Article: Representacions no normatives a la ciència-ficció: no ho faran per nosaltres (ni falta que ens fa) [per Hugo Camacho*]

Començaré aquest article tot explicant una mica la meva vida. Però no patiu, serà breu i té una motivació: que veieu d’on vinc i a on vull arribar amb el que diré. Som-hi.

Des de fa aproximadament uns vuit anys necessito una ajuda tècnica per a poder portar el que s’entén per una «vida normal», és a dir, sóc sord postlocutiu. El terme «postlocutiu» s’utilitza per a definir a les persones que han experimentat una pèrdua auditiva més o menys severa després d’haver après a parlar. Això vol dir que no vaig néixer sord i que la meva experiència és molt diferent a la d’algú que va néixer sense audició o que la va perdre abans que li ensenyessin a parlar. De fet, la paraula «postlocutiu» és una mica controvertida i és probable que moltes persones que ho són, no l’hagin sentit esmentar en tota la seva vida. A altres països se’ns diu «durs d’oïda» (hard of hearing). Tot i que considero que és una discapacitat una mica de pa sucat amb oli perquè per a mi no és tant incapacitant com ho són les d’altres persones, sí que defineix la meva identitat, condiciona les meves relacions personals i configura gran part de les meves pors, ansietats i límits auto imposats. També afegeix una certa dosi d’humor a la meva vida, no us enganyaré. I m’atorga un súper poder: puc llegir al transport públic sense que em molestin.

Però la qüestió terminològica no s’acaba aquí. Sóc conscient que estic utilitzant el terme «discapacitat», que si bé és una paraula que ens ha estat imposada, no tinc cap problema a utilitzar per tal que aquest article sigui més intel·ligible, perquè al cap i a la fi he perdut la capacitat de sentir els sons (que no d’escoltar, que aquesta és una altra batalla diferent). No utilitzaré la paraula «minusvalidesa» perquè aquesta sí que la trobo ofensiva (menys vàlid?) i tampoc l’eufemisme «diversitat sensorial» perquè, encara que aquest sigui més políticament correcte, encara em costa definir-me a mi mateix com a ésser «sensorialment divers» encara que sigui un terme originat pel propi col·lectiu. Tampoc utilitzaré «retrón» perquè, tot i que em sona a robot que podria partir-li la cara al Robocop, tampoc el tinc interioritzat. Un altre dia podem discutir aquest tema, si voleu.

Geordi Laforge, a Star Trek TNG, usava una pròtesi ocular. Era cec.

Ara que ja us he explicat la vida i he fet l’aclaració pertinent, entraré en matèria:

O juguem tots a això de la representació de personatges no normatius, o punxem la pilota.

Des de fa un temps, han anat apareixent una sèrie d’iniciatives entre els consumidors de cultura en general, i entre el fàndom de la ciència-ficció de l’estat en particular, que tracten d’ajudar a visibilitzar a les dones escriptores o de fomentar l’escriptura de personatges que s’allunyin de l’estereotip del senyor blanc heterosexual que arriba per salvar el món. Són iniciatives que estan prou bé, però em fa l’efecte que tenen un problema fonamental de base: es queden curtes. Penso que la revolució ha de ser feminista, transfeminista, ecologista, antiespecista, antiracista i no capacitista o, si no, serà una merda de revolució. (Em sembla que amb aquesta frase acabo d’aconseguir el nivell 25 de Guerrer de la Justícia Social o SJW. Benvingut siga). Per què fer-ho a poc a poc i no tot de cop? Volem ser inclusius de veritat o només «para lo mío»?

La literatura fantàstica, i en especial la ciència-ficció és el marc idoni per a imaginar un món sense barreres i el vehicle ideal per a arribar a una representació completa. Si no comencem a imaginar-lo nosaltres, ja sabem com és el que imaginen ells per als discapacitats: sense sanitat, ni feina i relegats a l’ostracisme fins que algú s’avingui a fer un hashtag en el dia mundial de tal o qual discapacitat. A més, sembla que encara queda molta feina a fer en favor del disseny universal dels espais públics, no diguem ja dels privats (però és que això va en contra de la filosofia de construir alguna cosa i després arreglar-la per fer-la accessible i així cobrar el sobre cost).

La representació i la narrativa ajuden a conformar el món en el qual vivim. Ho veiem cada dia a les notícies: basten quatre vídeos mal muntats i la repetició del mateix eslògan per a convertir una persona o un col·lectiu en herois o supervillans. La realitat edulcorada amb unes gotes de ficció serveix per a donar forma al món. Ens trobem a l’era de la postveritat, que bàsicament consisteix a crear realitats alternatives i universos paral·lels mitjançant l'(ab)ús de la llegenda urbana i la imaginació desmesurada en favor d’una agenda política. Doncs amb la ficció de veritat passa el mateix: si només llegim llibres o veiem pel·lícules en les que els musulmans són mostrats com a terroristes, tendirem a pensar, encara que sigui de manera inconscient (perquè tots sabem separar el gra de la palla i llegir entre línies, oi?) que tots aquests milions de musulmans són terroristes. Si deixem que als discapacitats ens continuïn pintant com a pobrisons o, en el millor dels casos, com a històries inspiradores per a altres, no sortirem mai de l’estereotip. Ens toca reclamar l’espai narratiu, demanar personatges amb els que ens sentim identificats, als que els passin les mateixes coses que els passen als altres, perquè a les nostres vides passa el mateix (sorpresa: també ens enamorem, també fem caca i també ens discutim amb desconeguts a les xarxes socials). I això és important perquè necessitem començar a canviar la manera com ens veu el món, perquè com deia més a dalt, el món no ho farà per nosaltres.

Abans pensava que no necessitava llegir sobre la meva experiència perquè quan un agafa un llibre, ho fa per viure altres vides. I és cert. Però veure’t reflectit en les paraules d’un altre té un efecte guaridor i et reconcilia amb tu mateix i aprens que ets valuós tal i com ets. Un dels efectes que produeix el no veure’t reflectit a la cultura que consumeixes és que et fa la sensació que allò que fa que no sentis que formes part del teu entorn té l’arrel al teu propi cos. Tens allò que et fa desaparèixer de l’imaginari col·lectiu. I no és una qüestió de reclamar un llibre sobre l’experiència traumàtica  d’algú a qui li ha passat alguna cosa dolenta i la seva història de superació plena de frases boniques que després podrem utilitzar com a memes junt amb la imatge d’una posta de sol. És una altra cosa. És veure a aquests personatges interactuar amb els altres sense repetir estereotips.

De manera tradicional, els autors de ciència-ficció han tingut facilitat per a descriure races alienígenes, mutants o cíborgs, però no han sigut capaços de parlar de cossos «no-sencers». Doncs toca canviar-ho.

La pèrdua de la mà dreta al bo d’Ash no li ha estat cap incovenient per esdevenir l’assot dels dimonis a 3 pel·lícules i una sèrie.

En un recent assaig per al projecte Disabled People Destroy Science Fiction (Els discapacitats destrueixen la ciència-ficció) de la revista Uncanny Magazine que porta per títol «Constructing the Future» («Tot construint el futur»), en Derek Newman-Stille diu:

A la ciència-ficció tenim un espai en el qual podem reclamar una cosa que és important per a les persones amb discapacitat: imaginació. A la ciència-ficció és possible imaginar d’una altra manera, pensar en noves possibilitats en lloc de tancar-nos a elles dient que no són possibles. Els discapacitats podem recuperar els nostres futurs de la mateixa manera que fem tota la resta de coses en un món capacitista: des de la vulnerabilitat. Podem brandar la nostra vulnerabilitat com a eina per a escriure, per a portar amb nosaltres als nostres lectors en un viatge per un espai vulnerable en el que puguin qüestionar el sistema capacitista que hi ha al nostre voltant.

Hem de comandar aquesta nau i quan haguem començat, ens tocarà reclutar aliats. No hi ha una única experiència de la discapacitat. Cadascú de nosaltres la viu d’una manera diferent. I quan dic «discapacitat», també parlo de malalties més o menys incapacitants o que ens condicionen la manera com veiem el món i ens relacionem amb ell. No és el mateix haver experimentat la pèrdua d’una capacitat (veure, sentir, caminar) que haver-ho fet sense ella, o que sentir un dolor crònic i persistent, o que conviure amb una malaltia mental o que necessitar l’assistència d’una altra persona per a realitzar una tasca senzilla. Aquests no són més que alguns exemples que ens separen de la normalitat. Però, què és la «normalitat»?

© Hugo Camacho
© imatge destacada: Fixed: The Science/Fiction of Human Enhancement (Regan Brashear, 2013).

*Hugo Camacho (Barcelona, 1980). Sord postlocutiu i millor persona, ha estat diverses coses al llarg de la seva vida des que es va llicenciar en filologia anglesa, entre elles: actor, traductor, dissenyador, administratiu en un magatzem de mercaderies perilloses, militant en bandes de punk i aturat de llarga durada. Últimament se’l veu escrivint ficció especulativa i els seus relats i articles han aparegut en revistes com Maelstrom, Acrocorinto, Catarsi o SuperSonic i en antologies com Ilustrofobia (Underbrain), La niebla (Escuela de Fantasa) o Històries de Terres Albes i Bestiari (Edicions SECC). També es dedica a ser editor a Orciny Press, on tradueix i fa de tot. Ha estat membre del consell editorial de la revista Catarsi i el 2016 va guanyar el premi Ictineu al millor relat fantàstic escrit en català.

Estrella convidada

Estrella convidada

Periòdicament, des del web convidem alguna personalitat del món de la ciència-ficció, la fantasia, el terror i/o els còmics a col·laborar amb nosaltres. Avui…

convidat has 4 posts and counting.See all posts by convidat

2 thoughts on “Article: Representacions no normatives a la ciència-ficció: no ho faran per nosaltres (ni falta que ens fa) [per Hugo Camacho*]

  • 6 de setembre de 2017 at 9:08
    Permalink

    Un article súper interessant que sense cap dubte ensenyaré a qui em diga que la visibilitat no es tan important en la ficció. És importantíssim veure diferents realitats en pel·lícules, sèries i llibres, perquè si no es mostra, aquells qui no ho viuen no saben de la seua existència, o (no sé si pitjor) es deixen endur per prejudicis creats per estereotips.

    Reply
  • 6 de setembre de 2017 at 14:02
    Permalink

    Excel·lent article. La cerca de la normalitat en tots els aspectes és fonamental i pels creadors (literaris, cinematogràfics, deus passats de voltes) hi ha una oportunitat de fer més quotidià el què avui es veu com a diferència. La ciència-ficció és un espai prou ample on bellugar-se sense por a l’hora de ser creatius (la fantasia també, i ja va sent hora de ficar-hi cullerada).

    Reply

Deixa un comentari