Els Premis Ictineu han estat un any més l’excusa perfecta per aproximar-me als finalistes que encara no havia pogut llegir en el seu moment. És el cas de La República pneumàtica. Els quatre confins, de Jaume Valor, la continuació de (la també finalista l’any passat als Ictineu) Ball de serps. Es tracta d’una original ucronia ambientada en una Roma alternativa que sustenta el seu poder (val a dir que fins i tot més gran que el de la Roma històrica) en el desenvolupament de l’energia del vapor, que ha donat lloc a invents realment originalíssims, com aeronaus i robots. Per la qual cosa a l’element ucrònic s’hi ha de sumar també l’element steampunk. Una miqueta en la línia del que ha fet el xinès Ken Liu en la seva exitosa saga silkpunk (inacabada de moment) de La dinastia de la dent de lleó.

El primer volum, com es pot llegir en aquest mateix web, em va deixar un regust agredolç de boca. Si d’una banda em va resulta apreciable l’esforç imaginatiu de l’autor, construint de manera més que digna aquest univers alternatiu, per altra el que seria l’aventura en si discorria per uns camins que personalment em desagraden força, per gastats. Em refereixo al conegudíssim viatge de l’heroi. No vull pas dir que el relat no exigís fins a cert punt que l’estructura fos aquesta, ja que en aquella primera part el protagonista és un noi jove que ha d’enfrontar-se a la primera aventura de la seva vida, que és abandonar el clos familiar i créixer. Per tant, podem estar d’acord que, fins a cert punt, l’arquetip d’heroi tan ben analitzat per Campbell s’hi adeia a les mil meravelles. Però no per això caminar una vegada més per un camí tan recorregut em va resultar menys cansat.

Encetava aquesta segona part amb algunes prevencions, doncs, ja que difícilment podria apreciar de la mateixa manera l’originalitat de la primera i, en canvi, una nova passejada pels camins convencionals de l’aventura de l’heroi podria ser determinant perquè abandonés el llibre, avorrit. Però res més lluny de la veritat. Els quatre confins ha representat una gratíssima sorpresa, una (re)descoberta magnífica, una continuació molt més que digna. Per alegria d’un servidor, Valor abandona definitivament els convencionalismes estructurals i s’endinsa per viaranys molt més originals i novedosos, combinant diverses veus i recursos (molt encertats els capítols intercalats amb el silenus Antonius com a narrador) per dotar el relat d’una polifonia que l’enforteix i el fa sonar magníficament.

Marcus Novus, el protagonista, ha crescut. Un accident ha separat la companyia que al final de la primera part havia iniciat un agosarat viatge a la recerca del Palau de Jade i de la mare de Marcus. Per separat, tots s’obriran camí i teixiran una gran teranyina que ja s’intueix que, al final, els acabarà duent a retrobar-se. Però no queda clar com ni quan. La guerra de Roma amb l’Imperi X’in i les innombrables connexions (metàfores) amb la realitat contemporània són una herència del primer llibre, però m’atreviria a dir que ampliades i molt més elaborades. Per exemple, m’ha agradat molt la referència a l’enemic exterior i a l’enemic interior, que segueix la crítica a la xenofòbia i a la intolerància que apareixia ja al primer volum.

Ara bé, aquelles concessions al lector més jove, al que anava dirigit indissimuladament el primer llibre (al menys així el vaig entendre jo), són en aquesta segona part si de cas més dissimulades i el lector menys jove (deixeu que ho digui d’aquesta manera) pot gaudir-lo de manera molt més plena, ja que es troba en territori literari desconegut, sense tants referents als quals agafar-se en cas de notar que li falta el terra sota els peus. Potser sigui un canvi de rumb deliberat de l’autor; potser respongui únicament al fet que el protagonista també ha crescut. En qualsevol cas, me n’he alegrat.

En la mateixa línia, la caracterització dels llocs i dels personatge se m’ha afigurat molt més rica i versemblant en aquesta segona part, fins a límits realment dignes d’elogi.

De fet, d’allò més apreciable, des del meu punt de vista, és l’esforç de l’autor per fer-nos entrar en els intríngulis polítics d’aquella Roma fictícia en hores baixes a través de la història de la Roma que en podríem dir “autèntica”. Malgrat tot, però, resulta impossible no seguir-hi veient referències que el lector atent i amb un cert bagatge de ben cert que sabrà identificar, especialment (altre cop) a la saga de Lucas: com una estrella de la Mort, aquell giny terrorífic de l’Heronia ve a assegurar mitjançant la por la unió dels díscols territoris de la galàxia, o de la República. És clar que no podem oblidar que, al seu torn, també Star Wars es basava en la caiguda de l’Imperi romà. A més, m’ha semblat també veure evidents ressons a l’obra de Herbert, en tot allò referent a l’element messiànic que envolta Marcus Novus (aquest místic Teixidor, al més pur estil d’una profètica balanguera filadora de destins).

Malgrat tot, el llibre pateix alguns dels mals inherents a les segones parts, com ara que al principi costa situar qui és qui (molts noms, moltes el·lipsis) i que el final, malgrat que algunes trames troben conclusió satisfactòria, la central, com és lògic, espera la feliç (o no) resolució en el tercer i últim llibre de la saga. Conclusió que, desgraciadament (almenys de moment), només podrem conèixer els lectors en llengua catalana, ja que Fantascy, l’editorial que es va encarregar de publicar la traducció al castellà del primer volum, es va desentendre incomprensiblement de la continuació de la saga, mutilant una història que, de totes totes (i en totes les llengües) es mereix ésser explicada de principi a fi.