Article: Enjoy Joyce

Llegir l’Ulisses ha esdevingut una assignatura pendent per a molts bons lectors. I no és just. La fama de llibre difícil, críptic, desmesurat i exageradament important ha aconseguit allunyar molts amants de la literatura, que mai han trobat el moment de llançar-se a aquest repte, aparentment impossible. I, insistim, no és just; no ho és perquè la novel·la de Joyce és intel·ligent i engrescadora, perquè planteja estimulants reptes i dificultats, perquè a mida que t’hi endinses quedes enlluernat pel talent de l’autor, perquè cada capítol és un calculat salt al buit. I per damunt de tot, perquè no és un llibre difícil.

La meva experiència amb l’Ulisses arrenca quan tenia setze anys, en aquell moment en què comences a definir identitats, gustos, vocacions, aficions i passions; Déu n’hi do tenir setze anys… En aquell moment cursava 3r de BUP als Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona i m’havia apuntat a un recés espiritual que organitzava l’escola, aquell any, a Hostalets de Balanyà; encara que mai no negaré la meva fascinació militant per Sant Ignasi de Loiola –conjuntament amb el mariscal Rommel, un dels meus herois d’infància-, no era una crisi de fe el que em portava cap a Osona, sinó la possibilitat de marxar uns dies de Barcelona a conviure intensament amb els companys i companyes de classe.

Era el mes de març de 1981, i entre revisions de vida, indagacions que ja voldrien els psicoanalistes, confidències, confessions i trobades de germanor, el grup de participants també teníem temps lliure per passejar i, a estones, anar a fer un cafè als bars –escassos- del poble. Eren quatre dies intensos, dels quals tornaves sacsejat i una mica descol·locat, però alguna cosa captivadora deurien tenir els recessos –una mena d’exercicis espirituals ignasians de baixa intensitat, per definir a grans trets l’activitat- perquè aquell era el tercer any en què voluntàriament hi participava.

Però en aquell recés el més important no va passar a les cel·les, ni a les sales de reunió, ni als jardins on passejava i xerrava amb gent que recordo amb molt d’afecte, sinó a un dels escassos bars que abans esmentava. Un matí on no teníem cap activitat definida, o potser perquè ja l’havíem culminat, una petita colla vam baixar a Hostalets, a voltar pel poble; feia molt de fred, i vam decidir entrar en un local a demanar cafès i cacaolats calents. Era un bar petit i rònec, amb quatre parroquians i poca llum, allò que des de la ciutat responia al clixé del que era un bar de poble; en un racó hi havia un parell de diaris del dia –o de feia un parell de dies- i vaig agafar-ne un per fullejar-lo; per casualitat, com sovint passen les coses importants, vaig trobar un Avui que dedicava una llarga notícia a l’aparició de l’Ulisses en català.

Alguna cosa va passar en aquell moment, ja que em vaig oblidar dels companys –i del cafè i dels cacaolats calents -i vaig llegir enlluernat l’article signat per Rosa Maria Piñol, on hi havia una entrevista en profunditat a Joaquim Mallafré, el traductor que s’havia passat anys intentant portat a bon port el projecte; tot semblava fascinant: el repte de passar a una altra llengua la riquesa de l’obra original, la importància universal de la novel·la, el magnetisme de James Joyce, la transcendència de la feina duta a terme…  Òbviament em vaig endur el diari per rellegir la notícia en profunditat, i quan havia d’indagar a la cel·la que tenia assignada sobre el meu ser-en-el-món i els meus pecats, tenia el cap a Dublín, pensant en la vulgar epopeia d’un miserable personatge de ficció per la capital irlandesa. Calia llegir aquesta obra  cabdal.

Vaig tornar decidit a comprar el luxós llibre que acabava de publicar Leteradura amb la consciència que estava davant d’un veritable repte. O això em semblava. El volum, d’elevat preu -1.700 pessetes, una petita fortuna per a un estudiant de BUP- i  gran format –l’editor volia marcar que aquest llibre era més que un llibre-, intimidava amb la seva blancor i el seu disseny net, precís i contundent. Vaig buscar pistes que m’orientessin –Conocer Joyce y su obra,  de José Maria Valverde, un treball divulgatiu de gran rigor-, vaig anar a una conferència de Mallafré que s’organitzava a l’Institut d’Estudis Nord-Americans on el traductor explicava la seva gesta, i llegia a tots els diaris les diverses entrevistes i crítiques elogioses que acompanyaven la publicació del llibre; començava a estar preparat per assolir un cim que em semblava inaccessible.

I no ho va ser. Vaig començar la lectura a inicis de l’estiu i el llibre em va semblar absolutament fascinant; l’ambient, els personatges, la llengua, la profunditat que brillava en la quotidianitat i en la misèria humana, la voluntat de convertir cada capítol en un experiment o la revisió de la tradició clàssica eren, als meus ulls jovenívols, un espectacle fascinant que semblava no acabar-se mai. Si bé al principi la novel·la començava en unes coordenades més o menys tradicionals, des de la irrupció de Leopold Bloom –el nou Ulisses- el llibre esdevenia un festival literari carregat de reptes, una mena de joc formal equipat amb perilloses càrregues de profunditat que m’interpel·laven sobre tot i més.

A partir de llavors em vaig fer una mica fanfa –he llegit l’Ulisses i tu no, pensava amb infantil petulància-, em vaig permetre impartir una classe de COU als meus companys explicant els ets i uts de l’obra, i sempre que podia feia mostra pública de la meva proesa; però sabia que en realitat feia trampa, que no era cap mèrit haver llegit el llibre, sinó un veritable regal. Havia descobert la literatura que et trasbalsa, la que et fa replantejar les lleis de la realitat, la que esdevé un repte però també un premi; de forma natural havia consultat bibliografia com una part imprescindible per a la lectura, havia descobert la recerca que neix de l’interés personal i transferible, havia compartit –de forma una mica maldestre- tot el que havia suposat el llibre per a mi. Sense saber-ho i sense planificar-ho, de manera autodidacta i intuïtiva, m’havia iniciat en l’estudi de la literatura i havia orientat ja definitivament la meva formació cap al camp de la filologia.

James Joyce es va formar a les escoles catòliques d’Irlanda, i els estudiosos sempre han subratllat com la tècnica del monòleg interior, cabdal a l’Ulisses, possiblement s’arrela en els exàmens de consciència que l’autor feia al Clongowes Wood College, el centre educatiu on va estudiar, una escola de jesuïtes que va evocar en un altre llibre memorable, Retrat de l’artista adolescent, que vaig llegir poc després en la traducció de Dámaso Alonso.

Decennis després, mentre jo feia exàmens de consciència i revisava la meva vida, la liaison jesuítica em va permetre trobar a Joyce en un petit bar d’Hostalets de Balanyà i descobrir l’Ulisses, un llibre amè, divertit, cruel, misericordiós i hipnòtic. I gens difícil.

Joan Manuel Soldevilla

Joan Manuel Soldevilla

Catedràtic de llengua i literatura espanyoles. Professor a secundària. És autor, entre d’altres, dels assajos Som i serem (tintinaires) i Àngel Puigmiquel. Una aventura gràfica.

solde has 24 posts and counting.See all posts by solde

2 thoughts on “Article: Enjoy Joyce

  • Enric
    6 de novembre de 2017 at 15:48
    Permalink

    Està previst que a principis de 2018 aparegui una nova traducció en català, amb explicacions i notes, a càrrec de Carles Llorach.

    Reply
  • Joan Manuel Soldevilla
    6 de novembre de 2017 at 17:53
    Permalink

    La llegirem!

    Reply

Deixa un comentari