Molt probablement, un dels grans obstacles per entendre el continent negre és que l’Africa atrox sempre s’ha volgut contrarestar amb el seu oposat, una Africa felix igualment sectària. Així, tot un continent acaba reduït a una opció binària: la foto del nen que plora o la del nen que riu, l’Àfrica dels cooperants o la dels turistes.

 

Albert Sánchez Piñol

No en podem fugir, qualsevol autor occidental (europeu, mzumgu, toubab), com deia Ortega y Gasset, no pot fugir de les seves circumstàncies. Per això quan trobem un llibre o un film que ens parla d’Àfrica i dels africans, apareixen les filies i les fòbies. La nostra cultura ens educa des de la superioritat moral, religiosa, sociopolítica i cultural. Així que fins i tot pels filoafricanistes més radicals ens és complicat fugir de la nostra circumstància.

A casa nostra és difícil, però, trobar literatura  o cinema especulatiu que ens parli des d’òptiques africanes o de temàtiques africanes. És per això que els filo africanistes (o cafres, paraula despectiva provinent del bòer, que vol dir amants dels negres) quan trobem algunes delicatessen com Districte 9, o Kirinyaga, ens hi submergim sense dubtar-ho. És tant difícil trobar cinema o literatura que ens parli d’Àfrica sense caure ens els paranys de l’etnocentrisme, que ens deixem portar! (Tot s’ha de dir, que  aquestes provatures reben etiquetes de racistes i xenòfobes per aquells miops, incapaços de baixar del seu graó de superioritat cultural, com molt bé explica Mike Resnick en el seu comentari de l’autor a Kirinyaga)

És aquesta ànsia d’africà que fa que sovint siguem els més crítics amb aquest tipus de llibres. Jo mateixa, per exemple, era incapaç de llegir Kirinyaga sense veure entre línies com la circumstància de Resnick s’escolava una mica per aquí, una mica per allí, i no puc evitar que em molesti.

Un exemple, quan Koriba, el protagonista de Kirinyaga, cerca un futur substitut, que ha de ser un gran narrador, pensa en un futur Homer, Jesús, o Shakespeare, i no pas en cap dels milers de griots o narradors orals  de la literatura africana, que han fet possible obres com, per posar un exemple, l’Epopeia mandiga de Sundiata. Ho sé, filo prim, però és deformació professional, no ho puc evitar!

I ara em direu que no… que això és part del personatge que crea Resnick. Segurament, teniu raó, és en Koriba qui parla, però en Resnick, potser sense saber-ho, també.  Àfrica ha estat durant mil·lennis, segons occident, un continent sense història, sense cultura, sense literatura, escrita, és clar! I a nosaltres ens és sovint molt difícil de separar la mirada del que veiem.

I llavors, què proposes? Segurament proposaria que poguéssim tenir accés a la literatura especulativa escrita per autors africans. I no pretenc pas pontificar que jo de  fantasia africana n’he llegit poca i només d’autors francòfons.

Però els autors africans escriuen ciència-ficció? Sí. Cada cop més. D’autors africans o d’origen africà.  Però, que ens arribi aquí, en castellà, o  especialment en català, això sí que sembla ciència-ficció.  I ara, és clar, direu, bé, els d’origen africà, com Koriba, també tenen les seves circumstàncies. I tant, és exacte, però les seves són diferents de les nostres, i això és el que fa enriquidor de llegir-los.

Precisament és entre els autors d’origen africà que ja trobem les dimenovel i revistes pulp, del XIX i el XX, ja anomenades d’especulació negra o afrofoturisme, un corrent cultural que reivindica fugir d’estereotips sobre el continent i cercar  nous camins a noves identitats a partir de la ciència-ficció i la fantasia històrica, que recupera les arrels precolonials per parlar-nos de futurs possibles. I de forma paradigmàtica els relats de W.E.B. Du Bois, panafricanista i activista dels drets civils amb La princesa d’acer (1908), del 1969, Umaru Dembo amb Tauraruwa mai wutsiya (El cometa), en llengua Hausa, i als anys 60 Jewelle Gomez, Octavia Butler i Samuel Delany o Sun Ra.

Abduccions alienígenes com a metàfora de la diàspora o faraons extraterrestres que ens parlen de l’expoli colonial són signes externs per trencar estereotips positius o negatius. Des de referents literaris i mites precolonials, l’afrofuturisme fa el mateix que qualsevol literatura especulativa d’arreu: treballar el passat, criticar el present i imaginar futurs alternatius, però sempre des d’una mirada afrocèntrica i barrejant estètiques i formats, com la narració, la poesia, la música o la dansa (per exemple Sun Ra o Erykah Badu són pioners de l’afrofuturisme en el món de la música).

L’afrofuturisme ha caminat a través de temes identitaris, des de l’orgull de ser negre dels anys 60 amb les independències i els moviments de drets civils, a una identitat en moviment que, en paraules de D. English i A.Kim

imagina una subjectivitat negra menys limitada en el futur i produeix una crítica profunda dels ordres social, racial i econòmic actuals.

L’escriptora americana, d’origen nigerià, Nnedi Okorafor, cap visible del moviment actualment, afirmava, en un assaig del 2009, que la literatura de ciència-ficció occidental no tenia recorregut a l’Àfrica, perquè no  parlava gens de les coses que interessen als africans (i ara aquí acabo de fer una de les pífies eurocentristes que sovint fem, com si a l’Àfrica, un continent amb  més de 50 països, tots i tothom fossin iguals). En el seu article, també ens destaca que el concepte del què és gran literatura a l’Àfrica encara està determinada per la mirada colonial occidental, i el cànon occidental, com tots sabem, no té massa  estima per la literatura especulativa. Okorafor ens destaca alguns autors de ciència-ficció africana, entre ells  el nigerià Tchidi Chikere, escriptor i cineasta,  el ghanès Kojo Laing o el congolès Emmanuel Boundzeki Dongala, que treballen per trencar les barreres que implica el gènere als seus països.

Us recomano l’antologia on participa la pròpia Okorafor amb un relat d’aranyes robòtiques encarregades del mantenim dels oleoductes a Nigeria, AfroSF: Science Fiction by African Writers, relats d’una visió distòpica, aterridora, i controvertida del futur.

Cal destacar, però, també, la iniciativa de la revista Jalada (que en swahili vol dir “biblioteca” o “arxiu”) on diversos autors i autores africanes s’han reunit per  publicar de forma regular literatura africana. Ja han publicat diverses antologies amb aquest propòsit, i la segona, que sortí l’any 2015: Jalada 2: Afrofotur(s) recull relats  de fantasia i ciència-ficció, de trenta (sí, heu escoltat bé, trenta!) autors i autores africanes.

I en aquest cas, podem llegir cinc d’aquests  autors africans en castellà, gràcies a una editorial valenta que aposta per, com ells mateixos diuen, altres autors, altres, històries, altres formats: 2709books. Aquesta editorial va publicar el 2017 Afrofuturo(s) un recull de cinc dels relats originals de l’antologia de Jalanda (si voleu fer un tastet aquí en trobareu un fragment). De tots cinc autors, Suleiman Agbonkhianmen Buhari, Sheree Renée Thomas, Ivor W. Hartmann, Zak Waweru y Ytasha L. Womack,  podem trobar escriptors novells o de llarga trajectòria, amb estils molt diferents, però amb  una visió de la literatura especulativa innovadora i fresca on la ciència-ficció  i la fantasia, element tradicional i menyspreat de la literatura clàssica africana, són centrals i formadors, que fugen dels imputs de poder tradicionals de la cultura. Escriu Carlos Sota Erro:

Podem escoltar les últimes paraules de l’últim home que va habitar la Terra, el que no va poder escapar de la invasió d’una nova espècie nascuda dels canvis del clima provocats per la cobdícia dels éssers humans. Veiem com l’art desapareix asfixiat per una tecnologia que tracta de posar-ho al servei de la indústria. O podem descobrir com en el futur les autoritats s’afanyen per crear “autòmats incapaços de pensar”, zombis sense voluntat.

I ara em direu, i en català què? Doncs no res. No res que jo conegui, almenys. Corregiu-me, si us plau!

Espero, però, haver donat idees, plantat llavors… i que algun dels editors i editores que pul·lulen per les línies del Biblionauta en prengui nota 😉 Ja ho sé, ho dic sovint: publicar ciència-ficció i fantasia en català és de suïcidi, i africana ja pot ser la hòstia! Però d’això es tracta i per això estem aquí, oi?