúrgicament les fantasies de la ment de les persones que, com D-503, han desenvolupat el que sembla una greu malaltia: una “ànima”. La tècnica Ludovic de La taronja mecànica (1962) d’Anthony Burgess, una altra distòpia hereva d’Orwell i, per tant, també, de Zamiatin, és evidentment un ressò tardà d’aquest procediment. El dilema moral de D-503 (l’amor vs. la felicitat) es dirimeix magníficament en un final d’alçada, i que no desvetllarem. Perquè com diu l’autor en aquest llibre, la vida és com un llibre que mereix ésser llegida fins a l’últim capítol, i fins a la darrera pàgina no saps què t’oferirà.

En definitiva, Nosaltres representa l’eclosió de la literatura distòpica i un dels seus exemples més reeixits, tota una prevenció davant dels totalitarismes que s’aproximaven. Les utopies del capitalisme i del marxisme, nascudes a inicis del XX i que prometien acabar precisament amb les desigualtats al món vingueren, en canvi, a eixamplar-les. Zamiatin n’alertava en aquesta obra molt abans de Hitler i d’Stalin. Això la fa una obra no de ciència ficció, sinó d’anticipació. Per tot això, aquesta edició de Males Herbes (excel·lent la traducció de Miquel Cabal i un encert l’annex final amb la carta de desgreuge que l’autor envià al propi Stalin) resulta una grata notícia editorial per als amants del gènere en particular i de la bona literatura en general.

Que les novetats de la jove editorial no ens facin perdre de vista la seva extraordinària tasca de trasllat a la nostra llengua (per primer cop) d’alguns clàssics universals inexcusables: Vonnegut, Lethem i ara també Zamiatin. I que no pari!