Joan Miquel Oliver és conegut, sobretot, com a guitarrista, compositor i lletrista del grup Antònia Font. En paral·lel també té una carrera com a escriptor poc convencional i amb certes polèmiques, que no desdibuixen la realitat d’un autor amb traça. Amb Alexandra Schneider und ihr Casiotone, Oliver torna a la literatura, en forma de nouvelle, per narrar una invasió extraterrestre poc èpica i on amb un seguit de personatges reals, encapçalats per ell mateix, intenten donar-hi solució, sense apartar-se d’un punt festiu i jocós.

En efecte, el text comença amb una introducció costumista, a l’estudi de l’autor, a Palma, quan hi arriba l’Alexandra Schenider i de cop, a l’exterior comencen a succeir tot de fets estranys. El resultat, tots els habitants de la ciutat i del món no deixen de ser persones, però adopten comportaments que són els propis d’una cabra, es converteixen en zombies-cabra. La infecció es dona amb més intensitat en llocs oberts, que no pas en llocs tancats o en carrers estrets. És curiós veure com una de les descripcions que es fan de la infecció és la que afecta als membres del grup Manel, de nou protagonistes involuntaris com ja ho van ser a El crit de les ultracoses, de David Ruiz.

Sortosament, el protagonista, l’Alexandra i més tard l’Albert Pinya, se salven de la infecció i inicien un petit pelegrinatge per Mallorca, recollint aliments i en comptes de llibres com feien l’Alba i en Dídac al Mecanoscrit del segon origen, ells recullen instruments musicals, entre els quals destaca un Casiotone, un piano electrònic que porta un munt de ritmes gravats per acompanyar la música del pianista. Ara bé, els nois es comporten més com algú que va de colònies o de festa i prepara allò que necessita que com algú que acabi de sobreviure a un apocalipsi cabrum. Tot és normal, mancat de transcendència.

Fins que entren en contacte amb els invasors, que resulta ser uns alemanys del futur que han modificat l’espai i el temps per aconseguir els seus propòsits. Cal remarcar, que davant de l’aparença de divertimento que pot suposar aquesta novel·la, també s’entreté a explicar com han arribat aquests alemanys del futur, com tota bona obra de ciència-ficció.

Ara bé, aquests invasors se senten atrets per la música que fan els supervivents, aquests se n’aprofiten i aconsegueixen saber tot allò que els interessa per recuperar la humanitat, confinada en gran part a l’illa de Cabrera. Així doncs, hauran d’iniciar una gira musical interplanetària, amb altres músics a qui aconsegueixen revetir l’efecte cabrum: David Carabén, Clara Viñals, Jaume Manresa i Xarli Oliver, a més d’en Hans, que els farà de mànager i pilot de la nau espacial. El curiós del cas, és que mentre els músics són apreciats, qui realment triomfa és l’Alexandra, que no té ni idea de tocar cap instrument i es dedica a improvisar amb els ritmes del Casiotone. Davant de la tecnologia i del coneixement dels alemanys del futur, s’estimen més música enllaunada del piano amb ritmes que no pas la música feta pels propis músics. La ironia d’aquest passatge no cal ser explicada. Malgrat que el paper de la música és important.

Com ja s’ha apuntat, la novel·la sembla partir d’un joc i la lectura pot ser simplement divertida. Però hi ha capes: Hi ha les explicacions de ciència-ficció, que si bé no són llargues, donen solidesa al text, així com els viatges interestel·lars i l’organització política del futur. Hi ha la ironia, sobre als alemanys a Mallorca i els problemes del turisme, de la música… I també hi ha un magistral canvi de narrador al mig de la novel·la. Si tota és explicada pel mateix Oliver en primera persona, hi ha un moment que es necessita fer un canvi i es passa a la tercera persona, serà en Pinya qui ens narri el que passa. Magistral que la necessitat narrativa provoqui aquest canvi de narrador. I evidentment, molt del que explica, començant pels personatges, són persones reals, autoreferències del món personal de l’autor que les incorpora al seu text i que li donen més proximitat.

Finalment, la llengua. No és fàcil escriure com ho fa en Joan Miquel Oliver, ja que és una llengua molt col·loquial, la llengua pròpia dels mateixos protagonistes. I reflectir aquest registre és una tasca dura perquè sovint o es cau en la vulgaritat o es fa un registre col·loquial-culte que desperta vergonya aliena. Aquí no, és una llengua molt ben treballada i que aguanta tota la novel·la; millora, a més, quan incorpora altres llengües a la narració, com el castellà o l’alemany, cosa que l’acosten encara més a la realitat de la qual està parlant.

Llegir Alexandra Schneider und ihr Casiotone, doncs, supera les expectatives que es plantegen a les primeres pàgines i el resultat és una novel·la breu en la qual et diverteixes, certament, però alhora descobreixes la traça de l’escriptor que l’ha construïda amb un seguit de recursos que poden semblar fàcils en aparença. Ara bé, no és tan senzill fer-ho i el que és fàcil en aparença, acaba amb un resultat que no deixa indiferent.