L’ILLA DE LA INFANTESA (2009) – Karl Ove Knausgård

Autor: Karl Ove Knausgård
Títol: La meva lluita 3: L’illa de la infantesa (Min Kamp. Tredje bok)
Editorial: L’altra editorial
Any: 2015 (2009)
Pàgines: 499
ISBN: 9788494348129
Valoració: ★★★★

 

Després de parlar dels anys d’adolescència i de la mort del pare en el primer volum, de la família que té en la contemporaneïtat de l’escriptura en el segon, el noruec Karl Ove Knausgård dedica el tercer volum de La meva lluita a parlar dels anys de la infantesa, viscuts a l’illa de Tromøya, al sud-est de Noruega. En català és el primer volum que està traduït directament del noruec de la mà d’Alexandra Pujol Skjønhaug i publicat per L’Altra Editorial, que malgrat algun dubte inicial, s’ha llançat per complet a l’obra Knausgård, per sort dels lectors en català.

A diferència dels dos volums anteriors, aquest tercer és narrativament més simple, ja que la història és explicada amb ordre cronològic, no hi ha flashbacks ni tampoc grans parts temàtiques que estructuren la novel·la. Aquí és simplement la vida de l’autor des que arriba a l’illa ben petit, dins d’un cotxet amb la seva família, fins als 13 anys, que és quan amb els pares es trasllada a Kristiansand i entronca amb el que s’explica a la primera part del primer volum. A l’interior, cap salt, simple narració cronològica i lineal, potser algun excurs, potser algun record simple que no altera aquesta concepció de la novel·la.

Pel que fa al contingut, l’autor continua amb la introspecció personal, però intenta posar-se a la pell d’un nen de 7 anys, que comença l’escola, que vol ser bo amb els pares, amb els amics i amb Déu, però que se sorprèn perquè els altres no actuen com ell esperaria i això li causa tot de frustracions i certes inseguretats. La més gran és amb el seu pare, que durant la novel·la presenta com una persona autoritària i violenta, que atemoreix els seus fills i malgrat tot, el petit Karl Ove s’estima i se sent content quan pot fer coses amb ell, simples fets quotidians com anar a comprar amb el pare esdevenen moments de felicitat per aquell nen que sovint era atonyinat per foteses. En canvi, la mare és més propera, més amorosa, però bastant despistada i despreocupada amb els nens, cosa que fa que estigui fins un punt absent de la vida dels nois i també de la narració. Fins al punt, que els va deixar un curs per anar a estudiar i només els visitava durant els caps de setmana, amb tot, ella asserenava el pare. El pare va fer el mateix el curs següent, però ell va marxar a Bergen i els veia escassament una vegada al mes. La tristesa de tot plegat és veure com Knausgård pren el seu pare com a antimodel a l’hora de tenir cura dels seus fills.

Tinc els meus propis fills i amb ells només he intentat aconseguir una cosa: que no tinguin por del seu pare. No en tenen. Això ho sé segur.

Amb el seu germà Yngve sí que té una molt bona relació, de germans i d’amics, com que ell és el petit, se sent atret i l’admira, aprèn sobretot de música amb ell, a tocar la guitarra i conèixer cantants i grups a través de cassets i discos. Un element aquest, la música, que és un referent a la resta de volums i que en aquest, tot i parlar de la infantesa, tampoc ho deixa de ser, com tampoc ho deixa de ser la lectura. Sorprèn veure com els dos infants llegeixen molt, primer còmics i després llibres i com això els transforma:

Especialment aterridor era quan m’endinsava en la lectura, perquè aleshores era com si no fos enlloc quan alçava el cap del llibre i m’aixecava. La sensació era que estava sol, absolutament sol, aïllat per la foscor que formava una paret a fora.

Dedica moltes reflexions als amics, amb els quals Karl Ove intenta encaixar, però sovint se sent marginat, a vegades simplement se’n sent, però d’altres ho pateix perquè com que intenta ser sempre bo, els diu què han de fer i què no, cosa que empipa sobremanera els seus companys. Per si fos poc, sempre intenta dir la seva, per sobre les opinions dels altres, i això li provoca conflictes. I de la mateixa manera que a vegades és marginat, ell també s’encarrega de marginar altres nens, amb el disgust de la seva mare en diverses ocasions.

A més de la música i les lectures, altres interessos que mostra són la piscina, una il·lusió pueril que es veu truncada per l’autoritarisme del pare. El futbol, un interès que ja s’havia vist en els altres volums i que aquí aprofundeix amb un doble vessant, com a practicant i com a espectador a la televisió cada diumenge en un acte que reuneix el seu pare i el seu germà. També explica un munt d’anècdotes típiques d’un vailet i els seus amics, en què es barreja l’autodescobriment amb el coneixement del món que l’envolta, per bé i per mal. Moltes d’aquestes et fan sentir identificat ja que són les pròpies dels nens de la seva edat i en certa manera les hem viscudes, si no les mateixes, sí de similars.

I al final de la novel·la, apareix un nou tema que tindrà gran protagonisme, aquí i en altres moment del conjunt de La meva lluita, les noies. Comença a sentir interès cap a elles i comença també a tenir les primeres experiències, algunes d’escandalosament fallides, altres d’immadures… enmig d’un rebuig cada vegada més intens que pateix a l’institut, amb un insult que el persegueix: marica. Per això, quan els pares es traslladen, per a ell és un alliberament, mentre que per a l’Yngve és un trasbals tan gran que acabarà amb un enfrontament obert amb el pare. És curiós com Knausgård parla dels com el pare el va maltractar, però no ens diu res de com tractava l’Yngve, només en un moment de la novel·la es diu que el seu germà ho va passar molt pitjor que ell i no en diu res més, sembla com si la intimitat del seu germà sigui la única que vol protegir.

Com en els volums precedents, Knausgård és capaç d’oferir una mirada a la seva biografia sense cap censura ni tabú, és capaç de narrar la quotidianitat de la seva infantesa sense callar res d’allò que va viure amb els noms dels companys de jocs, dels que l’insultaven i de qui va fer mal, com ja ens té acostumats, però que encara ara em sorprèn. Val a dir que dels tres volums és el que m’ha costat més entrar, semblava com si les reflexions d’un nen que comença l’escola em quedessin massa llunyanes, però poc a poc t’endinses a la prosa de Knausgård, que et sedueix, de la mateixa manera que ho fa la simplicitat i a vegades ingenuïtat de tot allò que explica, però sovint amb càrregues de profunditat com aquesta:

Poc sabia que cada petit detall d’aquest paisatge, i cada petita persona que hi vivia estarien per sempre fixats en la meva memòria, de manera exacta i precisa.

De nou, cinc-centes pàgines que es fan curtes i que són alhora l’epíleg i el pròleg d’una altra entrega.


La mort del pare ★★★★
Un home enamorat ★★★★
L’illa de la infantesa ★★★★
Ballar en la foscor
Dies de pluja

 

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 51 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari