NARCÍS MONTURIOL I LES PEDRES DE L’INFERN (2017) – Sebastià Roig i Toni Benages

Guionista: Sebastià Roig
Dibuixant: Toni Benages
Títol: Narcís Monturiol i les pedres de l’Infern
Any: 2017
Editorial: Males Herbes
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-947258-6-9
Valoració: ★★★★

 

Aprofitant que avui es presenta en societat Narcís Monturiol i les pedres de l’Infern, m’ha semblat que era una bona excusa per treure aquesta ressenya. És clar que qualsevol excusa és bona per llegir, parlar i recomanar un llibre fet a mitges pel dibuixant Toni Benages i l’escriptor Sebastià Roig. Un servidor va descobrir les virtuts del tàndem arran d’un altre llibre de Males Herbes, l’incommensurable Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, i en va quedar enamorat. De fet, quan vaig saber de la publicació d’aquest, em vaig afigurar que seguiria la mateixa línia de l’anterior, barrejant fets i personatges històrics amb elements fantàstics i descabellats. No em vaig equivocar.

Efectivament, en aquest llibre el protagonisme de Francesc Pujols corre a càrrec de l’inventor Narcís Monturiol, el qual, refugiat per qüestions polítiques a Cadaqués, es veu immers en una conxorxa d’abast internacional. El guió és volgudament maniqueu, en el sentit que Roig ens presenta uns bons molt bons i uns dolents molt dolents, però tots igual d’arquetípics (l’intrèpid aventurer encarnat per Monturiol, el forçut un pèl curt de gambals, el noi idealista i desemparat, la bella i enigmàtica heroïna, el sibil·lí malvat ocult en les ombres, l’exotisme del sicari de torn…). No és cap crítica, l’argument i els protagonistes no volen jugar al joc de les ambigüitats, i el cert és que de vegades s’agraeix.

En aquest aspecte, aquesta voluntat de claredat de l’argument casa perfectament amb el dibuix de Benages: traç clar, sobrietat en les formes i un color viu i alegre en totes les vinyetes que contrasta amb l’ús del blanc i negre de l’anterior àlbum il·lustrat que comentàvem. Esplèndides per sobre de tot les escenes paisatgístiques: la costa Brava (retratada per Benages fa ben poc en un altre llibre il·lustrat de la mateixa editorial, La joia de viure, dedicat a la figura de Palau i Fabre, aquest cop a mitges amb Julià Guillamon), el far de Cap de Creus, el passatge de Tudela… Igual com Les extraordinàries aventures… aquest llibre és novament una excusa per presentar tipus i llocs nostrats sota l’òptica esbiaixada dels artistes Benages i Roig, capaços de transformar el que ja és sublim de per si en absolutament màgic i extraordinari.

A propòsit d’això, es mereix una menció ben destacada la figura de la Sabana, inspirada ben lliurement en aquella Ben Plantada que va immortalitzar Eugeni d’Ors (ja saben, aquella Lídia de Cadaqués meitat bruixa meitat sonada, que va fer les delícies civilitzades dels nostres homes del Noucentisme). No és l’única referència que s’oculta rere els protagonistes de la història. El lector atent xalarà d’allò més endevinant picades d’ullet, descobrint fonts d’inspiració. Des de les referències que semblen relacionar la història de fons del llibre amb aquella extraordinària pel·lícula de Billy Wilder que tenia un Sherlock Holmes en hores baixes com a protagonista  i que es movia en l’àmbit dels vaixells subaquàtics, fins a la influència del Nemo d’Alan Moore, passant, és clar, per ni més ni menys que Indiana Jones, a qui la trama rendeix un indissimulat i divertidíssim homenatge.

Personalment, però, he de confessar que per sobre de tot això, em resulta inevitable sempre que veig els dibuixos de Benages no pensar en l’agosarat periodista d’Hergé. Gairebé sembla una aventura de Tintín aquest àlbum, per l’estil de El tresor de Rackham el Roig o alguna altra de les moltes que va protagonitzar d’ambient mariner, per bé que és cert que el company de Monturiol, el forçut Congre (aquesta mena de Bud Spencer dispensador d’estopa), té més de l’Obèlix d’Uderzo i Gosciny que no pas de l’heroi d’Hergé.

En definitiva, aquest nou àlbum de Males Herbes és una altra peça cobejable, una aventura lleugera i divertida, amb tocs d’humor ben trobats i un tractament exquisit del llenguatge, que prova de reproduir la parla dels pescadors de la costa empordanesa amb gràcia i color, però on també juga un paper destacat el rigor i la versemblança. I és que per sobre d’aquesta voluntat d’entreteniment, els autors també han provat de reproduir de manera fidedigna un moment històric, la segona meitat del XIX, en què el nostre país va veure néixer un moviment de caràcter utòpic, ben proper a l’idealisme socialista, que va atrapar molts intel·lectuals. En les files del socialisme precisament militava amb convenciment el nostre Monturiol, que malgrat ésser l’inventor del submarí, va morir més pobre que una rata. També Nemo, el capità d’aquell mític Nautilus, era en la seva misantropia un utòpic recalcitrant.

Aquest idealisme, aquest menyspreu pels diners… es deixen veure dissimuladament en aquest llibre, ple de detalls divertidíssims per a qui s’entretingui a llegir-lo atentament.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari