INVASIONES (2017) – Ismael M. Biurrun

Autor: Ismael M. Biurrun
Títol: Invasiones
Editorial: Valdemar
Any: 2017
Pàgines: 370
ISBN: 9788477028604
Valoració: ★★★★★

 

Immillorable. Així he de qualificar la meva primera experiència amb la prosa d’Ismael Martínez Biurrun, un dels grans autors de literatura de terror actuals en llengua castellana. El llibre escollit per estrenar-me amb Biurrun no ha estat la seva celebrada Rojo alma, negro sombra (premi Celsius i Nocte 2009), sinó un breu recull de tres històries (que no sé si anomenar relats llargs o novel·les curtes) publicades recentment per l’editorial Valdemar (en aquest cas en la col·lecció El Club Diógenes i no a Insomnia), que sembla haver-se erigit en la llar per antonomàsia del millor del terror espanyol. I per molts anys!

Per això mateix, Invasiones s’hauria de definir com una antologia. Però una antologia únicament de tres històries, d’aproximadament un centenar de pàgines cadascuna. Per la seva brevetat, doncs, i per l’estil àgil i gens recargolat de l’autor, és un llibre destinat a durar molt poc entre les mans dels lectors. L’única pega. Cadascuna de les tres històries és el relat brutal i corprenedor d’una invasió. Però no pas una invasió “a l’ús”. Es tracta d’històries que, partint sempre d’un fet anecdòtic, ultralocal, ens van introduint poc a poc en desastres que acaben esdevenint de dimensions universals. És el que fan els grans autors: partint de l’excusa més propera són capaços de parlar-nos de les problemàtiques que ens afecten a tots.

La primera es titula “Coronación”. Ens trobem al bell mig de la capital. Madrid. Una urbs terriblement cosmopolita on la gent viu apilonada uns damunt els altres, en autèntics formiguers. Com insectes. La contemplació de El Jardí de les delícies de El Bosco, amb aquella punyent sensació d’ofec, és el millor dels inicis possibles. Precisament d’això va aquesta història: d’insectes. L’autor, però, amb la seva particular habilitat, juga a despistar. Per això el relat comença com podria començar qualsevol pel·lícula de Woody Allen: amb una parella mal avinguda que es veu amb el compromís d’haver d’anar a sopar a casa del cap de l’empresa d’ella, que pel que sembla ha de donar-li una notícia important en relació a les seves aspiracions d’esdevenir el relleu al capdavant del negoci.

La presència de les llagostes serà progressiva: d’un simple incident en el lavabo del pis del matrimoni s’anirà produint una escalada vertiginosa que acabarà amb la ciutat de Madrid absolutament infestada d’aquests insectes, que ho devoren tot al seu pas. Però tot això no ho veiem directament. Tan sols ho intuïm. El terror que inspiren les llagostes neix precisament de la seva simplicitat: únicament necessiten menjar per sobreviure i no s’aturen davant de res. El contrast entre el real i l’irreal resulta realment magnífic i és el que dóna el toc just de fantasietat. La puresa devastadora de la plaga (i aquí podem pensar en les de la Bíblia, tan proclius a caure sobre ciutats pecadores) contrasta amb les misèries dels homes, representades en aquella habitació, on quatre persones (que podríem ser qualssevol) sopen: ambicions, traïcions, mentides, sexe, etc. Però res de tot això importa davant la plaga. Els petits problemes d’aquells que ho tenen tot no són res quan s’ha de lluitar per sobreviure. Podria ser una metàfora, però no: esdevé literal. L’horror entrant a casa dels rics, d’aquells que ho tenen tot i creuen que ho poden tot. Una bomba al cor de la civilització.

Pero la catástrofe, a ojos de Bernal, no es verse condenados a permanecer allí por un tiempo indefinido, sino que el horror ya se ha instalado dentro de la casa. Lo tienen allí sentado, despellejado, sus brazos caídos a ambos lados, pintando mapas de sangre sobre el embaldosado.

A Woody Allen no. Potser més aviat a Hitchcock, em recorda Biurrun. El mestre del suspens partia també sempre d’històries humanes, de trames convencionals (un atracament, una visita a un familiar, una infidelitat), per atreure’ns cap a realitats molt més inquietants i fantàstiques: assassins en sèrie, poblets on els ocells es tornen bojos i morts que tornen de la tomba. De Hitchcock m’arriba el regust a (bon) teatre clàssic: un sol escenari i una colla de diàlegs intel·ligents. Penso en La soga o, evidentment, en Los pájaros, on el mestre va aconseguir un efecte semblant al que aconsegueix Biurrun aquí: que no ens importi gens el motiu, el començament de tot plegat, únicament el final. I al final, què? Aix, aquell final…

Un tancament memorable, per un relat memorable.

El següent, “El color de la tierra”, no ho és menys, de memorable. Aquest cop, l’escenari és un complex turístic, a l’illa de Mallorca, i el protagonista l’encarregat de manteniment. Va dir una vegada Hitchcock que una bona història havia de començar amb un terratrèmol i a partir d’allà, continuar in crescendo. Aquí, sembla ben bé que Biurrun hagi volgut seguir al peu de la lletra el guió del mestre: un bon dia, comencen a produir-se petits terratrèmols, a escala planetària. I les sotragades provoquen esquerdes en l’escorça terrestre, que donen pas a l’aflorament d’una matèria sobrenatural, d’una mena d’icor ancestral que altera els humans fins a sumir-los en la demència i en un estat que podríem definir com a precivilitzat. Com en el relat anterior, la progressió en la contundència dels esdeveniments fantàstics serà el que marcarà el ritme de la història. L’Apocalipsi no vindrà anunciat pel so d’una trista trompeta? Doncs aquí tot comença també com un simple brogit, com una ombra del que serà, fins que acabarà esclatant amb tota la seva força. Com un volcà, un tsunami, un huracà. La natura en estat salvatge.

La quotidianitat novament s’ha convertit davant dels nostres ulls en excepcionalitat, i no ens hem adonat del moment just en què ha tingut lloc el canvi. Biurrun ens hi ha dut amb una elegància i amb un domini dels temps narratius extraordinaris. Tot té lloc en el moment just, de la manera adequada, en la millor direcció. Com en els millors relats de Lovecraft, a “El color de la tierra” el mal no es pot anomenar, no té forma, no fa soroll, no té color definit. No hi ha res més aterridor que allò que no podem anomenar, entendre.

Aquella materia imposible, alma mineral en cuerpo líquido, de un color para el que no existía un nombre, se elevaba por la grieta como una fría erupción, engullendo piedras, arena y raíces, hasta invadir la parte delantera del autobús.

La tria de l’illa i la presència d’una boira espectral (molt King, això) afavoreixen l’ambientació claustrofòbica que busca (i troba) l’autor. Ningú pot escapar. De fet, aquesta és una constant en els dos relats: la inevitabilitat del final. Malgrat tots els esforços (aquells experts que surten per la TV i que pretenen tenir respostes per a tot, però no les tenen; l’exèrcit, incapacitat de lluitar contra un mal no convencional) no es pot evitar que el final sigui el que és.

Finalment, “Nebulosa” tanca el recull. Es tracta d’una història que, ràpidament, enganxarà els aficionats a la ciència-ficció, ja que parteix d’una de les excuses més gastades del gènere: la del meteorit que cau a la Terra. Trífids, ultracossos, plagues… Això és el que presencien una parella, en un descampat, amb d’altres observadors casuals. Aquella experiència, però, tindrà profundes (i inexplicables) repercussions en el futur de les seves vides. El meteorit els va ferir, però no només físicament. La demència és el tema central del relat. La demència associada al tema de la culpa dels supervivents (i aquí podríem pensar fins i tot en casos molt més dramàtics, com el dels camps d’extermini nazis, que van continuar perseguint, i en alguns casos caçant, a les seves víctimes fins i tot quan ja no estaven entre les seves tanques, com en el cas espaordidor de Primo Levi, entre d’altres) i novament, al de la inevitabilitat del destí.

El final, altre cop, ens deixarà amb la boca oberta i els budells regirats…

Hi ha un pla traçat per alguna cosa superior a nosaltres (sembla dir-nos l’autor) i no podem fer res més que interpretar el paper que ens ha estat assignat. Al final, doncs, totes tres històries confegeixen un fresc magnífic, deliciós (tornem al tríptic de El Bosco) que ens parla del moment en què la Natura iniciarà la seva particular reconquesta dels territoris perduts: El món. Que no és nostre, sinó seu. La nostra usurpació momentània del planeta no té importància, perquè nosaltres no som importants. Som menys que insectes, se’ns pot esborrar del mapa d’una manotada. Aquesta reconquesta, aquesta invasió, anirà acompanyada inevitablement de la destrucció dels éssers humans que han ocupat la Terra durant… quant? Una mil·lèsima? No pas més, ni menys, que el que dura el so de les trompetes de l’Apocalipsi.

Relats continguts en aquesta antologia:
Coronación ★★★★★
El color de la tierra ★★★★★
Nebulosa ★★★★

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari