Ja fa un temps que la ciència-ficció i, més concretament la literatura d’aquest gènere, no serveix per imaginar el futur i sembla que hi ha altres mitjans i disciplines que aporten més a la prospectiva. Sé que això que acabo de dir és una mica paradoxal, però provaré d’explicar-me en aquest article i, de pas, fer una reivindicació de la literatura de ciència-ficció com a eina per imaginar el futur.

Tot i que és un gènere força gentrificat, la literatura de ciència-ficció encara es troba força menyspreada. Tant és així que s’acostuma a fugir d’aquesta etiqueta per classificar obres que fins i tot són canòniques del gènere. Em fa l’efecte que això ja ho sap tothom qui llegeix aquest web, però és que fa poc vaig sentir una editora d’un gran grup editorial que parlava d’obres com 1984, Un món feliç o Totes les bèsties de càrrega com a «al·legories». Ho vaig trobar d’un anorreament tan bèstia, que em va semblar que en aquell moment Dick, Asimov, Ballard, Pujulà, Munné-Jordà i tants d’altres eren esborrats de la història de la literatura; un exercici de poder a l’alçada de la intervenció de cert rei cert 3 d’octubre de cert any 2017. Estava dient: «no existiu, tot és realisme i tot el que sigui fantasiós és mentida».

Per tal de lluitar contra aquest tipus d’agressions i legitimar-se a sí mateixa, va haver-hi un moment que la ciència-ficció es va haver d’inventar que parlava del present però posant-ho tot en un context futurista. Potser aquest pas havia de ser necessari en el seu moment moment, ja que el tipus d’històries que explicava semblaven relegades a les revistes pulp i, per tant, considerades de caire escapista; i per fer el salt cap a l’edat daurada de la ciència-ficció s’havia de revestir tot d’alguna cosa que l’acostés a l’alta literatura o es va tirar per la vesant més hard. Segurament algun estudiós de la història del gènere podria aportar més que no pas jo al respecte, però el que vull dir és que de tant dir que serveix per parlar del present, el gènere s’ho ha acabat creient. Tant és així, que està adoptant el terme «distòpia» com a substitut de «ciència-ficció» per tal de, una altra vegada, legitimar-se. O el que és el mateix: acceptar l’exercici de poder de qui no vol utilitzar l’etiqueta per no deixar de vendre llibres als supermercats i agafar així l’autopista cap a l’anorreament definitiu.

Un problema fonamental amb què ens trobem és que des que va començar el segle XXI vivim en un estat de depressió permanent imbuït pels qui controlen el discurs i la narrativa. Tot ja va començar malament amb el final del segle XX en el que ens deien que amb el conte tecnofòbic del Y2K: tots els ordinadors del planeta s’espatllarien i allò causaria un cataclisme. També hi vam viure l’esclat de la bombolla de les punt com, empreses que havien de liderar el futur, i patatim i patatam. Després, l’onze de setembre de 2001 va marcar el veritable tarannà que havia de dominar el nou segle i, per acabar-ho d’arrodonir, va venir la crisi que, encara que es vulgui vestir de seda dient que ja s’ha acabat, en realitat aquesta mona és sistèmica i segurament el que presenciem són les últimes raneres del capitalisme neoliberal tal i com el coneixem. Tot això ha fet que aquest pessimisme hagi posat de moda la distòpia, que no és més que una manera de parlar del present.

Però no cal inventar-se contes de criades ni miralls negres: ja tenim gent morint al Mediterrani per la fantasia necropolítica europea, un sac de merda com a líder del «món lliure» que legitima els discursos racistes i masclistes, i ens passem el dia essent idiotes els uns amb els altres a les xarxes socials. Si llegeixes això és molt possible que siguis català o catalana: Mirem els diaris? Doncs això.

El problema és que vivim en un moment tan complex i accelerat que les utopies ja no ens serveixen com a mapes i les distòpies s’han convertit en una mena d’escapisme pessimista i a l’hora conformista. Si a sobre a això li afegim la gentrificació per la que passa el gènere fantàstic i que fa que oblidem el que ens podria ser útil de la ciència-ficció i ens quedem només amb la superfície i el que mola (Uau! Em puc comprar una espassa de llum! Mira, ja tinc un funko de la Rey! Orgull friki!).

Afegiré una mica més de llenya al foc: La majoria de les icones que tenim de la ciència-ficció ja fa més d’un segle que existeixen: els robots ja els va imaginar Čapek el 1920 a R.U.R., el menjar en píndoles es pot trobar a La hija del senador d’E.P. Mitchell… i no feu que comenci a parlar de cotxes voladors/automàtics, humans connectats entre ells, criogenització o viatges en el temps.

Però per què necessitem que la ciència-ficció torni a imaginar el futur i es deixi d’estar de parlar del present? Hòstia, doncs perquè tenim l’arma perfecta i no la fem servir! No fa gaire, el Jordi de Manuel parlava en aquest mateix mitjà de com el fet de llegir ciència-ficció ens aporta cultura tecnocientífica. Però jo vull anar una mica més enllà. Si mirem enrere, veurem que la història no és més que un relat explicat per qui ha ostentat el poder. Per tant, el control del present i del futur està en mans de qui controla la narrativa. Si no, mirem les fake news: qui controla la narrativa i el llenguatge, controla les ments. Els fets ja no són importants.

Tots sabem que els Jordis no van cridar a agafar les armes quan van pujar a dalt d’aquell cotxe, però qui ostenta el poder ens diu que són uns terroristes; les cançons de Valtònyc són també terrorisme, no hi va haver declaració d’independència i els refugiats sirians que fugen de la guerra amb una mà al davant i una altra al darrera després d’haver vist morir la seva gent, tot i no saber la llengua, vénen aquí a arrabassar-te la feina, la casa, l’ànima i la col·lecció de funkos precisament a tu.

Per tant, si en aquest context continuem imaginant distòpies per parlar del que va malament al món i ens deixem imbuir pel pessimisme amb el que ens volen controlar, no imaginarem el futur i així mai no el crearem, sinó que allargarem aquest present de merda ad infinitum. Ens conformem i fem el joc al poder. Si, pel contrari, agafem les regnes i fem servir els dos elements més importants de la ciència-ficció com són el sentit de la meravella i el famós «I si…?», estarem imaginant futurs que valguin la pena de viure, controlarem la narrativa i compartirem amb els lectors aquests futurs. Preguntem-nos com es construeix el futur i deixem de preguntar-nos què pot fer el futur per nosaltres i comencem a pensar què podem fer nosaltres pel futur.

Make science fiction great again, collons!

I ja per acabar, una cosa que apuntava al primer paràgraf: hi ha d’altres mitjans o disciplines que ens estan guanyant la partida: el disseny especulatiu, els consultors prospectius, els dissenyadors de moda o els directors de vídeoclips (vale, amb aquest m’he passat). Potser que anem pensant a liderar, també, l’evolució de les formes narratives com ja estan fent alguns escriptors (fins i tot a casa nostra, ejem), que els videojocs també ens estan avançant per la dreta i es nodreixen de la literatura.