Diferència entre revisions de la pàgina «Joan Perucho i Gutiérrez»

De CiFipèdia
Jump to navigation Jump to search
(Es crea la pàgina amb «{{Biografies| |Nació= Catalunya |dia naixement= 7| mes naixement= de novembre| any naixement= de 1920 | lloc naixement=a Barcelona |dia mort= 28| mes mort= d'octubr...».)
 
 
(Hi ha 28 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|dia mort= 28| mes mort=  d'octubre| any mort= de 2003 | lloc mort= a Barcelona
 
|dia mort= 28| mes mort=  d'octubre| any mort= de 2003 | lloc mort= a Barcelona
 
|Feina= Escriptor i jutge
 
|Feina= Escriptor i jutge
|premi= Ciutat de Barcelona (1953); Andreu Xandri (1954); Josep Yxart (1957); de la Crítica de narrativa catalana (1981); Ramon Llull (1981); Joan Crexells (1982); Cavall Verd (1984); Nacional de Cultura de Literatura (1994); de la Crítica de poesia catalana (1996)  
+
|premi= Ciutat de Barcelona (1953); Andreu Xandri (1954); Josep Yxart (1957); de la Crítica de narrativa catalana (1981); Ramon Llull (1981); Joan Crexells (1982); Cavall Verd (1984); Nacional de Cultura de Literatura (1994); de la Crítica de poesia catalana (1996); Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001); Gabriel de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción (2002); Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2002)  
 
}}
 
}}
  
Joan Perucho i Gutiérrez[1][2][3] (barri de Gràcia de Barcelona, 7 de novembre de 1920 - 28 d'octubre de 2003) fou un novel·lista, poeta i crític d'art català, que va alternar la feina d'escriptor amb la seva professió de jutge.[1] Les seues obres de ficció pertanyen al gènere fantàstic amb una dosi d'ironia i requeriment d'un lector culte.[4]
+
'''Joan Perucho i Gutiérrez'''<ref>[http://www.lletrescatalanes.cat/index-d-autors/item/perucho-gutierrez-joan «Índex d'autors. Joan Perucho»]. ''Institució de les Lletres Catalanes''. [Consulta: 18 de març de 2020].</ref> <ref>[http://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0050514.xml «Joan Perucho»]. ''L'Enciclopèdia.cat''. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.</ref> <ref>[http://www.urv.cat/honoris_causa/perucho.html «Honoris Joan Perucho i Gutiérrez»]. Universitat Rovira i Virgili. [Consulta: 18 de març de 2020].</ref> (Barcelona, 7 de novembre de 1920 - 28 d'octubre de 2003) fou un novel·lista, poeta i crític d'art català, que va alternar la feina d'escriptor amb la seva professió de jutge. Les seves obres de ficció pertanyen al gènere fantàstic, amb grans dosis d'ironia.<ref>[http://www.elcultural.com/revista/letras/Joan-Perucho-el-bibliotecario-de-Alejandria/10808 «Joan Perucho, el bibliotecario de Alejandría»]. ''El Cultural'', 5 de novembre de 2004 [Consulta: 18 de març de 2020].</ref>
  
 
==Vida==
 
==Vida==
Fill de Manuel Perucho i Monsó (mort a Barcelona el 23 de març de 1965[5]) i de Jesusa Gutiérrez i Duque. Va nàixer al carrer Torrent de l'Olla al barri de Barcelona de Gràcia.[4]
+
Realitzà l'educació primària a les Escoles de la Doctrina Cristiana i passà a educar-se durant l'adolescència a l'Institut Salmerón.  
  
Realitzà l'educació des de xiquet a les Escoles de la Doctrina Cristiana i passà a educar-se durant l'adolescència a l'Institut Salmerón. Durant la Guerra civil es formà als Serveis de Cultura al Front.[6]
+
Durant la Guerra Civil, va ser mobilitzat per l'exèrcit de la República. En acabar, es va haver d'incorporar a l'exèrcit franquista i formà part de les tropes d'ocupació de Menorca, darrer reducte republicà en tot el territori de l'Estat espanyol. Tot i això, la guerra i la postguerra són pràcticament absents en la seva obra, si més no, de manera explícita. Durant molts anys, se l'ha considerat un autor allunyat del corrent literari del realisme.  
  
Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona.[cal citació]
+
El 1940 va iniciar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. En paral·lel, començà a desenvolupar la seva carrera literària, com a poeta. El 1947 va començar a fer de jutge comarcal. El 1949 es casà amb Maria Lluïsa, amb qui tindrà quatre fills. El 1951 se’l va destinar a Banyoles. Allà va conèixer la col·lecció del Museu Darder, que més endavant inspiraria el gabinet de curiositats d’Antoni de Montpalau, un dels personatges principals de ''[[Les històries naturals]]'' (1960).<ref>Nopca, Jordi: [https://llegim.ara.cat/Joan-Perucho-gran-secundari_0_1328867135.html «Joan Perucho, el gran secundari»], ''Diari Ara'', 28 de març de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]</ref> Durant la dècada dels 50, continuà la seva producció amb més reculls poètics. També es relacionà amb els pintors del grup "Dau al Set" Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart, amb qui comparteix temes com la màgia, l'esoterisme i, sobretot, la concepció de l'art.<ref>Saladrigas, Robert [http://www.xtec.cat/~jducros/Joan%20Perucho.html «De fantasías y estupores»]. ''La Vanguardia'', 30 d'octubre de 2003 [Consulta: 18 de març de 2020].</ref>
  
Des de 1942 col·laborà en la revista Alerta amb Nèstor Luján, Manuel Valls i Antoni Vilanova.[7] En la revista Ariel publicà la que seria la primera crítica literària que es va fer de l'obra Ocnos de Luis Cernuda.[8]
+
Progressivament, Perucho va anar incorporant la prosa a la seva obra. La seva prosa no divergeix essencialment de la seva poesia. Tant l'una com l'altra se'ns presenten, en principi, com la formulació o l'expressió d'un món meravellós i fantàstic, amb una dimensió de misteri, que exerceix una suggestió immediata i eficaç damunt el lector.<ref>Comas, Antoni: "La poesia de Joan Perucho", ''Mirador''. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193</ref> La seva narrativa ha integrat amb harmonia la fabulació i la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia. Va saber simultaniejar elements tradicionals i elements avantguardistes en un mateix discurs literari, donant com a resultat una obra amb grans dosis d'originalitat. Destaca també l'ús de la temàtica fantàstica, una característica poc comuna en la literatura catalana d'aleshores.  
  
Posteriorment es va dedicar a la carrera judicial. Des de 1976 fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
+
El seu món literari característic comença amb el volum ''[[Diana i la mar Morta]]'' (1953) i s'aferma amb el conte "[[Amb la tècnica de Lovecraft]]" (1956), la primera referència a l’escriptor nord-americà que es va publicar a Espanya. Aquesta obra inaugura una nova manera de fer, que té continuïtat amb les novel·les ''[[Llibre de cavalleries]]'' (1957) i ''[[Les històries naturals]]'' (1960). No són novel·les històriques, tot i que la realitat històrica hi és concreta. Són il·lusions literàries a partir de la simbiosi d'erudició i invenció. [[Julià Guillamon]] afirma en referència a ''[[Les històries naturals]]'': ''"És una novel·la culta escrita com si es tractés d'una novel·la popular, que recupera l'esperit de les lectures juvenils, de les historietes il·lustrades i del cinema fantàstic d'abans de la guerra"''.
  
L'any 1995 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.[3] L'any 1991 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya.[9]
+
Els gustos del públic i del mercat editorial, però, en aquella època donaven una atenció quasi absoluta al realisme, així que aquestes dues novel·les no obtingueren el ressó que era d'esperar. Aquest fet provocà que deixés, momentàniament, d'escriure'n. Molts dels llibres d'aquesta època foren, doncs, volums d'articles confegits, no obstant això, sobre una base de ficció, i publicats a la premsa. Perucho fou autor de tres llibres de falsa història natural: ''[[Botánica oculta]]'' (1969), ''Historias secretas de balnearios'' (1972) i ''[[Monstruari fantàstic]]'' (1976), construïts a partir d’articles i conferències.
  
Afirmà que havia vist fantasmes a sa casa d'Albinyana.[10]
+
La dècada dels vuitanta suposà, d'una banda, el reconeixement de la seva obra i, de l'altra, el retorn a la novel·la i a la poesia. Amb ''[[Les aventures del cavaller Kosmas]]'' (1981) obtingué el premi Ramon Llull i el Premi Nacional de la Crítica de narrativa, el 1981, i el Joan Crexells del 1982. El 1983, per altra banda, es reedità ''[[Les històries naturals]]''. La traducció nord-americana d'aquesta novel·la el 1988 li obrí les portes definitivament del reconeixement internacional.
  
Perucho va saber simultaniejar elements tradicionals i elements avantguardistes en un mateix discurs literari, donant com a resultat una obra amb grans dosis d'originalitat. Destaca també l'ús de temàtica fantàstica en les seves obres, una característica poc comuna en la literatura catalana.[cal citació]
+
Al llarg de la seva vida, Perucho va ser guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica (1981), la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Nacional de Literatura (1995), la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2002) i el Premi Gabriel de la [[Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción]], entre d'altres. També va ser investit Doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, i fou soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.<ref>Ros, Carme; Miàs, Josep. [http://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/pagina.php?id_sec=2838 «Pòrtic»]. ''Escriptors. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana''. [Consulta: 18 de març de 2020].</ref>
  
El 1947 publicà el seu primer poemari Sota la sang.[11] Aquest poemari tenia contingut existencialista.[12]
+
Morí a Barcelona el 28 d'octubre del 2003.
  
Tingué un èxit considerable per primera vegada amb Llibre de cavalleries, publicat el 1957.[13]
+
==Obra CiFiCAT==
 +
=== Novel·la ===
 +
* ''[[Llibre de cavalleries]]''. Barcelona: Destino, 1957 / Barcelona: Edicions 62, 1985 / Barcelona: Edicions 62, 1991 / Barcelona: Edicions 62, 1996.
 +
* ''[[Les històries naturals]]''. Barcelona: Destino, 1960 / Barcelona: Edicions 62, 1983 / Barcelona: Círculo de Lectores, 1991 / Barcelona: Barcanova, 1992 / Barcelona: Edicions 62, 1997.
 +
* ''[[Les aventures del cavaller Kosmas]]''. Barcelona: Planeta, 1981 / Barcelona: Edicions 62, 1990.
 +
* ''[[Pamela]]''. Barcelona: Planeta, 1983 / Barcelona: Edicions 62, 1987 / Barcelona: Proa, 1999.
 +
* ''[[La guerra de la Cotxinxina]]''. Barcelona: Edicions 62, 1986.
 +
* ''[[Els emperadors d'Abissínia]]''. Barcelona: Edicions 62, 1989.
 +
* ''[[El baró de Maldà i les bèsties de l'infern]]''. Barcelona: Columna, 1994.
  
La seva novel·la més aclamada, Les històries naturals,[11] una trama de vampirs ambientada en plena guerra carlina,[14] ha estat traduïda a més de quinze idiomes.[11]
+
=== Narrativa breu ===
 +
* ''[[Diana i la mar Morta]]''. Barcelona: Atzavara, 1953.
 +
* ''[[Roses, diables i somriures]]''. Barcelona: Destino, 1965.
 +
* ''[[Aparicions i fantasmes]]''. Barcelona: Tàber, 1968.
 +
* ''[[Històries apòcrifes]]''. Barcelona: Edicions 62, 1974.
 +
* ''[[Els balnearis]]''. Barcelona: Destino, 1975 / Barcelona: Edicions 62, 1984.
 +
* ''[[Monstruari fantàstic]]''. Barcelona: Galba, 1976 / Barcelona: Edicions 62, 1984.
 +
* ''[[Botànica oculta o El fals Paracels]]''. Barcelona: Destino, 1980.
 +
* ''[[Petit museu de monstres marins]]''. València: Prometeo, 1981.
 +
* ''[[Gàbia per a petits animals feliços]]''. Barcelona: Quaderns Crema, 1981.
 +
* ''[[Museu d'ombres]]''. Barcelona: Edicions 62, 1981 / Barcelona: Edicions 62, 1991.
 +
* ''[[Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats]]''. Barcelona: Quaderns Crema, 1982 / Barcelona: Edicions 62, 1991.
 +
* ''[[Un viatge amb espectres]]''. Barcelona: Quaderns Crema, 1984 / Barcelona: Edicions 62, 1989 [amb el títol de ''[[Els laberints de Bizanci. Un viatge amb espectres]]''].
 +
* ''[[Els miralls]]''. Barcelona: La Magrana, 1986.
 +
* ''[[El basilisc]]''. Barcelona: Destino, 1990.
 +
* ''[[Amb la tècnica de Lovecraft i altres contes]]''. Barcelona: Edicions 62, 1990.
 +
* ''[[Monstres i erudicions]]''. Barcelona: Edicions 62, 1990.
 +
* ''[[Algú, a la nit, respira: antologia de contes fantàstics]]''. València: Tres i Quatre, 1990.
 +
* ''[[Cultura i imatge]]''. Barcelona: Destino: 1991.
 +
* ''[[Els fantasmes de la calaixera]]''. Barcelona: Columna, 1991.
 +
* ''[[Espectacles i secrets]]''. Barcelona: Edicions 62, 1992.
 +
* ''[[La gespa contra el cel]]''. Barcelona: Destino, 1993.
 +
* ''[[L'arc de Sant Martí]]''. Barcelona: Destino, 1994.
 +
* ''[[Les presències secretes]]''. Barcelona: Columna, 1995.
 +
* ''[[Els secrets de Circe]]''. Barcelona: Columna, 1998.
 +
* ''[[Nani i els itineraris de la zoologia fantàstica]]''. Barcelona: Cruïlla, 2000.
  
Al llarg de la seva carrera ha estat guardonat amb diversos premis literaris: el 1953 amb el Premi Ciutat de Barcelona amb El mèdium, l'any 1981 amb el Premi Joan Crexells de narrativa i la primera edició del Premi Ramon Llull de novel·la per Les aventures del cavaller Kosmas, obra per la qual també rebé el Premi de la Crítica de narrativa catalana. El 1996 fou guardonat amb el Premi de la Crítica de poesia catalana per Els jardins botànics, el 1995 amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya i el 2002 amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.[9]
+
=== Assaig ===
 +
* ''[[Cendres i diamants]]''. Barcelona: Columna, 1989.
 +
* ''[[La porta de la identitat]]''. Barcelona: Proa, 1998.
  
==Obra CiFiCAT==
+
=== Altres ===
 +
* ''[[La zoologia fantàstica a Catalunya en la cultura de la Il·lustració]]''. 1976.
  
 
==Referències==
 
==Referències==
 +
<references />
  
 
==Bibliografia==
 
==Bibliografia==
 +
* BROCH, Àlex: ''La literatura catalana dels anys vuitanta'', Barcelona, Edicions 62, 1991.
 +
* CABRÉ, Rosa (ed.): ''Joan Perucho o la mirada darrere del mirall'', Barcelona, Departamento de Filología Catalana, Universidad de Barcelona, Eumo Editorial, 1998.
 +
* GARCÍA FERRER, J.M. i ROM, Martín (ed.): ''Joan Perucho'', Barcelona, Asociació d'Enginyers Industrials de Catalunya; tirada limitada, impresa en motiu de l'acte celebrat al Cine-Club de d'aquesta societat el día 11 de desembre de 1991.
 +
* GELI, Carles i HUERTAS CLAVERÍA, J.M.: ''Las tres vidas de Destino'', Barcelona, Anagrama, 1991.
 +
* [[GUILLAMON, Julià]]: «Historia, gastronomía, verins i altres coses», ''Canigó'', 6 de setembre de 1982.
 +
* – «Algunes històries de vampirs», ''Serra d'Or'', Barcelona, gener de 1984.
 +
* – «James Bond, Lovecraft, Cunqueiro: un Perucho miscel.lanic», ''Avui'', Barcelona, 13 de juny de 1984.
 +
* – «Joan Perucho i la zoologia imaginària», ''Avui'', 13 de juny de 1984.
 +
* – «Joan Perucho o la passió del viatge», ''Avui'', Barcelona, 23 de desembre de 1984.
 +
* – «Joan Perucho, màgics, gastrònoms i naturalistes», ''Avui'', 13 de juliol de 1985.
 +
* – «Perucho, sense matisos», ''Avui'', 7 de febrer de 1985.
 +
* – «Próleg» a Perucho, Joan, ''Obres completes / novel.la'', Barcelona, Edicions 62, 1985.
 +
* – ''Joan Perucho i la literatura fantàstica'', Barcelona, Edicions 62, 1989 / Barcelona: Edicions 62, 2020.
 +
* – «Cendres i diamants», ''Lletra de Canvi'', Barcelona, maig de 1990.
 +
* – «Una teoria de l'error», ''Cultura'', Barcelona, març de 1990.
 +
* – «Joan Perucho, una altra mirada», ''Cultura'', Barcelona, febrer de 1991.
 +
* – «Joan Perucho: la literatura fantástica contra el realismo social», dins MORILLAS, Enriqueta (ed.), ''El relato fantástico en España e Hispanoamérica'', Madrid, Sociedad Estatal Quinto Centenario, 1991, pp. 319­-327.
 +
* – «Joan Perucho. Metàfores de la fi del món», ''Joan Perucho'', suplemento monográfico de ''Crònica d'Ensenyament'', 1992, pp. 7­10.
 +
* – (ed.): ''El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls'', Barcelona, Exposició organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998.
 +
* – «Un gest», dins CABRÉ, Rosa (ed.), ''Joan Perucho o la mirada darrere del mirall'', Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Eumo Editorial, 1998, pp. 69-82.
 +
* – «Un creador prismático e irrepetible», ''La Vanguardia'', Barcelona, 31 d'octubre de 2003.
 +
* – «Historias escogidas», ''La Vanguardia'', Barcelona, 31 d'octubre de 2003.
 +
* – [https://www.revistadelibros.com/resenas/resena-de-de-lo-maravilloso-y-lo-real-de-juan-perucho «Las dos vidas de Perucho»]. ''Revista de Libros'', 18 de maig de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]
 +
* – ''Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació'', Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015
 +
* PALMA, Silvana: ''Joan Perucho: poesía e prosa'', Milà, Università Cattolica del Sacro Cuore, 1965.
 +
* PUJOL, Carlos: ''Juan Perucho: el mágico prodigioso'', Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, EUTI, Bellaterra, col. Quaderns de Traducció i Interpretació, núm.3, 1986.
 +
* TRIADÚ, Joan: ''La poesía catalana de postguerra'', Barcelona, Edicions 62, 1985.
  
 
==Enllaços externs==
 
==Enllaços externs==
 +
* «[https://www.escriptors.cat/autors/peruchoj/ Joan Perucho i Gutiérrez]». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
 +
* Albinyana i Joan Perucho a [http://www.endrets.cat/text/988/parlare-ara-de-la-meva-casa-d-albinyana-ca.html ''Endrets. Geografia literària dels Països Catalans'']
 +
* Pàgina oficial de l'[https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2020/anyjoanperucho/inici/ Any Perucho] (2020).
 +
* «[http://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0050514.xml Joan Perucho i Gutiérrez]». ''L'Enciclopèdia.cat''. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
 +
* «[https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Perucho_i_Guti%C3%A9rrez Joan Perucho i Gutiérrez]» a la ''Viquipèdia. L'enciclopèdia lliure''.
  
 
[[Categoria:Biografies|Perucho]]
 
[[Categoria:Biografies|Perucho]]
 +
[[Categoria:Any 1920|Joan Perucho]]
 +
[[Categoria:Any 2003|Joan Perucho]]

Revisió de 16:39, 7 abr 2020

Infotaula de premiJoan Perucho i Gutiérrez
Nacionalitat: Catalunya
Naixement: 7 de novembre de 1920 a Barcelona
Mort: 28 d'octubre de 2003 a Barcelona
Ocupació: Escriptor i jutge
Premis: Ciutat de Barcelona (1953); Andreu Xandri (1954); Josep Yxart (1957); de la Crítica de narrativa catalana (1981); Ramon Llull (1981); Joan Crexells (1982); Cavall Verd (1984); Nacional de Cultura de Literatura (1994); de la Crítica de poesia catalana (1996); Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001); Gabriel de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción (2002); Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2002)

Joan Perucho i Gutiérrez[1] [2] [3] (Barcelona, 7 de novembre de 1920 - 28 d'octubre de 2003) fou un novel·lista, poeta i crític d'art català, que va alternar la feina d'escriptor amb la seva professió de jutge. Les seves obres de ficció pertanyen al gènere fantàstic, amb grans dosis d'ironia.[4]

Vida

Realitzà l'educació primària a les Escoles de la Doctrina Cristiana i passà a educar-se durant l'adolescència a l'Institut Salmerón.

Durant la Guerra Civil, va ser mobilitzat per l'exèrcit de la República. En acabar, es va haver d'incorporar a l'exèrcit franquista i formà part de les tropes d'ocupació de Menorca, darrer reducte republicà en tot el territori de l'Estat espanyol. Tot i això, la guerra i la postguerra són pràcticament absents en la seva obra, si més no, de manera explícita. Durant molts anys, se l'ha considerat un autor allunyat del corrent literari del realisme.

El 1940 va iniciar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. En paral·lel, començà a desenvolupar la seva carrera literària, com a poeta. El 1947 va començar a fer de jutge comarcal. El 1949 es casà amb Maria Lluïsa, amb qui tindrà quatre fills. El 1951 se’l va destinar a Banyoles. Allà va conèixer la col·lecció del Museu Darder, que més endavant inspiraria el gabinet de curiositats d’Antoni de Montpalau, un dels personatges principals de Les històries naturals (1960).[5] Durant la dècada dels 50, continuà la seva producció amb més reculls poètics. També es relacionà amb els pintors del grup "Dau al Set" Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart, amb qui comparteix temes com la màgia, l'esoterisme i, sobretot, la concepció de l'art.[6]

Progressivament, Perucho va anar incorporant la prosa a la seva obra. La seva prosa no divergeix essencialment de la seva poesia. Tant l'una com l'altra se'ns presenten, en principi, com la formulació o l'expressió d'un món meravellós i fantàstic, amb una dimensió de misteri, que exerceix una suggestió immediata i eficaç damunt el lector.[7] La seva narrativa ha integrat amb harmonia la fabulació i la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia. Va saber simultaniejar elements tradicionals i elements avantguardistes en un mateix discurs literari, donant com a resultat una obra amb grans dosis d'originalitat. Destaca també l'ús de la temàtica fantàstica, una característica poc comuna en la literatura catalana d'aleshores.

El seu món literari característic comença amb el volum Diana i la mar Morta (1953) i s'aferma amb el conte "Amb la tècnica de Lovecraft" (1956), la primera referència a l’escriptor nord-americà que es va publicar a Espanya. Aquesta obra inaugura una nova manera de fer, que té continuïtat amb les novel·les Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals (1960). No són novel·les històriques, tot i que la realitat històrica hi és concreta. Són il·lusions literàries a partir de la simbiosi d'erudició i invenció. Julià Guillamon afirma en referència a Les històries naturals: "És una novel·la culta escrita com si es tractés d'una novel·la popular, que recupera l'esperit de les lectures juvenils, de les historietes il·lustrades i del cinema fantàstic d'abans de la guerra".

Els gustos del públic i del mercat editorial, però, en aquella època donaven una atenció quasi absoluta al realisme, així que aquestes dues novel·les no obtingueren el ressó que era d'esperar. Aquest fet provocà que deixés, momentàniament, d'escriure'n. Molts dels llibres d'aquesta època foren, doncs, volums d'articles confegits, no obstant això, sobre una base de ficció, i publicats a la premsa. Perucho fou autor de tres llibres de falsa història natural: Botánica oculta (1969), Historias secretas de balnearios (1972) i Monstruari fantàstic (1976), construïts a partir d’articles i conferències.

La dècada dels vuitanta suposà, d'una banda, el reconeixement de la seva obra i, de l'altra, el retorn a la novel·la i a la poesia. Amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) obtingué el premi Ramon Llull i el Premi Nacional de la Crítica de narrativa, el 1981, i el Joan Crexells del 1982. El 1983, per altra banda, es reedità Les històries naturals. La traducció nord-americana d'aquesta novel·la el 1988 li obrí les portes definitivament del reconeixement internacional.

Al llarg de la seva vida, Perucho va ser guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica (1981), la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Nacional de Literatura (1995), la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2002) i el Premi Gabriel de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción, entre d'altres. També va ser investit Doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, i fou soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.[8]

Morí a Barcelona el 28 d'octubre del 2003.

Obra CiFiCAT

Novel·la

Narrativa breu

Assaig

Altres

Referències

  1. «Índex d'autors. Joan Perucho». Institució de les Lletres Catalanes. [Consulta: 18 de març de 2020].
  2. «Joan Perucho». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Honoris Joan Perucho i Gutiérrez». Universitat Rovira i Virgili. [Consulta: 18 de març de 2020].
  4. «Joan Perucho, el bibliotecario de Alejandría». El Cultural, 5 de novembre de 2004 [Consulta: 18 de març de 2020].
  5. Nopca, Jordi: «Joan Perucho, el gran secundari», Diari Ara, 28 de març de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]
  6. Saladrigas, Robert «De fantasías y estupores». La Vanguardia, 30 d'octubre de 2003 [Consulta: 18 de març de 2020].
  7. Comas, Antoni: "La poesia de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193
  8. Ros, Carme; Miàs, Josep. «Pòrtic». Escriptors. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 18 de març de 2020].

Bibliografia

  • BROCH, Àlex: La literatura catalana dels anys vuitanta, Barcelona, Edicions 62, 1991.
  • CABRÉ, Rosa (ed.): Joan Perucho o la mirada darrere del mirall, Barcelona, Departamento de Filología Catalana, Universidad de Barcelona, Eumo Editorial, 1998.
  • GARCÍA FERRER, J.M. i ROM, Martín (ed.): Joan Perucho, Barcelona, Asociació d'Enginyers Industrials de Catalunya; tirada limitada, impresa en motiu de l'acte celebrat al Cine-Club de d'aquesta societat el día 11 de desembre de 1991.
  • GELI, Carles i HUERTAS CLAVERÍA, J.M.: Las tres vidas de Destino, Barcelona, Anagrama, 1991.
  • GUILLAMON, Julià: «Historia, gastronomía, verins i altres coses», Canigó, 6 de setembre de 1982.
  • – «Algunes històries de vampirs», Serra d'Or, Barcelona, gener de 1984.
  • – «James Bond, Lovecraft, Cunqueiro: un Perucho miscel.lanic», Avui, Barcelona, 13 de juny de 1984.
  • – «Joan Perucho i la zoologia imaginària», Avui, 13 de juny de 1984.
  • – «Joan Perucho o la passió del viatge», Avui, Barcelona, 23 de desembre de 1984.
  • – «Joan Perucho, màgics, gastrònoms i naturalistes», Avui, 13 de juliol de 1985.
  • – «Perucho, sense matisos», Avui, 7 de febrer de 1985.
  • – «Próleg» a Perucho, Joan, Obres completes / novel.la, Barcelona, Edicions 62, 1985.
  • Joan Perucho i la literatura fantàstica, Barcelona, Edicions 62, 1989 / Barcelona: Edicions 62, 2020.
  • – «Cendres i diamants», Lletra de Canvi, Barcelona, maig de 1990.
  • – «Una teoria de l'error», Cultura, Barcelona, març de 1990.
  • – «Joan Perucho, una altra mirada», Cultura, Barcelona, febrer de 1991.
  • – «Joan Perucho: la literatura fantástica contra el realismo social», dins MORILLAS, Enriqueta (ed.), El relato fantástico en España e Hispanoamérica, Madrid, Sociedad Estatal Quinto Centenario, 1991, pp. 319­-327.
  • – «Joan Perucho. Metàfores de la fi del món», Joan Perucho, suplemento monográfico de Crònica d'Ensenyament, 1992, pp. 7­10.
  • – (ed.): El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls, Barcelona, Exposició organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998.
  • – «Un gest», dins CABRÉ, Rosa (ed.), Joan Perucho o la mirada darrere del mirall, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Eumo Editorial, 1998, pp. 69-82.
  • – «Un creador prismático e irrepetible», La Vanguardia, Barcelona, 31 d'octubre de 2003.
  • – «Historias escogidas», La Vanguardia, Barcelona, 31 d'octubre de 2003.
  • «Las dos vidas de Perucho». Revista de Libros, 18 de maig de 2015. [Consulta: 18 de març de 2020]
  • Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2015
  • PALMA, Silvana: Joan Perucho: poesía e prosa, Milà, Università Cattolica del Sacro Cuore, 1965.
  • PUJOL, Carlos: Juan Perucho: el mágico prodigioso, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, EUTI, Bellaterra, col. Quaderns de Traducció i Interpretació, núm.3, 1986.
  • TRIADÚ, Joan: La poesía catalana de postguerra, Barcelona, Edicions 62, 1985.

Enllaços externs