Per què els superherois no parlen català?

Aquest article neix de la constatació d’una evidència: els superherois no parlen català. El fenomen més universal del llenguatge del còmic no té translació a la nostra llengua. De fet, ni l’ha tingut ni sembla que la pugui tenir en un termini de temps raonable. Per què ? La pregunta no es banal sinó que creiem que pot oferir-nos interessants reflexions al voltant del nostre món cultural, o potser millor seria dir del nostre pobre món cultural.

Abans, però, una mica de precisió i un xic més d’història  per acotar l’objecte de la nostra anàlisi. Quan parlem de superherois en català no parlem de superherois catalans, que encara que pocs, alguns hi ha hagut. Recordem Drac de Ferro, un dels integrants del grup Iberia Inc, un projecte de Comics Forum dels anys noranta escrit per Rafa Martín i dibuixat per Carlos Pacheco; la proposta, de notable qualitat, no va acabar de quallar en un mercat poc preparat per a determinats riscos. L’altre cas de superheroi català és Drac Català, l’engrescadora creació del portbouenc Carles Roman sorgida els primers anys del segle i que va tenir una distribució molt limitada. També podríem anomenar superheroi català el popular Superlópez de Jan –existeix traducció catalana, Superllopis-, ja que malgrat la seva dimensió paròdica queda clara en tot moment la dimensió barcelonina de l’heroi amb notables superpoders.

Però, com dèiem, no parlem d’aquesta escassa nòmina d’herois, sinó del fet que els personatges del còmic USA, de Marvel i DC majoritàriament, mai parlen en català. I si abans hem fet una necessària precisió, ara es imprescindible una mica d’història sobre l’arribada d’aquest gènere a casa nostra.

El camí de DC fins a la península va començar a Mèxic, amb les edicions de Novaro que, de manera força irregular –i en ocasions amb problemes amb la censura- es van distribuir des dels anys seixanta. Posteriorment Vértice, Bruguera i ja en els vuitanta Zinco –per primera vegada amb rigor- van permetre conèixer un univers de ficció que ja tenia llavors unes dimensions descomunals. A finals dels noranta la mexicana Vid, posteriorment Norma i Planeta DeAgostini i els darrers anys ECC han seguit portant les edicions de la llegendària editorial al país.

Per la seva banda, la història de Marvel a casa nostra, estudiada magníficament per Alejandro M. Viturtia i Julián Clemente al capítol final de Marvel Comics. La historia jamás contada, va començar en les edicions en petit format de Vértice –retocades i modificades, però inoblidables-, va seguir posteriorment també a Bruguera fins que, a inicis dels anys vuitanta, Comics Forum, una divisió de Planeta DeAgostini va començar a editar amb seriositat aquest patrimoni. Posteriorment Panini, des de Torroella i a partir de 2004, ha continuat la tasca amb una millora notable en tots els processos d’edició i distribució.

Més enllà de la puntual edició del volum recopilatori de Watchmen l’any 2007 –i que cal entendre com una excepció explicable per la magnitud del prestigi de l’obra de Moore i Gibbons– els superherois no han parlat mai català. La pregunta que hem formulat anteriorment és imprescindible: per què aquesta anomalia?

Una primera explicació aniria vinculada a les claus històriques que hem detallat. A la generació de lectors que va créixer llegint Spiderman i Batman en castellà se li fa estrany llegir-lo en una altra llengua i, per tant, és refractari a comprar un tebeo o un volum en català. Aquesta causa és més complexa del que pot semblar perquè ens podríem fer la pregunta: per què quan es van començar a publicar a Espanya no es van traduir al català? La complicada situació de la nostra llengua sota el franquisme va propiciar l’aparició d’un moviment resistencial que considerava l’edició de tebeos com una eina de normalització en temps difícils; així van sortir, sota l’empara de l’església, publicacions com Cavall Fort i Tretzevents. Ara bé, ambdues admirables revistes, a l’hora de buscar un material forà publicable a les seves pàgines van tenir clar que el model vàlid era el franco-belga –els setmanaris Tintin i Spirou eren els evidents referents- i no pas uns superherois que, no ho oblidem, per aquells anys tenien la consideració de subcultura o d’instrument de l’imperialisme ianqui.

El lector veterà no va tenir per tant l’oportunitat de créixer llegint en català a La Patrulla X o Superman, però no és menys cert que aquest lector es va anar acostumant a l’esport en català, a la televisió en català i també a la lectura de la premsa en català malgrat la seva educació sentimental en aquests camps havia estat en espanyol. Per què no va acceptar llegir a Thor en català? No hauria lluït extraordinàriament el parlar de Silver Surfer en un estil d’evocació verdagueriana?

Però no ens centrem en la vella guàrdia d’aficionats al gènere; el lector més jove, escolaritzat des de mitjans dels anys vuitanta ja en català, per què no ha demanat superherois en aquesta llengua? El fenomen Bola de Drac de principis dels noranta va demostrar que era possible un manga en català, tot i que posteriorment els lectors es van passar massivament a l’espanyol en la majoria de les altres col·leccions que procedien del Japó.

Els editors són gent seriosa que vol fer negoci, i així ha de ser per a la bona salut de la indústria. Per què no s’animen a editar en català? Per una banda no es pot obviar el fet que l’edició en català té com a un dels seus pilars les polítiques de subvencions i compres per part de les institucions, i que difícilment hi hauria ajuts econòmics cap a unes produccions envers les quals encara hi ha un munt de prejudicis, malgrat el seu caràcter de fenomen multimedia i global.

Però més enllà d’editors i directrius polítiques, el més possible és que la resposta es trobi en l’escassa receptivitat del públic. I aquest és el veritable drama. El problema rau en els lectors. Quan en una conversa informal es planteja aquesta possibilitat de traducció, els comentaris ridiculitzadors s’imposen, considerant gairebé grotesc imaginar Wolverine o Wonder Woman parlant en català. De fet, les burles són les mateixes que podíem escoltar quan, a les beceroles de TV3, molts telespectadors reien imaginant westerns i pel·lícules de cinema negre en la nostra llengua.

I anem al moll de l’os. Per què a molts lectors els hi semblen ridículs els superherois en català? La resposta es desoladora: perquè molts catalanoparlants encara consideren la nostra llengua de segona, no apte per determinats canals de comunicació, una llengua casolana i una mica pagesa que sona fatal quan la posem en boca d’individus que volen per l’univers o pels teulats de Nova York. Que els lectors no vulguin superherois en català, i trobin ridícula aquesta possibilitat, és un petit drama de país i el senyal inequívoc de la feina que queda per fer; potser sí que ens cal, d’una vegada per totes, l’ajut del Ciclop, la Cosa dels Aiguamolls, el doctor Estrany o l’Esquadró Suïcida.

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?