No sóc gaire amic de les etiquetes però és ben cert que en determinats àmbits de la literatura és gairebé inevitable sentir-ne a parlar. L’exemple més clar és que quan s’esmenta la literatura juvenil a molts ens agafa un esgarrif de gelor, atès que el terme té associat (de forma genèrica i sovint injusta) un sentit pejoratiu. És La primera onada, primera novel·la de la jove escriptora valenciana Mariló Àlvarez, una novel·la juvenil? L’editorial defuig la controvèrsia però la cataloga dins de la col·lecció l’Espurna (“llibres pensats per a gent jove i per tots aquells que vulguin sentir-se’n”); l’autora, en canvi, ho té clar i al seu web personal parla obertament de novel·la juvenil. Un servidor creu que també ho és, i en el millor sentit del mot. Anem a pams, però. Primer veiem de què va el llibre i més endavant decidirem si és o no una novel·la juvenil.  

La Terra està ennegrida i resseca. La Gran Guerra ha deixat el planeta devastat i la humanitat dividida. Fora de les metròpolis no hi ha rastre de fauna o vegetació, només un desert ple de pols. A les ciutats molts malviuen per assegurar el benestar d’uns pocs: els sectors residencials dels primers (bruts, foscos i mig en runes) contrasten amb la modernitat i la lluentor dels barris dels altres. No hi ha futur al planeta i l’única solució que ha trobat el Govern és una evacuació gradual. L’Alice forma part dels escollits pel projecte pioner de poblar la Lluna. Juntament amb altres nois i noies amb edats compreses entre els divuit i els vint-i-tres anys conformen la primera onada del Programa Èxode. Ells seran els encarregats de posar els fonaments de la societat que s’establirà a la nova base lunar. Entre els joves seleccionats n’hi ha de les zones benestants però també dels barris més humils, com la mateixa Alice, un fet que suposa un bri d’esperança. És possible que en generacions futures desaparegui per fi la xacra de la discriminació social?

Els sentiments de l’Alice són contraposats: per un costat està l’emoció d’esdevenir un pioner, algú que passarà a la història, però de l’altra està la tristesa per marxar a quatre-cents mil quilòmetres de casa i deixar enrere la família. Un petit origami de color roig l’ajudarà a no oblidar Melba, la seva germana, i exercirà d’àncora emocional. Un cop a la Colònia Lunar Amundsen Alice vencerà les reticències vers els nous companys i acabarà fent amics: la Dana, la Dèlia, el Min,… Amb ells farà pinya i formarà un grup gairebé inseparable. Es recolzaran els uns en els altres per superar els moments difícils derivats de construir un futur millor. Ningú els va dir que seria fàcil. Menys encara quan descobreixin que a la base alguna cosa fa pudor de socarrim. Per què els tornen a separar en grups? Quina funció té cadascun dels enigmàtics equips? Ben pensat, què poden aportar un grup d’adolescents al transcendental projecte d’assentar les bases de la nova humanitat?

L’autora enceta el llibre amb una cita d’Els Desposseïts d’Ursula K. Le Guin, una picada d’ullet amb la que es va guanyar el cor d’un servidor. No és aquest un petit gest gratuït, sinó que diu molt del tarannà de l’obra que ens ocupa. La crítica social és inevitable amb un govern discriminatori i repressiu que subjuga els individus fins a erradicar-ne qualsevol expressió de llibertat. La novel·la no inventa res i adapta els esdeveniments al prisma de la mirada adolescent de forma que trobem reminiscències a El joc d’Ender o Els jocs de la fam. Hi tenim una mena de camí de l’heroi, una via d’aprenentatge que conté els elements clàssics: deixar enrere la protecció de l’ambient familiar, embrancar-se en una aventura plena de perills, posar a prova els propis límits,… Hi trobem dosis de thriller, escenes d’acció i també moments tendres, tot això amb un rerefons de ciència-ficció; l’etiqueta de sci-fi, però, no deixa de ser circumstancial (fins i tot esdevé un decorat fingit), ja que es podria canviar pel d’un estat totalitari i feixista o qualsevol altre escenari sense perdre’n l’essència.

La narració flueix en primera persona des del punt de vista de l’Alice. L’estil és àgil i concís, sense subterfugis, de forma amb un capítol en tenim prou per capbussar-nos a dins del nou món. És aquesta una novel·la de personatges, un text que busca enaltir els sentiments humans i on l’autora valenciana defuig dels tecnicismes i de les trames elaborades pròpies del gènere. De ciència-ficció no n’hi busqueu pas: la Mariló hi passa de puntetes fent servir recursos neutres i fàcils de comprendre, sense provar d’aprofundir en el funcionament de la tecnologia ni res per l’estil. El que es busca aquí és connectar amb el lector i per això no calen floritures. N’hi ha prou amb un llenguatge senzill i amb situacions simples. Tot plegat té un punt una mica naïf, massa innocent potser, tot i que amb les escenes crues (que n’hi ha) l’autora vol fer palès que cap utopia està exempta de violència. El conjunt en si és prou coherent, i compleix amb escreix la seva finalitat: explicar una història i entretenir.

Pel que fa a la pregunta sobre si és una novel·la juvenil la meva resposta és un sí rotund. No entraré pas a debatre què és un llibre juvenil (no acabaríem mai) però us diré el meu parer: ho és tota obra que incentivi la lectura entre els joves, que els desperti la curiositat per descobrir nous personatges i mons inexplorats. En aquest aspecte la novel·la de la Mariló és un excel·lent recurs per connectar amb els nous lectors. Aquest text té el valor afegit de mostrar altres varietats dialectals de la nostra llengua, un fet que ens enriqueix com a poble. La primera onada és una obra necessària, molt útil en l’àmbit docent i ben enfocada a unes edats on hi ha una manca prou evident d’hàbit de lectura. Juntament amb obres com Herba negra o Mecanoscrit del segon origen esdevenen eines d’un valor inestimable per tal de construir un futur millor, sigui a la Terra o bé a la Lluna.