EL FORAT (2017) – Jordi Amor

Autor: Jordi Amor
Títol: El forat
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2017
Pàgines: 157
ISBN: 9788494655616
Valoració: ★★★

 

En un moment que alguns premis literaris en català han quedat completament desprestigiats perquè es veu una intencionalitat al darrere o un nepotisme descarat, n’hi uns quants que aguanten i es mantenen fidels als ideals sobre els quals van ser creats. Un d’aquests, i de trajectòria consolidada, és el Premi Documenta, que intenta descobrir veus joves per així donar-les a conèixer al públic general, alhora que es caracteritza per premiar textos atrevits, que són capaces de sacsejar el panorama literari. En l’edició de 2016 el guardonat fou Jordi Amor, amb El forat, que prenia el relleu a Alícia Kopf, guanyadora de l’edició anterior.

D’aquesta novel·la no en destaca el contingut, que és la història d’un noi que veu com els seus pares se separen i es discuteix amb el seu millor amic perquè aquest s’ha apropiat d’unes composicions que havien fet junts. A partir d’aquí, entra en una espiral de tancament i involució personal que tenen el seu correlat en l’espai que habita, la casa desballestada d’un amic als afores de Barcelona. I malgrat l’aïllament voluntari, apareix la k, una noia suïssa amb qui comencen a veure’s. Ell, però, es resisteix a veure-ho com una relació i de fet, mentre ella ho té cada cop més clar fins al punt que decideix aprendre català després de dos anys a Barcelona, ell no vol ni anomenar al que tenen, relació.

La família tampoc li serà una vàlvula de salvament, la mare ressentida amb el pare perquè l’ha abandonat; la germana petita, desorientada com ell, i el pare, el més desorientat i patètic de tots després d’haver abandonat la família per anar amb una companya de feina molt més jove que ell, amb qui al cap de pocs mesos té més problemes que alegries:

La vida, el destí , els déus, el fat o el que sigui m’han tornat a portar exactament al mateix punt on era fa un quart de segle i és irònic i és sarcàstic i és patètic i aquesta és la meva vida i la penso viure fins al final, però, i això és el que et vull dir, fill meu, el que no afrontes, el que no encares, el que no superes, el que no destrueixes quan en tens l’oportunitat, torna, reapareix, irromp una altra vegada, s’encarna de nou, insistent, pesat, obsessiu, obstinat, perseverant, indiferent i infatigable, impedint que te n’oblidis, barrant-te el pas, fent difícil que est concentris en altres coses, prohibint-te que t’obris que creixi, que surtis, que visquis, que siguis.

Què es pot fer en aquest món que s’està ensorrant al voltant del protagonista? Doncs no massa res, el protagonista cau en un nihilisme absolut i davant d’aquesta apatia, simplement es dedica pensar massa i això ho aconsegueix fent un forat a l’hort de la casa on viu: “cavar, cavar, cavar, fer les coses fàcils, no pensar”. Un forat que té gran importància en el capítol final, després d’haver passat un aniversari digne de ser enterrat:

El que sí és diferent, el que sí que fa mal o és perillós o pot fer por és el que passa abans del final, el que passa quan ens hi acostem i ens hi aboquem, quan comença la caiguda, això és el que mai ningú pregunta ni vol saber ni vol mirar perquè és el que terroritza, el que oxida, el que crema i el que calcina, d’això és del que ens hem de cuidar.

Si el contingut no destaca, què és el que sorprèn de la novel·la? Doncs la forma, el model d’escriptura que l’autor ha triat. Es tracta d’una prosa insistent, adjectivada fins a la sacietat, amb múltiples explicacions i aposicions, frases parentètiques per ampliar significats fins a l’infinit. Acompanya aquesta escriptura el fet que hi ha molt pocs punts i simplement són punts i seguits, de punts i a part no n’hi ha, excepte els que marquen els finals dels capítols. Aquesta prosa és curiosa i alhora martelleja insistentment al lector, que es veu obligat a pausar la lectura per així entendre on s’és. Per sort, els capítols relativament curts, acompanyen aquesta lectura que cal fer amb certa calma per no perdre el fil dels esdeveniments.

A aquest sistema d’escriptura l’acompanya l’absència total de majúscules, cap nom propi no té majúscula, ni tan sols els inicis dels capítols. Tampoc hi ha majúscules als textos adjacents a la novel·la (biografia de l’autor, agraïments…), les úniques que s’hi poden trobar són a la portada. Curiós també que no se sap el nom del personatge principal, en cap moment se l’anomena, cosa que el manté en un anonimat que fa que no sigui ningú i alhora puguem ser tots en un moment concret de la nostra vida.

El forat, doncs, és una obra estilísticament atrevida, capaç de donar transcendència a una història que no és nova. Aquest és el seu gran encert. A més, la presència del forat físic, i també del forat interior del protagonista, elements que singularitzen la història, fa que la novel·la hagi estat justament guardonada amb el Premi Documenta.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 51 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari