JO SOC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO (2018) – Joan-Lluís Lluís

Autor: Joan-Lluís Lluís
Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Editorial: Proa
Any: 2018
Pàgines: 299
ISBN: 9788475887012
Valoració: ★★★★★

 

Hi ha premis i Premis. I hi ha escriptors i Escriptors. I escriptors mediàtics. El Premi Sant Jordi, atorgat per Òmnium Cultural, és una d’aquelles distincions que val la pena tenir en compte, més encara quan qui la rep és un escriptor (perdó, volia dir un Escriptor) com Joan-Lluís Lluís. D’ell ja en vam parlar meravelles quan vam ressenyar l’últim llibre seu que va passar per aquí, la faula Les cròniques del déu coix (2013), però no en som els únics. En el panorama literari català, Joan-Lluís Lluís, nascut a Perpinyà el 1963, genera elogis de manera unànime i aquesta fabulosa ucronia de què parlem avui, Jo soc aquell que va matar Franco, representa tota una fita en la carrera de l’autor.

El llibre, a més, no podia arribar en un moment més adient. En plena efervescència independentista al Principat, i amb el país enfrontat a fantasmes del passat que es creien superats per sempre, la novel·la de Lluís ficciona la realitat amb oportunisme per acarar-nos a un fantàstic “what if”, a l’estil de L’home al castell alt (1961) de Philip K. Dick. Fantàstic per inventat i fantàstic per les múltiples possibilitats que el magnicidi hauria possibilitat. I si Franco hagués perdut la guerra? I si un milicià català l’hagués assassinat? El títol en si és un spoiler tremend, però no és cap inconvenient saber el final per gaudir la novel·la intensament. L’important és el viatge, podríem dir cavàficament.

Jo soc aquell que va matar Franco comença de manera fulgurant: l’11 de juny de 1940 Franco decideix que Espanya entri a la II Guerra Mundial i aquest fet marca el futur immediat del franquisme i del nostre país. Tot seguit, l’escenari de l’acció es trasllada a la platja d’Argelés, on té lloc un terrible bombardeig per part de l’aviació franquista. La realitat alternativa que ens presenta l’autor, entenem aviat, no ha de ser forçosament millor que la real i fins i tot episodis tan tristos de la guerra com els fets d’Argelés podrien haver esdevingut pitjors. La plausibilitat, la versemblança, amb què l’autor ens els conta són realment prodigiosos. Fins al punt d’arribar a dubtar de quins són els fets que van ocórrer en realitat i quins són ficció. Benvinguts a la postveritat de Joan-Lluís Lluís!

Tot això ho coneixem a través de la veu d’Agustí Vilamat, el narrador d’aquesta història que, en primera persona, ens fa saber de la seva vida, des dels anys més tendres fins al moment apoteòsic anunciat en el títol. En aquest sentit, l’estructura narrativa recorda a la usada en Les cròniques del déu coix, exercint el narrador alhora que de biògraf, de cronista d’una època. És a partir de la intrahistòria de l’Agustí que Joan-Lluís Lluís ens du (com un Virgili acompanyant el Dant de torn per l’Inframón) a la Història en majúscules. El viatge vital de l’un ens serveix per entendre l’altre. L’Agustí viu uns fets que el duen a creure que hi ha coses per les quals val la pena morir i a descobrir què és l’amor a una terra, un poble i, sobretot, una llengua.

El català, com esdevingué en la realitat “real”, s’erigeix a la novel·la en un tema cabdal, simbòlic. L’òptica dels exiliats catalans va esdevenir messiànica el ’39: ells s’havien endut Catalunya i fou a l’exterior (a França, a l’Amèrica Llatina) que va sobreviure. L’Agustí Vilamat del llibre, tot un devot de les paraules del nostre bell catalanesc, també es proposa en aquest altre escenari fictici endur-se el català per salvar-lo, per tal de salvar Catalunya. Bellíssims (almenys un servidor els ha gaudit molt, potser per deformació professional) tots aquells episodis que posen de manifest la riquesa del nostre idioma a través dels particularismes del parlar rossellonès, especialment.

Vaig obrir el Diccionari General de la Llengua Catalana i vaig emprendre’n la lectura, començant per la primera lletra. Aquesta va ser la meva aportació personal als últims esforços de resistència a l’envestida feixista. Aquest va ser l’heroisme del corrector davant l’enemic.

És precisament des de l’òptica particular que li ofereix la seva terra, la Catalunya Nord, que Joan-Lluís Lluís teixeix aquest bellíssim al·legat en favor de la llengua comuna a catalans del nord i del sud dels Pirineus, i que critica les dificultats que ha hagut d’afrontar arreu. Sempre. En aquest aspecte, no estalvia el judici sumaríssim al paper jugat pel govern francès en la seva persecució històrica de la llengua catalana. En la ficció, és cert, però de retruc també en la realitat.

L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertar de cop les consciències dels qui, fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides. Les ganes de plorar la mort de Companys i les ganes de vomitar amb els sarcasmes d’uns quants exiliats espanyols van ser un remei contra la miopia catalana.

I és que com tota obra de ficció apreciable, Jo soc aquell que va matar Franco ens parla de la realitat. De la que no va ser i de la que sí. En aquest aspecte no és un llibre complaent ni dòcil. No és cap pastitx, no és propaganda independentista malgrat que l’autor mai hagi dissimulat les seves conviccions polítiques i les ànsies de veure algun dia Catalunya independent. Reparteix a tort i a dret. Els anys en què la Catalunya Nord és ocupada a la novel·la per l’Espanya franquista, i en què els catalans que hi lluiten esdevenen pàries per partida doble, per ésser estrangers per uns (pels francesos) i per ésser republicans pels altres (pels espanyols de Franco), són una metàfora esborronadora del que significa ésser independentista en aquella terra de França avui en dia.

No. Definitivament, no és una obra complaent ni dòcil. Els fills de la transició que jutgen la resistència franquista amb severitat fabulen sovint que la mort del dictador a temps hauria estalviat 40 anys de dictadura. Mort el gos morta la ràbia. Però el germen d’una Espanya unida va més enllà d’àligues i colors, com ens ha ensenyat tantes vegades la història d’Espanya. Com llegim en aquesta excel·lent novel·la. El particular bany de realisme de la recta final del llibre és tota una lliçó, pels dies que corren. Parafrassejant el poeta Salvador Espriu, podem dir que aquesta nostra covarda, vella, tan salvatge terra potser amb els anys ha aconseguit de ser una miqueta més noble i culta i rica, però en qualsevol cas el que no ha assolit (ni en la ficció!) és haver esdevingut lliure del tot.

 

Compra els teus llibres online a



Ens ajudes amb una donació?

+info