ROUND #9: NICK FURY VS. ROBERTO ALCÁZAR

Títol: Nick Furia, agente de SHIELD
Guionista: Jim Steranko, Stan Lee, Roy Thomas
Dibuixants: Jim Steranko, Jack Kirby
Editorial: Planeta-DeAgostini
Any: 2000
Pàgines: 248
ISBN:
Valoració★★★
Títol: Roberto Alcázar y Pedrín 1
Guionistes: José Jordán, Pedro Quesada
Dibuixant: Eduardo Vañó
Editorial: Planeta-DeAgostini
Any: 2010
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-674-9912-4
Valoració★★

OBERTURA: El Biblionauta ens proposa un nou combat però altra vegada, estimat capità, és una batussa desigual. No dubto de la capacitat del professor Soldevilla per lloar amb gràcil retòrica les bondats i virtuts de l’Escola Valenciana i l’Editorial Valenciana, però un heroi de l’Espanya dels quaranta pocs assalts podrà aguantar davant una creació del tàndem Stan Lee-Jack Kirby, que va néixer com a còmic bèl·lic i va passar de seguida al gènere de l’espionatge més pop i pulpRecullo el guant amb una doble intenció. A més de parlar de Fury, aprofitaré per esmenar una mancança: no podia passar ni un article més sense que la nostra web es fes ressò del grandíssim dibuixant i guionista Jim Steranko. Per això el còmic que he triat per al combat és la recopilació dels anys en què Nick Fury va estar sota els llapis d’aquest referent del còmic de superherois.

Com la majoria dels personatges de Marvel dels anys 60, Nick Fury és una creació del guionista Stan Lee i del dibuixant totpoderós Jack King Kirby. A l’any 63, quan es publica la primera història de Fury, Lee i Kirby donaven vida a superherois com els Fantastics Four, els X-men o els Avengers. Val a dir que tots dos, guionista i dibuixant, van participar activament a la II Guerra Mundial. Stanley va ser destinat als despatxos de redacció de l’exèrcit, però Kirby va combatre al front, concretament a la batalla de les Ardenes. Aquesta experiència li va servir a l’hora d’escriure còmics de gènere bèl·lic per altres editorials com Boys Comando o Foxhole. En aquesta línia, una mica allunyada d’herois amb superpoders, publicaran a Strange Tales les aventures del Sargent Fury and his howlin’ comandos, on Nick Fury, acompanyat del pèl-roig bigotut Dum Dum Dugan i de Gabe Jones -un dels primers herois negres- lluitarà a Europa contra els Nazis.

Les aventures contra els membres de l’eix feixista van néixer als 40, quan EEUU encara no havia entrat en la II Guerra Mundial, i es van allargar fins la dècada dels 50. Era fàcil trobar la Torxa Humana escalfant motors japonesos, el Capità Amèrica noquejant Hitler o la Wonder Woman atonyinant feixistes.

En un llarg article que vam publicar amb motiu del centenari de Jack Kirby, i que podeu trobar aquí, explicàvem com Kirby es basava en ell mateix a l’hora de crear personatges, així per exemple els nois de Newboys Legion (repartidors de diari que acompanyen The Guardian als 40 i Superman als 70) estan basats en Kirby de nen i  els seus col·legues del Lower East Side. O Ben Grimm, la Cosa dels 4F, que va ser dissenyat tal i com Kirby pensava que el veia els seus conciutadans: un monstre malcarat i buscabregues, que sovint discrepa dels plans del seu cap Reed Richards, diana de les bromes de Johnny Storm, i que duu sempre, com si fos un apèndix, un cigar a la boca.

Però si Grimm és la imatge de com es pensava que el veien, Nick Fury va ser dibuixat a imatge de com li agradaria a Kirby que el veiessin: un tio atractiu, atlètic, dur. Un líder nat estimat pels seus homes  als quals, paradoxalment, no deixa mai d’escridassar. De fet l’únic tret en comú entre Fury i la Cosa és la noblesa de cor, la valentia i el sempitern cigar cubà penjant dels llavis. (Si t’estàs preguntant “Com és possible que Nick Fury fos dibuixat a imatge de Kirby, si Kirby era blanc i Fury negre?”, tranquil. És una intoxicació produïda per les pel·lis de Marvel. És cert que des de la seva aparició a Iron Man II, és molt difícil no associar la imatge de Fury a la de Samuel L. Jackson, però no va ser un personatge afroamericà fins que a principis de la dècada dels 2000 va aparèixer la versió Ultimate del General Nick Fury als còmics de la Marvel).

En qualsevol cas, les missions del Sargent Fury i els Udoladors no van durar gaires anys. Al 1965 apareix reconvertit en Coronel i director de SHIELD, una organització secreta que lluita per preservar la pau i la llibertat al món contra Hydra.

El llibre Nick Fury, agente de Shield, publicat per Fórum, recull 19 números de Strange Tales (del 150 fins el 168) en els quals el dibuixant de Pensilvània es fa càrrec del personatge de SHIELD. En els tres primers números els guions són de Lee mentre que Kirby, que no podia dibuixar-ho tot a Marvel, fa els esbossos sobre els quals dibuixa Steranko.

A mitjans dels seixanta s’estan produint alguns canvis importants a Marvel. Stan Lee, editor en cap que controlava i dirigia tots els guions, de mica en mica va delegant-ne alguns en mans d’altres guionistes. L’Stanley, cada cop més centrat en les relacions públiques i en publicitar-se com a imatge oficial de la Casa de les Idees, té massa feina donant conferències a les universitats, les convencions, o les fires de fans. Gairebé tots els guions delegats acaben en mans del seu guionista de confiança, el jove Roy Thomas, que acabarà assumint la direcció editorial de Marvel (i de qui ja vam parlar al combat  Capitán Trueno versus Conan). Roy Thomas guionitzarà dos números de Fury, (el 153 i 154 de Strange Tales). Després que Steranko s’hagi guanyat amb el seu llapis la confiança de Lee dibuixant sobre les línies del mestre, Kirby es retira de la sèrie i el dibuix passa a ser ja feina exclusiva del talent de Jim Steranko.

Però a partir del número155 de Strange Tales ens trobem amb un fet molt poc freqüent a la nostra editorial preferida, sobretot als anys 60: i és que el guió passarà també a mans de l’il·lustrador. Pocs autors com John Byrne, Frank Miller o Jack Kirby (això sí, després d’haver marxat a DC i tornat per la porta gran) van gaudir d’aquest privilegi.

Però és que Jim Steranko és un artista molt especial amb un talent extraordinari. A més de dibuixant de còmics, és músic de rock and roll, i mag il·lusionista. Steranko sap fer tot allò que els poperos postmoderns voldríem saber fer, i a més tot ho fa bé: narra, dibuixa, toca la guitarra i fa trucs de màgia… Com un home del Renaixement pop, és un artista multidisciplinari de la sèrie B.

Què va aportar de nou el guió de Steranko a la sèrie de superespies més trepidant del món del còmic? Si tenim en compte que Steranko es declara fan de Dalí, d’Andy Warhol o d’Ian Flemming, és fàcil d’endevinar que va introduir trets surrealistes, del pop art i de les novel·les de Bond o les pel·lis de sèrie B a les històries de Nick Fury. Hi apareixen vehicles impossibles, guerres estel·lars, invents inversemblants, monstres com el Craken, robots gegants amb forma d’estàtues faraòniques o contraespies asiàtiques espectaculars. Conforme avança el llibre,  i es va alliberant de les trames començades per Stan Lee o Roy Thomas, els acudits són menys toscos i la virilitat de l’antic sergent dels Howling comandos disminueix alhora que augmenta el glamour  d’espia i de SHIELD.

Pel que fa al traç, poc a poc es va atrevint a distanciar-se de les línies del mestre Kirby, i els trets i els uniformes del coronel Fury s’estilitzen. Sovint  trenca la perspectiva i la proporció en pro del dinamisme. Les disposicions de les vinyetes a la pàgina són atípiques per l’època. Trobem il·lustracions a quatre pàgines, o la figura de l’heroi que ocupa tot un lateral mentre que a la seva esquerra es disposa l’acció. Són distribucions que, tot i trencar la linealitat de les vinyetes, aconsegueixen no perdre el fil de la narració, sinó que la dinamitzen.

Els paral·lelismes amb l’obra d’Ian Flemming són molts. Bond seria Nick Fury; l’MI6, SHIELD; Elektra, Hydra (fins i tot els logos de les dues porten tentacles de pop o Cthulhu). Molts d’aquests gadgets o invents els fabrica Tony Stark, però també hi ha un intendent, l’agent Bothroyd, que com en Q a Bond els hi subministra. Però si les novel·les i pel·lis de Bond són una llaminadura, aquí hem d’afegir tot de picades d’ullet a tot allò que ens agrada als seguidors de la cultura popular del segle XX, a més dels cameos dels herois de la Marvel com el Capi o els 4 fantàstics.

En definitiva, l’etapa de Jim Steranko a Nick Fury és potser la sèrie de còmic dels 60 que millor ha envellit i una de les més divertides.

Tancament: Hem d’estar eternament agraïts a la difícil tasca d’implantació i normalització del còmic a la pell de brau durant la seva etapa més fosca. Però siguem sincers, si ens apartem de la seva importància sociològica i en centrem estrictament en els còmics, en l’art per se, comparar les pàgines d’Alcázar amb les de Fury seria com posar al mateix nivell un pilot de Moto GP amb un  de Superbikes… i sí, Soldevilla, tota la raó, al mundial de Superbikes també n’hi ha que piloten la mar de bé, però no tant com Maverick, Valentino & co.

Com repetien les portades de Nick Fury: ¡Sigues fidel, recolza SHIELD!

© Jordi Casals


Hi ha dos tebeos d’aventures que van esdevenir un fenomen social en la postguerra espanyola, El guerrero del antifaz i Roberto Alcázar y Pedrín. Per circumstàncies familiars que no venen al cas, vaig tenir la sort als anys setanta, és a dir, trenta anys després de la seva publicació, de llegir El guerrero del antifaz setmana a setmana; gràcies a la reedició a color que feia Editorial Valenciana vaig viure amb passió de lector infantil aquesta darrera manifestació de la literatura morisca i vaig deixar-me seduir pel traç intens, àgil i vibrant de Manuel Gago i els seus guions fulletonescos i trepidants.

També Valenciana va reeditar Roberto Alcázar y  Pedrín al mateix temps, però mai no em va interessar; ni com a nen ni, en anys posteriors, com a adult. La sèrie la trobava antiquada, el dibuix poc atractiu i el fet que s’estengués la creença que la fesomia de Roberto Alcázar estava inspirada en la de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, no anava precisament al seu favor. I com en tants casos, possiblement vaig ser injust; per damunt de tot, perquè aquest va ser un tebeo d’una longevitat extraordinària, nascut el 1940 i clausurat el 1976 després de publicar 1.219 números, amb tirades que en molt moments van superar els 100.000 exemplars; només per això el podem considerar el tebeo més important de la historieta espanyola.  I per si això fos poca cosa, cal recordar que al darrere de la publicació hi van haver uns creadors de segona fila però que van saber connectar amb extraordinària lucidesa amb la sensibilitat del públic de diversos decennis; ho van fer amb una aposta primària i senzilla, però absolutament pertinent, que va aportar uns valors nous i interessants a la cultura de massa del país.

La sèrie, com dèiem, va sortir en la més dura postguerra, el 1940, durant uns anys de por, repressió, fam, autarquia i misèria. El context de naixement cal tenir-lo en compte per entendre alguna dels elements clau de la sèrie, però aquest context, precisament, no ens ha de desvirtuar la visió de conjunt. Que l’heroi sigui un investigador espanyol sí que quadra amb els paràmetres de l’època, ja que era una obligació marcada pel nou règim fer que tots els herois de tebeo fossin hispànics. Ara bé, que ho solucioni tot a cops de puny no és més que un lloc comú dels tebeos d’acció de l’època, i no només els espanyols, sinó també, per exemple, els nord-americans; només cal recordar personatges més o menys contemporanis que esbatussaven els seus enemics amb absoluta generositat, des de Flash Gordon a Superman passant per El hombre enmascarado, que deixava sempre l’empremta del seu puny –amb la marca d’una calavera- a la cara dels malfactors.

Pel que fa a la llegenda urbana sobre la relació de l’heroi amb el ideari del franquisme cal dir que mai l’heroi va fer cap proclama en defensa del règim. És innegable que el cognom Alcázar, no hi ha cap mena de dubte, feia pensar als lectors de l’època en un dels símbols nacionals de la Guerra Civil, la defensa de la fortalesa toledana i el cèlebre El Alcázar no se rinde. I també és ben cert que el protagonista tenia un aire joseantoniano, una imatge omnipresent a la societat espanyola d’aquella sòrdida postguerra. Ara bé, cal recordar que el dibuixant, Eduardo Vañó,  sempre va defensar que les similituds amb José Antonio no es van buscar en cap moment, sinó que a l’hora de dibuixar-lo es va inspirar en ell mateix; i és ben cert que el model de hombre apuesto de l’època lligava bastant amb la imatge gràfica de Roberto Alcázar. Per altra banda, tampoc sabem del cert si les autoritats falangistes haurien vist amb  bons ulls un tebeo on el seu líder espiritual i màrtir era convertit en un periodista-investigador que vivia permanentment en companyia d’un bell adolescent i es dedicava a tasques realment impròpies d’un heroi nacional.

El dibuix sempre va ser primari, poc elaborat, senzill, gairebé naïf en ocasions, però aquest sempre va estar en concordança amb uns guions igualment simples i elementals. Els guions van ser obra de diversos autors, destacant José Jordán, un militar republicà represaliat que es va reconvertir en escriptor i que, evidentment, allunyava la sèrie del pretès filo-feixisme que sovint se li ha penjat com una llufa. Aquesta simplicitat de la proposta va connectar amb el públic juvenil al qual anava adreçat, que trobava en la publicació un món definit per trets simplificadors on el bé s’enfrontava al mal i sempre sortia triomfant a cops de puny i amb poques subtileses intel·lectuals; i diem públic juvenil malgrat que de tots és sabut que els tebeos, quan arribaven a qualsevol llar, molt freqüentment eren també llegits pels adults de la casa.

La sèrie es nodria d’una ja sòlida tradició de cultura de massa, que s’iniciava amb els melodrames del XIX i la literatura fulletonesca, que després es manifestava a través de la novel·la popular i els seus gèneres -el terror, el western, el policíac o la ciència ficció- i que més tard prenia nova forma a través del cinema. Roberto Alcázar y Pedrín bevia de totes aquestes fonts i formulava un doll inesgotable d’aventures on els herois s’enfrontaven a científics bojos, simis de poders sorprenents, vampirs, pèrfids orientals, homes llop, gàngsters, indis… i tots els malfactors imaginables. Tot era possible en un món simplificat on els arguments eren tan previsibles com superficials i el dibuix s’esforçava en complir els mínims exigits i poc més.

TANCAMENT: Aquesta aposta radical pel consum pur i dur és el gran mèrit de l’obra; no volia ser més que això, un producte per digerir i oblidar, que estava pensat per satisfer el públic per davant de tot, que no volia esdevenir icona ni referent de res ni de ningú, sinó viure permanentment en la lectura activa. Roberto Alcázar y Pedrín va tenir sentit mentre era llegit al llarg de més de trenta anys; quan el seu moment va passar, quan ja no vivia en els lectors, la sèrie va quedar com un estrany anacronisme que no tenia interès ni per a un públic nou ni per als investigadors. El compromís amb el lector és el gran valor d’un tebeo honest que va morir quan aquells que el llegien el van oblidar; podem imaginar una fi més admirable per a una obra de ficció?

© Joan Manuel Soldevilla


Aquesta setmana ja hem tingut prou cops, així que senzillament us animem a votar pel vostre heroi preferit en l’enquesta habitual:

View Results

Loading ... Loading ...

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

Autors de la nostra secció fixa “Soldevilla vs Casals”, en què periòdicament enfronten en un combat impossible ple de coneixements i entreteniment dos dels seus còmics preferits.

soldeca has 9 posts and counting.See all posts by soldeca

Deixa un comentari