A principis de 2012 vaig descobrir en Daryl Gregory amb Raising Stony Mayhall, una de les novel·les de zombis més atípiques —afortunadament, diria, doncs no és un subgènere que valori especialment— que he tingut el plaer de llegir. Des d’aleshores he seguit l’autor amb gran interès i sempre que he pogut m’he fet pesat amb els editors de gènere amb que m’he creuat mirant de convèncer-los, amb més mala fortuna que a l’inrevés, de què publiquessin l’emotiva història de l’Stony. I sis anys després, vagarejant per una llibreria qualsevol rebo un atac sensorial en tres fronts: m’assalta l’acolorida portada que acompanya aquesta ressenya, m’encurioseix l’allargat i divertit títol del llibre i, cop final i definitiu, em sobta descobrir que l’autor és el mateix Gregory que tant havia intentat vendre. Maleït, ni l’he vist venir ni sé quin llibre és. O sí, perquè resulta que el títol original és Spoonbenders i, ara sí, d’aquest n’he sentit a parlar i bé: la cosa es posa interessant. Que una novel·la purament de gènere —sobre això m’estendré una mica després— surti publicada en una editorial generalista com La Campana sempre crida l’atenció: sóc dels que pensa que el millor que li pot passar a la literatura de ciència ficció, fantasia i gèneres afins és integrar-se als circuits comercials dels lectors habituals. En resum, L’extraordinària família Telemacus ho tenia tot per a cridar la meva atenció i, un cop cridada, totes les meves expectatives s’han vist satisfetes: si us agrada la literatura de gènere, correu a per ella. Si us agrada llegir, correu a per ella. Si voleu fer un regal a qualsevol lector, CORREU A PER ELLA.

Gregory situa la seva novel·la en dos moments de la història dels Estats Units d’Amèrica connectats per la trajectòria dels Telemacus, una família de psíquics (a la Uri Geller) que va gaudir de certa fama durant la dècada dels 70 pels seus espectacles televisius però que per una sèrie d’esdeveniments va perdre el favor del públic. Una de les moltes gràcies del llibre és l’habilitat de l’autor per a fer navegar la història entre els anys 60 i 90 sense recórrer a l’estàndard habitual de dedicar capítols alterns a cada època. Gregory utilitza el seu meravellós repartiment de personatges per a teixir una història polifònica d’una fluïdesa aparentment senzilla però, sospito, difícil d’aconseguir.

El llibre fa servir un estil indirecte lliure molt eficaç que transmet molt bé la personalitat de cadascun dels membres de la peculiar família. En el fons, la dels Telemacus és, i no sembla sorprenent, una història de personatges, i en molts sentits és una comèdia de manual, un serial radiofònic que no hagués desentonat als anys 60 que descriu. O potser tragicomèdia. O thriller? El llibre fa girar molts plats i cap d’ells arriba a caure: com diuen els crítics literaris més tècnics, aquest llibre ho té tot. La pedra angular que ho canvia tot, és clar, i va molt més enllà de ser un element només cosmètic, és la condició de psíquics dels Telemacus i com això ha condicionat la seva història —i potser la del planeta— i els ha convertit en un magnífic exemple de família disfuncional. Imagineu-vos, i no vull revelar massa, com condicionaria la vostra vida amorosa el ser capaços i capaces de detectar actualment qualsevol mentida, petita o gran; o ser capaç de percebre el temps com un tot, sense present ni passat; o —agafeu-vos que venen corves— ser un adolescent capaç de fer viatges astrals… si arribes a l’orgasme o prens alguna substància psicoactiva… Veieu el potencial per a la comèdia, oi? O el drama. I des del punt de vista fantàstic, la utilització dels poders d’un dels Telemacus representa un dels exemples del tractament del temps (cronològic) més interessants que he vist en molt de temps.

Però a un altre nivell, la història dels Telemacus és una d’espies en plena Guerra Freda, i a un altre una història d’estafes i gàngsters amb personatges brillants —saludo des d’aquí a Teddy Telemacus, el fabulós i manipulador patriarca… Una cosa que en Gregory fa molt bé és combinar els grans esdeveniments, que el lector espera per altres referents amb que hagi pogut tenir contacte al cinema o la literatura, amb un entorn quotidià de baix pressupost en el qual pagar les factures o fer el sopar és tan important com evitar que la CIA detecti l’activitat extrasensorial dels més petits de la família. És ara, escrivint aquesta ressenya, quan puc valorar més els nivells que combina, i l’habilitat amb què ho fa l’autor amb una novel·la que és una mostra magnífica d’artesania narrativa. Com a tot bon narrador, Daryl Gregory és un manipulador nat i juga amb les expectatives del lector des del primer moment. I amb les emocions, que alguna llagrimeta ha caigut… Un no és de pedra.

I és una novel·la de gènere fantàstic, està clar: no funcionaria sense poders psíquics. Però el component genèric és un trampolí per arribar més enllà i universalitzar la història, per a donar-li profunditat, no per a apel·lar a un públic habitual al format sinó per a mostrar com es pot utilitzar el fantàstic per a explicar, de forma diferent, el que és ser humà. O potser millor: el que significa ser una família.

Si us agraden les novel·les amb component històric i bons personatges, amb un tractament original, difícilment us podríeu equivocar amb L’extraordinària família Telemacus. Per a mi és un dels llibres destacats de l’any i felicito de veritat a La Campana per haver publicat en català, per primera vegada, aquesta magnífica novel·la d’un autor que feia temps que volia veure traduït.