LUCIO FULCI. AUTOPSIA DE UN CINEASTA (2015) – Javier Pueyo

Títol: Lucio Fulci. Autopsia de un cineasta.
Autor: Javier Pueyo.
Editorial: Tyrannosaurus Books.
Any: 2015
Pàgines: 316 Pags.
ISBN: 978-84-944254-7-9
Valoració: ★★★★

 

Un dels cineastes que més i millor han sabut sacsejar el cinema de terror i horror europeu és, sens dubte, el mestre italià Lucio Fulci. Injustament conegut únicament per les seves obres més gore o per ser considerat, inclús, un dels líders de l’explotation zombi sorgit arran del fenomen fundacional que va significar la irrupció de George A. Romero i la seva trilogia dels morts vivents, la veritat és que Lucio Fulci va ser un autor molt més complex i versàtil que va treballar amb solvència diferents gèneres cinematogràfics, un director en ocasions difícil de pair, estimat i odiat a parts iguals, però amb un talent innat per fer de les seves obres, en major o menor mesura, relats summament hipnòtics i viscerals. Aquesta és una de les principals virtuts del llibre Lucio Fulci: autopsia de un cineasta (Tyrannosaurus Books, 2015) de Javier Pueyo, un magnífic i necessari repàs a la vida i obra d’aquest irrepetible autor del cinema europeu, i en especial del terror i el fantàstic.

Pueyo adopta un discurs col·loquial però encertadament neutre, fent que la lectura del llibre esdevingui una entretinguda i utilíssima guia per a tot aquell que desitgi conèixer i (re)descobrir la filmografia Fulci, una radiografia que va des de les obres que van forjar la seva popularitat com a mestre del gènere i indiscutible pioner de la poètica de la sang i el gore, entre elles Nueva York bajo el terror de los zombies (1979), Miedo en la ciudad de los muertos vivientes (1981), El Más Allá (1981), sens dubte, la seva millor obra, El gato negro (1981), Aquella casa al lado del cementerio (1981) i El destripador de Nueva York (1982), a d’altres més desacomplexats o fora dels límits del gènere però no per això menys reivindicables, com per exemple Una lagartija con piel de mujer (1971), Angustia de silencio (1972), Los cuatro del apocalipsis (1975), Colmillo blanco (1981), Roma, año 2072 DC. Los Gladiadores (1984) i Conquista de la tierra perdida (1984). A més, les 316 pàgines del volum estan profusament il·lustrades amb fotografies, cartells i fotogrames de les seves creacions, un punt més per deixar-se atrapar per la seva lectura.

En aquesta línia, Pueyo, més enllà de pretendre divulgar i criticar la part més coneguda de l’obra de Fulci, s’esforça a mimar i donar a conèixer també aquests altres petits i no tan coneguts treballs pel gran públic, fent del treball un excel·lent anàlisi perifèric de la controvertida mirada del director romà. A més, el llibre conté una sèrie d’entrevistes a coneguts i estrets col·laboradors del cineasta, una mena d’extres riquíssims que fan aflorar un munt d’anècdotes, declaracions i percepcions del director que confirmen la seva complexa i incompresa versatilitat, un fet que en la majoria d’assaigs de la mateixa índole no trobem.

En resum, Lucio Fulci: autopsia de un cineasta, esdevé una guia indispensable per tot aquell que vulgui endinsar-se en el coneixement de la figura de Lucio Fulci, un cineasta que més enllà de la seva evident fascinació per Poe i Lovecraft, per la sang, pels primers plans, el zoom in, les càmeres lentes i les melodies minimalistes i electròniques, va excel·lir la narració audiovisual amb nervi i segell propi, malgrat la irregularitat de la seva filmografia.

David

David "Callahan" Ruiz

Llicenciat en Història. Director de cinema fantàstic i de terror. És també autor de la novel·la El crit de les ultracoses (finalista Premis UPC 2014 i Ictineu 2016). També a @ElsBastards i @DiarideGirona

callahan has 12 posts and counting.See all posts by callahan

Deixa un comentari