El cànon, també en el gènere

Quan H. G. Wells concebia una màquina del temps com a transport perquè el seu protagonista pogués aventurar-se en segles futurs, molt més enllà del que li deparava la seva curta vida d’humà, probablement no era conscient de la transcendència d’aquesta idea. Ara sembla el més natural; com, si no, ens podríem desplaçar al passat o al futur? Però potser si el nostre autor hagués optat per un passadís o un portal temporal o hagués viatjat endavant o endarrere en el temps gràcies a un do psíquic o a una droga experimental, ara trobaríem aquesta la manera més raonable de passejar-se pels segles passats o pels que encara han d’arribar.

Il·lustració de Mike Schwartz per a ‘The Time Machine. Illustrated and Annotated’ (Story Subway)

El nostre imaginari col·lectiu es basa, en bona part, en la tradició, i un important feix de les nostres conviccions ho són perquè regeixen el nostre entorn cultural. El cas de la literatura de gènere no se n’escapa, d’aquests paràmetres. La idea del giny per viatjar en el temps és només un dels motius que ha fet fortuna en la literatura fantàstica, però en podríem trobar molts d’altres que acceptem sense qüestionar-nos. Tenim, per exemple, la certesa que el mètode més efectiu per acabar amb un vampir és clavar-li una estaca enmig del cor o que, quan, anant per l’espai, ens trobem amb una raça extraterrestre, disposarem d’un sofisticat sistema de traducció incorporat a la nau o al vestit espacial que ens permetrà entendre’ns-hi. En tots els gèneres, però potser en la ciència-ficció un punt més que en els altres, qui sap si perquè ens parla de mons inventats o, com a mínim, de mons l’existència dels quals no podem demostrar científicament, la tradició és fonamental i no podem obviar les obres de tots aquells que, abans que nosaltres traguéssim el nas, han explicat històries sobre monstres, distopies o al·lienígenes i que han dissenyat uns universos i uns protocols per a aquestes realitats que s’han anat reforçant a mesura que altres autors posteriors els han pres com a punt de referència. Com escriure sobre androides ignorant les tres lleis de la robòtica? Com no tenir en compte la influència de la lluna plena sobre els licantrops?

Il·lustració de D. H. Friston per a ‘Carmilla’ (1872), de Joseph Sheridan Le Fanu. Una de les primeres històries de vampirs.

És interessant veure com es creen aquests protocols de gènere, dels quals no podem prescindir. Els clàssics recorren a fonts d’inspiració de diversa mena; en ocasions, recullen elements de la tradició, sobretot en els relats de terror o en els que ens parlen de monstres: homes llops, vampirs, bruixes o morts vivents beuen de llegendes i supersticions més o menys arrelades en la consciència col·lectiva. Altres vegades, és la tecnologia duta a les últimes conseqüències la que té un paper cabdal, quan les històries ens parlen de la conquesta de l’espai, d’intel·ligència –o vida- artificial i de móns futurs altament tecnificats. També les pors i els interrogants sobre el nostre futur com a col·lectiu són la base d’altres vessants del gènere, els de les distopies, on els autors indaguen sobre els límits de determinats comportaments socials com ara control de la població, el pensament únic, o la coartació d’un esperit crític. Tots aquests elements, passats pel sedàs de la imaginació i el talent dels creadors van configurant uns paràmetres més fixats del que podria semblar a priori, on la imaginació té carta blanca però sempre a partir d’uns coneixements heretats. Quan ens enfrontem a una obra de literatura de gènere, ressona en el nostre cap tot allò que, sobre aquest univers, s’ha explicat prèviament; aquí, com en tots el camps, som hereus dels nostres predecessors.

Caldria preguntar-nos fins a quin punt aquestes regles que hem anat creant entre tots, que s’han consolidat amb l’ajut d’escriptors i lectors d’una manera natural són prou rígides com per considerar-les intocables o si és possible subvertir-les, modificar-les o, directament, anar-hi a la contra. Tots coneixem obres que contravenen allò que era preceptiu dins el seu gènere i així, no és estrany trobar-nos amb vampirs als quals els pot tocar la llum del sol, fantasmes que ignoren que ho són o personatges que viatgen en el temps i no només parlen amb el seu jo passat sense que hi hagi una fractura temporal sinó que l’adverteixen de què li depara el futur. El gènere, per tant, permet als seus creadors anar a la contra d’allò que el lector dona per cert, jugar a desconcertar-lo o a crear nous escenaris, però sempre des del reconeixement de les normes preestablertes. Per trencar els protocols, hem d’admetre primer la seva existència.

El rabí Loew donant-li vida al gólem, identificat en aquesta il·lustració per tres lletres de l’alfabet hebreu: Guimel, lamed, mem final (גלם). Il·lustració de Mikoláš Aleš, 1899.

En aquest sentit, trobo extremadament interessant la lectura dels grans mestres, des d’Asimov a Stoker, des de Wells a Shelley, des de Bradbury a Orwell només per citar alguns noms, perquè la coneixença de la seva obra ens permetrà entendre millor com tot allò que sabem sobre aquests universos ha sortit d’històries concretes, de relats que un dia van sorprendre als lectors, que van ser nous i estranys encara que el que expliquen, a còpia de sentir-ho mil vegades, ara ens sembli tan evident. Així, quan ens trobem davant d’una ficció que enriqueixi, matisi, poleixi o contradigui tot un univers ja existent, entendrem molt millor per què ho pot fer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada