Criatures científiques i homes artificials [per Ricard Ruiz Garzón*]

OPINIÓ

Criatures científiques i homes artificials [per Ricard Ruiz Garzón*]

En motiu del bicentenari de Frankenstein, l’especialista en literatura fantàstica Ricard Ruiz Garzon reflexiona sobre l’actualitat del mite.

Ricard Ruiz Garzon

Ricard Ruiz Garzon

Escriptor i comunicador

comentava que havia intentat encarregar un article per al seu diari amb la intenció de commemorar el 200 aniversari del Frankenstein de Mary Shelley, que com tothom sap se celebra al llarg d’aquest 2018. El seu enfocament semblava oportú, ja que volia obrir pàgina amb una anàlisi de la recepció a Catalunya de la novel·la original, en aparèixer el 1818, i de les primeres traduccions de l’obra que es van poder llegir a casa nostra, tant en castellà com en català. No hi va haver manera. Després de perseguir els grans experts del país, el periodista va entendre que aquesta feina no l’havia fet mai ningú, i que cap especialista estaria avui disposat a fer-ne la recerca pertinent en arxius i hemeroteques, i menys per a un article en premsa.

Doncs bé, aquest fet, que a molta gent li semblarà normal, jo el trobo escandalós.

És un escàndol, sí, que encara tinguem forats d’aquesta magnitud en les nostres lletres, fills com som d’una aposta perversa pel realisme històric, denunciada sovint en aquest blog i que seguim sense esmenar. I és un escàndol, també i pels mateixos motius, que els nostres mitjans, les nostres editorials i els nostres escriptors -amb honorables excepcions- estiguin passant de puntetes per una efemèride tan essencial com la del Frankenstein. Més enllà de traduccions i reedicions, d’algun homenatge de biaix, de les activitats a escoles i festivals, d’encerts i desencerts als escenaris i de certs projectes infantils i juvenils que aviat veuran la llum, la producció catalana a l’entorn del clàssic es reduirà en aquest bicentenari a menys títols cabdals dels que es poden comptar amb una mà, inclús una mà amputada; fins i tot, empeltant amb l’època victoriana, una de molt amputada.

No seré jo, per molts motius que comencen en un immens respecte pel citat periodista, qui redacti ara aquell article, però sí que voldria defensar breument la seva pensada. D’entrada, perquè si hi ha consens en considerar que el gènere de la ciència-ficció va néixer amb Frankenstein i Mary Shelley, la ciència-ficció catalana ho va fer justament amb un homenatge destacat a la novel·la. Ho ha demostrat molts cops el mestre Antoni Munné-Jordà, que a la seva coneguda antologia Futurs imperfectes situa aquest origen català del gènere en el relat La darrera paraula de la ciència, publicat el 1875 a La Renaixensa pel crític i intel·lectual Joan Sardà Lloret sota la signatura S. Lloret. Des del seu inici amb referències a Milton, Galvani i Prometeu, fins a la seva cloenda gòtica en forma de somni, el conte de Sardà traspua per totes bandes l’esperit maleït, beneïdament maleït, de Vil·la Diodati. Només cal llegir-lo, i llegir les reflexions de Munné-Jordà a la citada antologia, per acceptar una vinculació de totes totes innegable.

Un motiu més per aplaudir una investigació així ens el proporciona un altre dels grans estudiosos catalans del fantàstic, el professor de la UAB Víctor Martínez-Gil (tot i que aquí hi ha concordança amb altres col·legues, de l’Emili Olcina o el Sebastià Roig al mateix Munné-Jordà, que no debades n’és editor). En efecte, al seu també indefugible Els altres mons de la literatura catalana, Martínez-Gil ens recorda que la primera gran novel·la catalana del gènere va ser al 1912 Homes artificials, del republicà i esperantista Frederic Pujulà i Vallès. Una joia d’arrel mig wellsiana mig frankensteiniana -citada en dies de pressumptes ‘governs frankenstein’ per articulistes com Francesc Canosa, alguna cosa va canviant per fi-, en la qual un científic fàustic crea una dotzena d’androides que òbviament no seguiran al peu de la lletra les ordres del seu creador. Un referent absolut, en fi, que Munné-Jordà va reeditar com dic abans d’arribar al seu centenari.

Hi ha més raons, en fi, per iniciar algun dia la investigació desitjada pel meu amic. Al teatre i al cinema, per exemple, l’emprempta del monstre de la Shelley mereix una atenció semblant, i tant o més a la ciència, el discurs modern de la qual va modelar-se de l’Àrtic a Ingolstadt perseguint criatures revoltades. L’escàndol queda pendent d’esmena, tanmateix, fins que algú s’animi a omplir el forat. Mentrestant, això sí, ens podem consolar tot parafrasejant les paraules que el monstre, a fi de comptes la víctima final i el botxí definitiu, li deia al malaurat Victor:

Seré al teu costat la teva nit de noces.

Només ens falta acabar de triar, en aquest afer, amb qui ens volem casar.

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments