Article: Valerian i Laureline, herois intergalàctics

Als anys 80, jo llegia Valerian. Com que sóc molt aficionada als viatges en el temps, m’encantaven, no podia ser d’altra manera, les aventures d’aquests dos agents espai-temporals que s’encarregaven de controlar als enemics de la Terra i que miraven d’evitar les maleïdes, perjudicials i tan sovint a punt de passar, paradoxes temporals.

Els protagonistes d’aquest còmic eren en Valerian i la Laureline, un noi i una noia joves –tot i que llavors no m’ho semblaven tant, potser perquè jo tenia una edat similar a la seva-, herois poc convencionals que sovint es posaven en perill, dubtaven de les ordres i actuaven de manera tossuda i resolutiva; hi havia entre ells, a més –hauria estat estrany, per no dir decebedor, que no hagués estat així-, una tensió sexual que feia que les aventures fossin més atractives i  emocionants. L’acció estava situada al segle XXVIII i Galaxity era la capital de l’imperi terrestre, expandit per l’espai; davant del seu govern responien, com a mínim en les primeres aventures, els nostres agents. Els meus àlbums preferits eren Metro Chatelet, dirección Casiopea i Brooklyn, final de línea el cosmos, on els joves herois actuaven, un en el llavors present dels anys 80 i l’altra voltant per les galàxies a la cerca de respostes.

El guionista de la sèrie era Pierre Christin i el dibuixant Jean-Claude Meziers. Encara que les historietes van ser publicades abans, en forma serialitzada, a la revista Pilote, a França van començar a editar-se en àlbum als anys 70 i a Espanya una dècada després. M’atreia, d’aquests creadors, la capacitat inesgotable d’inventar móns i espècies galàctiques, els viatges en l’espai-temps, l’esperit un xic rebel que moltes vegades duia els protagonistes al risc i al perill, l’ètica ferma, personal i heterodoxa que regia les seves accions. Alguns d’aquests elements han deixat petjada, posteriorment, en films mítics –o no tant- del gènere, com ara Star wars, Desafiament total, El cinquè element o Avatar.

L’any passat, en un viatge a París, vaig veure un cartell que anunciava Valerian i la ciutat dels mil planetes, adaptació cinematogràfica d’aquests personatges d’historieta i amb el meu home, també fervent admirador dels herois interestel·lars, vam decidir que, si la pel·lícula no arribava a casa nostra, aniríem a veure-la a França; potser no a la capital, París-Galaxity, sinó a una ciutat perifèrica com ara Perpinyà-Planeta perdut al confí de l’imperi, que també ens la podia oferir. Finalment no va caldre l’esforç, i aquest mes d’agost vam tenir l’oportunitat de veure el metratge més enllà de la constel·lació francesa, a Figueres-Cinturó d’asteroides. I en català, a més. La pel·lícula és una bona cinta d’aventures, amb els actors ben triats, el ritme trepidant i una rica i ben aconseguida recreació de cultures alienígenes i espècimens d’altres universos. Els protagonistes em van semblar molt joves –potser perquè ara ja no ho sóc tant- però seguien sent els herois poc convencionals, un xic indisciplinats i cabuts que recordava.

En vaig gaudir, del cinema, aquell vespre; el film estava ben plantejat: aventura garantida, personatges atractius, bons efectes i una trama equilibrada. No va ser tan fresc i impressionant com llegir els àlbums, però potser és que ja han passat trenta anys.



Ens ajudes amb una donació?

+info