ARNES (2017) – David Gálvez

Autors: David Gálvez.
Títol: Arnes
Editorial: Males Herbes
Any: 2017
Pàgines: 237
ISBN:9788494725852
Valoració: ★★★★

 

Com a lector, vaig conèixer l’obra de David Gálvez ara fa tres anys gairebé exactes amb Res No És Real (Editorial Males Herbes, 2015), una novel·la (molt) breu de ciència ficció que es troba, al meu parer, al bell cim de la ciència ficció catalana. Escrita amb contundència i una voluntat d’estil que traspua imaginació, aquella mena de distòpia abstracta era exactament el tipus de text breu que editorials com Tor col·loquen any rere any a les candidatures del premis Hugo. Des d’aleshores he rastrejat i llegit tot el que he pogut de l’autor andorrà, i el recull de relats Arnes (Editorial Males Herbes, 2017) el situa de nou entre el meu panteó personal d’escriptors actuals en català. Aquesta vegada la ciència ficció és només un dels referents utilitzats al llarg de les cinc històries que formen el volum, però sospito que tothom trobarà quelcom del seu grat a tots i cadascun dels textos.

De fet, i tot i que desconec el procés de gestació d’Arnes, el cert és que els relats individuals no podrien ser més diferents entre sí en termes d’estil, gènere, i paleta de recursos en general. Tot plegat és una bona mostra de dos coses aparentment contraposades: l’habilitat que té en Gàlvez amb un gran ventall de recursos narratius, i com de reconeixible resulta la seva veu com a escriptor: molts dels seus texts, dintre i fora d’aquest recull, comparteixen l’ús de la primera persona, el gust per jugar amb el punt de vista (o el marc narratiu), i la tendència a no donar respostes evidents o definitives al lector.

No sóc molt amic de sinopsis, però fem-li un cop d’ull a la que proposa Males Herbes com a descripció d’aquestes cinc històries:

Totes se submergeixen en els aiguamolls psicològics d’un assassí, però cadascuna ho fa amb una òptica diferent, des de la reconstrucció documental al relat fantàstic, des de la visió mítica al realisme més despullat. 

Jo potser parlaria més aviat de fascinació amb la mort provocada entre iguals que de la perspectiva de l’assassí, però no em sembla gens desencertat. Els més propers al gènere fantàstic —donat que estem a on estem— són els relats “Els de Berta” (vet aquí la visió mítica ja esmentada) i “Els nens crancs i jo”, ciència ficció crepuscular amb alguna reminiscència (al meu parer) a Res no és real en el to. M’agraden tots dos, però crec que “Els de Berta” és una proposta més potent, amb un subtext feminista, o anti-patriarcal, que s’enrabia cada vegada més i s’adapta a la perfecció a l’estil oral triat per l’autor. Sense negar-li ni una engruna de la seva personalitat, em fa pensar en el to d’alguns relats del Las cosas que perdimos en el fuego de Mariana Enríquez, i a nivell d’estil en alguns dels millors fragments del La tercera cara de la luna de Ángel Luís Sucasas. És un dels que més m’han fet gaudir del llibre. “Els nens crancs i jo” és més peculiar, sens dubte més arriscat, i s’embranca en una mena de joc de miralls pseudo-epistolar de prosa plena d’ambigüitats i desenllaç sorprenent. Mireu com comença:

Avui he vist nens cranc devorar coloms missatgers que portaven les vostres cartes d’amor.

Apa, em direu que no teniu ganes de saber com continua? Val a dir que ha estat la segona vegada que l’he llegit i que, com alguns vins, millora amb el temps i la gràcia està en el regust que deixa tant com en el sabor durant la lectura, però no és un text d’entrada fàcil: demana complicitat.

El meu relat favorit, però, el meu autèntic cinc estrelles, és una mena de text de terror psicològic de desplegament lent de nom “Un emblema hexagonal”. És, també, el relat més extens del llibre, i en aquest sentit juga amb avantatge i es pot permetre construir, a través de les paraules inquietantment didàctiques del seu narrador i de múltiples capes de lectura que es construeixen com un collage de formats i referències. Una meravella, si em pregunteu, que es pot llegir tant de prop com es vulgui: funciona a tots nivells. Potser el desenllaç s’anticipa, però no perd gens del seu impacte i està molt ben resolt. “Tatuatge inacabat” és diferent, i l’únic relat a Arnes que no recorre a la primera persona: també ens mostra una ment més o menys inquietant però més de lluny, i d’una categoria (el personatge, no em refereixo al text…) més baixa que el narrador previ. D’aquest relat em quedo, sens dubte, amb el divertit (i negre) diàleg telefònic que li serveix de pròleg i ens introdueix de segona mà al que en serà el protagonista. A títol de curiositat, l’autor indica, en acabat el llibre, que “Tatuatge inacabat” és la seva picada d’ullet al “A perfect day for bananafish” de JD Salinger. Finalment, “All the pretty little horses”, breu com un cafè curt enverinat i punyent com la cançó d’anar a dormir que li dona títol: les hòsties venen però no saps ben bé d’on. Un bon final pel volum.

Tot plegat, ja sigui per a aquells que ja coneixen altres obres de David Gálvez com pels que tinguin curiositat per a un primer contacte, Arnes és un llibre al que val la pena apropar-se. La seva diversitat d’estils i formats farà que cadascú tingui els seus relats favorits o aquells amb els que sintonitza menys, però crec que la valoració general que en fareu serà molt bona. Tinc molta curiositat per saber com es manega en David Gálvez a les distàncies llargues, però el que tinc clar és que en els relats i els textos de llargada mitjana es mou com peix a l’aigua… a aigües tèrboles, això sí.

Relats continguts en aquest recull:
“Un emblema hexagonal” ★★★★★
“Tatuatge inacabat” ★★★★
“Els de Berta” ★★★★★
“Els nens cranc i jo” ★★★★
“All the Pretty Little Horses” ★★★

 

Compra els teus llibres online a



Ens ajudes amb una donació?

+info