L’ENIGMA DE L’OCELL BLAU (2017) – Nii Ayikwei Parkes

Autor: Nii Ayikwei Parkes
Títol: L’enigma de l’ocell blau
Any: 2017
Editorial: Club Editor
Pàgines: 211
ISBN: 9788473292160
Valoració: ★★★

 

La literatura africana té un pes molt minoritari dins del mercat editorial del nostre país. És un de tants greuges que cal anar restituint i tota iniciativa és ben rebuda. Així doncs el fet que el nom de Ngũgĩ wa Thiong’o sonés a la porra del premi Nobel 2017 de Literatura, juntament amb la feina d’editorials com Raig Verd o Club Editor, ha permès que la literatura del continent africà torni a gaudir d’una certa visibilitat. La novel·la que avui ressenyem, L’enigma de l’ocell blau, és un molt bon exemple que els autors africans no tenen res a envejar als bestsellers anglosaxons, amb la particularitat afegida que el seu continent, exòtic i desconegut per gran part del públic, atresora un immens bagatge cultural en forma de mites i tradicions orals que val la pena descobrir. Nii Ayikwei Parkes ens endinsa amb aquesta història al cor de Ghana, el seu país d’adopció, per parlar-nos del xoc entre modernitat i tradició, de la vida als petits poblats i de la foscor que sovint corromp les ànimes.

La història té dos protagonistes principals. D’un costat trobem l’Opanyin Poku, un caçador que a l’edat de setanta-quatre anys ha vist prou coses i ha recorregut prou món (ha viatjat pels boscos des d’Atewa fins a Kade) com per ser considerat un home savi. Les reflexions d’en Yaw (que és com es coneix l’Opanyin al poble) són d’allò més encertades, i tot i que estan plenes de seny mai no renuncia a fer una rèplica divertida. Amb el record del seu avi Opoku sempre present en Yaw exhibeix un esperit pràctic i alhora crític molt escaient inclús pels temps que corren, i ho fa palès en sentenciar que ni les lleis ni les armes poden ensenyar la forma de tractar les persones.

Quan vaig al bosc, veig que el món és una meravella

D’altra banda tenim en Kayo Odamtten, un jove que treballa a un laboratori d’anàlisis clínics. Allà d’on prové tots viuen de la pesca i ja de ben petit es passava hores empaitant crancs a la platja. No volia resignar-se a una vida de pobresa i minses esperances, així que va decidir estudiar i forjar-se un futur. Es va decantar per la medicina forense en record de l’avi Okaikwei, un pescador experimentat que va ser trobat mort, aparentment ofegat, en estranyes circumstàncies. En Kayo no s’ho va creure mai que fos un accident, i la sang li bull sempre que sent a dir que el mal fat i les malediccions hi van tenir a veure. La seva vida farà un tomb quan rebi la trucada del sergent Mintah. Des del govern reclamaran els seus serveis com a metge forense per tal d’analitzar les restes biològiques trobades al poblat de Sonokrom, prop de Tafo.

El principal sospitós de tot plegat és en Kofi Atta, el plantador de cacau, que ha desaparegut. És a la seva cabana on s’han trobat les restes en descomposició després que una dona blanca de faldilla curta i cames primes (una amigueta d’un alt càrrec) notés una forta ferum mentre perseguia un abellerol. L’assumpte trasbalsa el ritme de vida del poblat i dels seus particulars habitants: l’Oduro, el bruixot, el Kwaku Wusu, el venedor de vi de palma, l’Akosua Darko, la tavernera,… A aquests personatges cal sumar-hi d’altres tan misteriosos com el Tintin, un músic reial que té un vincle amb un estrany instrument musical. A partir d’aquí la investigació desvetllarà que els fets presents connecten amb el passat, al qual accedim a través de rondalles i narracions orals.

A fora va sentir el so llunyà i melodiós d’un xilòfon cavalcant el vent com un encanteri, esqueixant la nit.

L’enigma de l’ocell blau pren la forma d’una novel·la policíaca però en realitat va molt més enllà. Darrere de l’humor hi ha una crítica social al funcionament del país, posant de manifest que les institucions són corruptes i estan podrides. A més realça la riquesa de dialectes i llengües regionals de Ghana, un fet que sovint posa barreres a la comunicació; en Kayo i en Mintah, però, són homes moderns que no renuncien a les seves arrels i per això comprenen el comportament dels vilatans. El relat esdevé deliciós quan es fa èmfasi en el ventall de tradicions del poble africà: les malediccions i sortilegis, la influència dels avantpassats en els actes quotidians i el poder de deïtats com Onyame, el resplendent. Per moments el tarannà d’en Yaw recorda al de l’amable khoisànid que parava boig per culpa dels homes blancs a l’esbojarrada pel·lícula dels anys vuitanta Els déus deuen estar bojos. Cal tenir en compte que el nom de l’autor és en si un petit relat, un enigma que viatja a través de la història, de forma que és comprensible que a algú com en Nii Ayikwei Parkes se li doni tan bé explicar rondalles i escriure novel·les.





Ens ajudes amb una donació?