Article: Valerian i Laureline, herois intergalàctics

Als anys 80, jo llegia Valerian. Com que sóc molt aficionada als viatges en el temps, m’encantaven, no podia ser d’altra manera, les aventures d’aquests dos agents espai-temporals que s’encarregaven de controlar als enemics de la Terra i que miraven d’evitar les maleïdes, perjudicials i tan sovint a punt de passar, paradoxes temporals.

Els protagonistes d’aquest còmic eren en Valerian i la Laureline, un noi i una noia joves –tot i que llavors no m’ho semblaven tant, potser perquè jo tenia una edat similar a la seva-, herois poc convencionals que sovint es posaven en perill, dubtaven de les ordres i actuaven de manera tossuda i resolutiva; hi havia entre ells, a més –hauria estat estrany, per no dir decebedor, que no hagués estat així-, una tensió sexual que feia que les aventures fossin més atractives i  emocionants. L’acció estava situada al segle XXVIII i Galaxity era la capital de l’imperi terrestre, expandit per l’espai; davant del seu govern responien, com a mínim en les primeres aventures, els nostres agents. Els meus àlbums preferits eren Metro Chatelet, dirección Casiopea i Brooklyn, final de línea el cosmos, on els joves herois actuaven, un en el llavors present dels anys 80 i l’altra voltant per les galàxies a la cerca de respostes.

El guionista de la sèrie era Pierre Christin i el dibuixant Jean-Claude Meziers. Encara que les historietes van ser publicades abans, en forma serialitzada, a la revista Pilote, a França van començar a editar-se en àlbum als anys 70 i a Espanya una dècada després. M’atreia, d’aquests creadors, la capacitat inesgotable d’inventar móns i espècies galàctiques, els viatges en l’espai-temps, l’esperit un xic rebel que moltes vegades duia els protagonistes al risc i al perill, l’ètica ferma, personal i heterodoxa que regia les seves accions. Alguns d’aquests elements han deixat petjada, posteriorment, en films mítics –o no tant- del gènere, com ara Star wars, Desafiament total, El cinquè element o Avatar.

L’any passat, en un viatge a París, vaig veure un cartell que anunciava Valerian i la ciutat dels mil planetes, adaptació cinematogràfica d’aquests personatges d’historieta i amb el meu home, també fervent admirador dels herois interestel·lars, vam decidir que, si la pel·lícula no arribava a casa nostra, aniríem a veure-la a França; potser no a la capital, París-Galaxity, sinó a una ciutat perifèrica com ara Perpinyà-Planeta perdut al confí de l’imperi, que també ens la podia oferir. Finalment no va caldre l’esforç, i aquest mes d’agost vam tenir l’oportunitat de veure el metratge més enllà de la constel·lació francesa, a Figueres-Cinturó d’asteroides. I en català, a més. La pel·lícula és una bona cinta d’aventures, amb els actors ben triats, el ritme trepidant i una rica i ben aconseguida recreació de cultures alienígenes i espècimens d’altres universos. Els protagonistes em van semblar molt joves –potser perquè ara ja no ho sóc tant- però seguien sent els herois poc convencionals, un xic indisciplinats i cabuts que recordava.

En vaig gaudir, del cinema, aquell vespre; el film estava ben plantejat: aventura garantida, personatges atractius, bons efectes i una trama equilibrada. No va ser tan fresc i impressionant com llegir els àlbums, però potser és que ja han passat trenta anys.

M. Mercè Cuartiella

M. Mercè Cuartiella

Llicenciada en Filologia. Treballa en el camp de la gestió cultural. Autora de Germans, gairebé bessons (Premi Llibreter, 2012), L’afer marsellès i Gent que tu coneixes (Premi Mercè Rodoreda, 2014).

mcuartiella has 10 posts and counting.See all posts by mcuartiella

Deixa un comentari