FARIÑA (2015) – Nacho Carretero

Autor: Nacho Carretero
Títol original: Fariña
Editorial: Libros del K.O.
Any: 2015
Pàgines: 365
ISBN: 978-84-16001-46-0
Valoració: ★★★★

 

Una amiga gallega em volia fer llegir un llibre que descrivís la idiosincràsia de la societat gallega i no n’acabava de trobar cap que fos prou actual. Al final, va prescindir de textos literaris i es va decidir per aquest assaig d’investigació periodística, que mostra com el narcotràfic va definir, per bé i per mal, una societat en paral·lel a les vides quotidianes de tota una generació. Nacho Carretero fa una anàlisi molt detallada de tot el fenomen del narcotràfic a Galícia, que va saltar a la fama amb grans operacions com Nécora, amb jutges estrella baixant d’helicòpters i noms que van començar a ser populars com el de Laureano Oubiña. A partir de llavors, les Rías de Galícia van ser conegudes ja no només pel turisme i el marisc.

Ara bé, Carretero és un bon investigador i abans de parlar del narcotràfic, posa unes bases sòlides per entendre com es va poder implantar aquest lucratiu negoci en aquell territori. En un capítol inicial posa en antecedents al lector sobre què volia dir contraban a Galícia més o menys fins el final del Franquisme. Primer fou un contraban de subsistència en una frontera, la que separa Galícia de Portugal, molt porosa, i que servia per sobreviure en èpoques de gran misèria. Aquest tràfic s’accentua sobretot després de la Guerra Civil, amb nazis també involucrats per aconseguir el wolframi, però que en la majoria de casos era contraban de medicaments i productes alimentaris en la dura Espanya de postguerra:

La penicilina se convirtió en la carga más codiciada y rentable, porque en aquellos años la tuberculosis no tenía piedad en las aldeas gallegas.

Aquest capítol és explicat amb gràcia de qui ho mira en la distància, sobretot l’apartat de la Raia Seca, però que no amaga la duresa d’aquella època.

Més tard va arribar el contraban de tabac i aquí les coses van canviar, ja que el contraban es va professionalitzar i va esdevenir una activitat econòmica que no molestava als habitants de la zona, ja que ningú prenia mal. Alhora, les lleis eren molt laxes amb aquesta activitat, cosa que va permetre crear tot un entramat de transport, introducció de la mercaderia i distribució que deixava un bon rendiment als señores do fume. Clubs de futbol i partits polítics, cossos policials, entre altres, van començar a beneficiar-se d’aquest negoci que a principis dels vuitanta va començar a perdre intensitat perquè ja no era tan lucratiu a causa d’unes lleis més dures i perquè estava a punt d’arribar el narcotràfic. Ara bé, d’aquesta època en van quedar expressions com el Celta del Marlboro o el Winston de batea.

Amb la infraestructura del contraban, segons Carretero, fou com els narcotraficants colombians van veure que Galícia era una gran porta d’entrada de la seva cocaïna a Europa. A més de la infraestructura, una altra característica que fou molt apreciada pels narcotraficants va ser la discreció i sobretot que els gallecs s’organitzaven en clans, molt tancats i fidels, cosa que n’augmentava l’eficàcia. Les forces de seguretat ni tan sols van esdevenir observadors, perquè les descàrregues es feien tan bé, que passaven completament inadvertides. Amb la droga, arribaven els diners, que de nou servien per comprar-ho tot, des de propietats fins a boques de policies i polítics. Alguns van intentar lluitar-hi, però en van sortir escaldats i és que en un primer moment:

Gozaban de impunidad. La Sociedad de las Rías Baixas los aceptaba, los tolerava y hasta admirava.

La gente no hacía nada porque el Estado, las autoridades y cualquier otra institución a la que de verdad le correspondía, no hacían nada.

Però tot va canviar amb l’operació Nècora, que si bé no va tenir l’abast que es volia, sí que va aconseguir fer visible el problema i a partir d’aquí la policia va començar a organitzar-se seriosament. Altres operacions van seguir a la Nècora, sobretot dedicades a lluitar contra el blanqueig de capitals, més fàcil de caçar que no pas una descàrrega. I en paral·lel, també hi va començar a haver la ingent tasca d’associacions contra la drogaddicció que van posar de manifest que les drogues no eren un negoci, sinó un problema.

Carretero es desfà en dades, de com actuaven els narcotraficants, de les operacions policials i sobretot dels clans, dels antics i dels actuals, de tots els membres, perquè en alguns casos es tracta de dues i tres generacions que s’han dedicat al negoci. I si bé les primeres pàgines tenien una certa comicitat, quan explicava el petit contraban de subsistència o el del tabac, les pàgines dedicades al narcotràfic són serioses i sovint descarnades, perquè fou una lacra que va danyar la societat de les Rías i de tota Galícia. L’autor ha realitzat un gran treball de camp, amb moltes entrevistes a personatges que van viure el fenomen, llàstima que a molts, a la majoria, els ha de mantenir en l’anonimat i això fa que es perdi un punt de frescor; per contra, maneja molt bé tots els personatges dels clans, dels clans satèl·lits… amb referències constants a l’interior de l’assaig.

Fariña esdevé una gran crònica del que va passar amb el narcotràfic a Galícia i, del que el mateix Carretero afirma, encara passa. Només que ara ja no hi ha aquella permissivitat social i policial que hi va haver al principi, cosa que diu molt del territori i del compromís de qui ha d’evitar que tot això succeeixi.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 54 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari