Les traduccions perdudes de la ciència-ficció (i fantasia, terror…) en català

Parlem sovint, i no seré jo qui ho qüestioni, de la importància que té pels gèneres comptar amb una producció en llengua pròpia potent i variada —especialment quan aquesta llengua pròpia té un abast geogràfic i un ús social comparativament reduït—, ja sigui temàticament o quantitativament. Certament: cal reivindicar els nostres Marcs Pastors, Sánchez Piñols, Jaumes Valors o les nostres Montserrats Galícias, entre tants d’altres, que donen fe de la salut de la ciència-ficció i gèneres afins —per estalviar temps i potser ferir algunes sensibilitats: en el que queda d’article diré ciència-ficció o fantasia per a referir-me al conjunt dels gèneres no realistes. Disculpin la manca de rigor científic— en la nostra llengua. Si més no a nivell de varietat i d’imaginació, no gosaria valorar l’aspecte comercial.

Avui vull parlar d’una altra cosa, i fer una crida, llançar un interrogant: les traduccions al català del gènere. I encara diré més: on paren aquelles traduccions, sovint vibrants, des del Jo, Robot de l’Isaac Asimov (Ed. Pleniluni, 1984, traducció d’Antoni Ibarz i Joaquim Martí) fins als llibres de Terramar de la Ursula K Le Guin publicats a Proa amb una meravellosa (i, per a mi, part important de la meva formació com aficionat al gènere) traducció de Madeleine Cases? Qui en guarda els drets? Ningú té interès en recuperar-les?

Recordo haver llegit en Juanma Barranquero (traductor, articulista, escriptor, navalla suïssa del gènere a Espanya), fa temps, explicar com a la Hispacon IX, organitzada a Barcelona al 1992, els assistents parlaven de l’aleshores recent Neuromàntic, de William Gibson, i es dividien en dos grups enfrontats: els que l’havien llegit en castellà (Neuromante, ed. Minotauro, 1989, traducció de José Arconada Rodríguez i Javier Ferreira Ramos) i deien que la novel·la no s’entenia i no valia un (aleshores) duro, i els que l’havien llegit en català (Neuromàntic, ed. Pleniluni, 1988, traducció de Joan Fontcuberta) i deien que era una obra mestra. Vet aquí el poder d’una traducció!

El cel del port era del color d’un televisor sintonitzant un canal mort. (Neuromàntic, ed. Pleniluni, 1988, traducció de Joan Fontcuberta).

El cielo sobre el puerto tenía el color de una pantalla de televisor sintonizado en un canal muerto. (Neuromante, ed. Minotauro, 1989, traducció de José Arconada Rodríguez i Javier Ferreira Ramos).

‘Neuromàntic’ va ser el títol escollit per Joan Fontcuberta per traduir l’any 1988 el clàssic de William Gibson ‘Neuromancer’.

És una anècdota, i sé que les anècdotes les carrega el diable, però em serveix per a assenyalar la pèrdua que suposa la manca d’accés a un corpus de traduccions que va recollir, en seu moment, el bo i millor d’un seguit de clàssics del gènere que van influir, i encara influeixen, en les tendències explorades pels autors actuals. Sovint rondinem per la dificultat de trobar llibres contemporanis en català quan les traduccions al castellà apareixen sense problemes (aparents, si més no, que també se’n podria parlar), però en certa manera em fa més mal que haguem deixat perdre aquest bagatge, aquest tresor que va existir i que ningú sembla voler tocar.

I ep, està clara —o així m’ho sembla a mi— la conveniència de seguir recuperant clàssics del gènere amb traduccions modernes que n’actualitzin les lectures i en renovin la vigència. Això ha fet recentment l’editorial Raig Verd amb l’obra mestra de l’Ursula K Le Guin Els Desposseïts, novel·la a revisitar periòdicament sense necessitats d’excuses, amb nova traducció de Blanca Busquets i una de les edicions més llamineres que he vist darrerament dintre o fora del gènere. I celebro igualment l’activitat i la intel·ligència de Males Herbes recuperant clàssics indiscutibles com el Nosaltres de Ievgueni Zamiatin, traduït a un català àgil i dinàmic que li escau com anell al dit per Miquel Cabal; o La Guerra de les Salamandres de Karel Čapek amb traducció de Núria Mirabet. Intel·ligència, en part, per saber escollir obres indiscutiblement de gènere però amb atractiu per un públic més ampli, però també —i aquí se’m pot corregir— per saber triar dintre de l’irregular mercat dels llibres amb drets d’autor alliberats. Intel·ligència també, no crec que calgui dir-ho (però ho faré), per voler oferir un producte de la màxima qualitat impossible d’ignorar.

Parlant precisament de la Le Guin i la nova edició de Els Desposseïts, Adam Martin es pregunta:

Per què el gènere de la ciència-ficció està tan poc representat en la llengua catalana?

‘Els desposseïts’, de l’autora nord-americana Ursula K. Le Guin, acaba d’ésser traduït al català per Blanca Busquets. Sens dubte, una de les grans notícies editorials de l’any en la nostra llengua.

La mateixa pregunta em faig jo, i hi afegeixo que no sempre ha estat així, i que amb l’excepció d’autors com l’Isaac Asimov,que encara tenen tirada, o la sempre popular (justificadament) traducció que va fer en Francesc Parcerisas de El Senyor dels Anells (Ed. Vicens Vives, 1986, Francesc Parcerisas), la veritat és que col·leccions com les de Pleniluni o Laertes s’han perdut, sovint amb traduccions d’autors no anglosaxons tan literaris com l’Stanislaw Lem o tan populars com els germans Strugatski. O traduccions com les d’Eduard Castanyo, que ha portat al català… és que mireu la llista: Arthur C. Clarke, Robert Heinlein, Joan D. Vinge, Ian Watson, Theodore Sturgeon, Douglas Adams, Roald Dahl, Michael Crichton o Jonathan Lethem. Més de vint anys traduint ciència ficció a les principals col·leccions del gènere!

Busqueu ara quines són les traduccions d’Eduard Castanyo als prestatges actuals… De les de ciència-ficció, ni una. Ni sóc, ni vull ser, home de negocis, però em sembla un malbaratament d’un recurs que, com a mínim, m’agradaria veure present. Ni que fos per a criticar-lo i actualitzar-lo.

Està bé que la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia doni un premi a les millors novel·les traduïdes i que posi l’accent en els traductors. També en els premis d’aquesta casa (els nostres Imperdibles) premiem la tasca dels traductors. Sovint són l’únic pont que té el lector per a accedir a obres contemporànies d’altra manera només disponibles en castellà o directament en l’original (insubstituïble si es pot, és clar), però potser caldria reivindicar altres obres menys actuals però plenament vigents; potser —i aquí sí puc patinar— més “cost-efectives” que les d’autors més actuals.

‘R.U.R. (Rossum’s Universal Robots)’, en traducció de Núria Mirabet, ha merescut aquest any el Premi Imperdible a millor llibre de gènere fantàstic traduït al català, segons el parer dels nostres lectors.

Ni tan sols és un llibre de gènere, però pot ser, com proposa el (molt honorable i temut) Daniel Genís quan es pregunta per les raons de la manca de soroll que ha fet un llibre com Un cementiri de llunàtics de Ray Bradbury (Ed. Males Herbes, traducció de Martí Sales), que la simple confusió amb una obra de ciència-ficció li hagi jugat en contra i hagi ocasionat que la novel·la hagués estat tant de temps estigmatitzada, denostada i quasi oblidada en els calaixos de les redaccions. A aquestes alçades?

Cal un treball de recerca molt més profund i sistemàtic que el que aquí no faig més que apuntar. Cal fer créixer l’arbre, però també aprofundir les seves arrels.

Algú recollirà el guant?

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?