Article: Verne i el mar

Quan pensem en Jules Verne és fàcil que ens vinguin a la memòria algunes novel·les que llegíem a l’adolescència, aventures trepidants amb personatges que lluitaven contra els elements i s’enfrontaven a situacions difícils amb valentia, enginy i noblesa. Amb freqüència aquestes històries estaven protagonitzades per nois inexperts però de gran vàlua que havien de fer servir tots els seus recursos per resoldre situacions complexes. Des del Dick Sand d’Un capità de quinze anys fins als nois de Dos anys de vacances passant per Els fills del capità Grant, uns protagonistes d’edat tan primerenca sovint ens poden fer creure que aquest escriptor cultivava una literatura més aviat per a joves amb ànsies d’aventures o per a adults que enyoraven aquells anys.

Aquesta és una de les visions parcials que sovint tenim de Verne, però no l’única. Una altra de freqüent és la de veure’l com a precursor científic; artefactes voladors, submarins o coets apareixen a les seves novel·les i ens en destaquen aquesta característica. El nostre autor, però, no inventa gaire en aquests casos, sinó que basa els seus ginys en avenços tecnològics de l’època i consulta enginyers, científics o astrònoms per desenvolupar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que, per exemple, la primera prova de l’Ictineu es realitzés el 1859 i que Vint mil llegües de viatge submarí es publiqués el 1869. És possible que Verne fos un visionari, però ho era només perquè va comprendre molt bé el paper imprescindible de les ciències en el desenvolupament del món.

Una altra opinió comuna sobre Verne és la de considerar-lo un autor lleuger pel fet d’escriure novel·les d’aventures, poblades de personatges plans i amb històries estrictament d’acció; no hem d’oblidar que comparteix època amb altres escriptors de més pes, com ara Dumas fill, Victor Hugo o Zolà. Per posar un exemple, Els miserables i Cinc setmanes en globus van aparèixer gairebé el mateix any. És cert que entre la prosa verniana i la que es considera gran literatura hi ha diferències, però aquestes són, moltes vegades, una qüestió d’intenció. Verne no vol retratar l’època en què viu ni descriure esdeveniments històrics; vol crear personatges ferms i coratjosos i posar-los en situacions terribles en les quals hauran de lluitar contra circumstàncies adverses amb valentia i intel·ligència. Aquesta opció, però, no és sinònim de simplicitat; en les seves obres podem trobar elements tan interessants com la seva vocació enciclopèdica, que inunda les obres amb informació sobre flora, fauna, costums de pobles remots i orografia o personatges de gran complexitat com el contradictori, complex i controvertit capità Nemo. Hem d’entendre, doncs, que el desig de Verne és fer un tipus de literatura molt específica que potser no gaudeix de gran prestigi, però que és la que a ell l’interessa: la novel·la d’aventures.  

Per a ell, el viatge és la veritable essència del relat. I el viatge, sobre tot a finals del XIX, sovint és marítim; el món no es coneix encara en detall i els oceans són sovint el camí per arribar a tot arreu o la ruta a través de la qual obtenim mercaderies exòtiques de terres llunyanes. Però Verne va més enllà d’això i no utilitza el mar com a simple lloc de trànsit sinó que el converteix en l’espai de l’aventura. El nostre autor va escriure més de vint-i-cinc novel·les ambientades a pràcticament tots els mars del planeta, des del Mediterrani –les illes gregues de L’Arxipèlag en flames- fins a l’Àrtic, escenari de Les aventures del capità Hatteras, passant pel Pacífic –Els fills del Capità Grant-, l’Atlàntic –El chancellor, La volta al món en vuitanta dies- o l’Índic –Vint mil llegues de viatge submarí-. Fins i tot els seus personatges naveguen sota la superfície terrestre a Viatge al centre de la terra, pel sorprenent mar de Linderbrook.

Aquestes aigües immenses, inabastables, adopten moltes fesomies: de vegades són una amenaça, on hi habiten monstres –Les aventures de Jean Marie Cabidoulin-, d’altres seran territori de proeses -la circumnavegació polar d’El nàufrag del Cintia o l’arribada al Pol Nord a Les aventures del capità Hatteras-, o llar de nàufrags refugiats a illes o rais com a El Chancellor, L’illa misteriosa o Dos anys de vacances. També el mar pot esdevenir la clau per esbrinar la veritat, com passa a Els fills del capità Grant o a El nàufrag del Cintia, però els oceans no sempre són favorable i poden esdevenir un obstacle per fugir si no es disposa d’embarcació, com veiem a Beca de viatge, El far de la fi del món o L’illa misteriosa. Igual que no tots els mars són iguals, tampoc no ho són tots els homes que hi transiten i així trobem una extensa tipologia que va des de vells mariners aterrits com en Jean Marie Cabidoulin, fins a gairebé nens audaços que creixen i maduren en l’aventura, com Dick Sand, passant per experts i valents homes de mar -Ned Land o Pencrof-, pirates i malfactors -Nicolas Starkos o Kongre-, bojos al·lucinats -el capità Hatteras-, herois obsessionats per la venjança -Matias Sandorf- o misantrops de la talla del capità Nemo.

Verne s’estima tant aquest tractament d’aventura marinera que el dóna també a peripècies que no succeeixen estrictament a l’oceà. Es tracta de relats que transcorren en espais immensos i inabastables, perillosos, allunyats de tot i de tothom i on cal sobreviure amb les pròpies forces i amb molt d’enginy. Així trobem mars d’aire a Cinc setmanes en globus i Robur el conqueridor, mars extraterrestres a De la terra a la lluna i a Héctor Servadac, mars verds a Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral, La casa de vapor o El poble aeri, mars blancs a César Cascabel, mars subterranis a Viatge al centre de la terra i Les indies negres o novel·les fluvials com La jangada, El superb Orinoco o El pilot del Danubi, on els personatges es comporten de manera similar a en aigües obertes.

El mar per a Verne és complex, multiforme, origen i final de la vida, l’espai on tot és possible. Ple de meravelles i perills, esdevé el territori natural de l’aventura. Quan el professor Pierre Aronnax pregunta al capità Nemo a Vint mil llegües de viatge submarí: “-Vostè estima el mar, capità?” i aquest li respon: “-Sí, l’estimo! El mar ho és tot!”, només podem quedar-nos amb el dubte de si qui respon és el turmentat navegant o el mateix Verne.

M. Mercè Cuartiella

M. Mercè Cuartiella

Llicenciada en Filologia. Treballa en el camp de la gestió cultural. Autora de Germans, gairebé bessons (Premi Llibreter, 2012), L’afer marsellès i Gent que tu coneixes (Premi Mercè Rodoreda, 2014).

mcuartiella has 10 posts and counting.See all posts by mcuartiella

Deixa un comentari