AQUEST DEU SER EL LLOC (2016) – Maggie O’Farrell

Autor: Maggie O’Farrell
Títol: Aquest deu ser el lloc (This Must be the Place)
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2017 (2016)
Pàgines: 478
ISBN: 9788494655623
Valoració: ★★★

 

Els fets del passat que visiten el present dels personatges de novel·la i l’alteren, tant el present com el personatge, no és nou en la literatura. De fet, ni és nou ni original i abunda en la literatura actual, però hi ha autors que saben donar-los un tractament que acaba conferint una obra sorprenent malgrat que el tema sigui ja conegut. Aquest és el cas de l’escriptora nord-irlandesa, establerta a Escòcia, Maggie O’Farrell, que ha escrit Aquest deu ser el lloc i que ha estat publicada en català per l’Altra Editorial amb una bona traducció de Marc Rubió.

La primera originalitat és la forma, es tracta d’una novel·la coral, cada capítol es focalitza en un dels personatges que hi apareixen i amb la particularitat, que el personatge principal, en Daniel, narra els seus capítols en primera persona, mentre que la resta de personatges ho fan en tercera persona. Fins i tot, en els capítols on en Daniel no és protagonista, també s’usa la tercera persona. La nòmina de personatges és abundant, amb alguns que són indispensables per a la història, mentre que d’altres són completament prescindibles per a la trama principal, però exquisits per si mateixos i per la història que s’explica d’ells (com els pares d’en Daniel o la història del germà i l’esposa de la Claudette, la dona d’en Daniel).

El tractament temporal, acompanya aquesta nòmina de personatges i dona un altre punt d’originalitat al text. La novel·la comença el 2010 i tot fa pensar que és el present, però no. En la primera part, hi ha continus flashbacks que expliquen la història dels personatges, ens els fa conèixer amb un  gran detallisme, com si fossin amics nostres de tota la vida. I combina aquests salts enrere, amb la descripció del present de 2010. Ara bé, gairebé el darrer terç de la novel·la, oblida el passat i se centra en una evolució cronològica que porta del 2010 al 2016, l’autèntic present de la novel·la.

Com es pot apreciar, la tècnica narrativa sorprèn i fa que el contingut, en surti realçat i la novel·la es llegeixi amb ganes. Comença amb un llarg capítol introductori en el qual coneixem els personatges principals, la Claudette, una antiga actriu francesa de cinema que va decidir fugir del món artificial de Hollywood i passar a l’anonimat més estricte en una casa perduda al mig de Donegal on per arribar-hi cal obrir i tancar dotze tanques, detall que és explicat entre humor i desesperació. En Daniel és el seu segon marit, és nord-americà d’origen irlandès, i professor de lingüística a la universitat i aquest també és el seu segon matrimoni. Del primer, no en conserva res, només ressentiment de la seva ex i dos nens que no pot veure, un noi, en Niall, que té una malaltia cutània i que necessita atencions permanents i una noia de nom Phoebe. La Claudette també té un fill del seu primer matrimoni, l’Ari; i encara, ambdós tenen en comú dos nens petits, la Merithe i en Calvin.

Mentre la Claudette fa una vida discreta i apartada del món, en Daniel continua amb la seva feina i travessa sovint l’Atlàntic, també ho ha de fer alguna vegada per visitar la família, té el pare viu i tres germanes. Un d’aquests viatges és el motor de tota la història, ja que decidirà reconciliar-se amb el passat i anirà a veure els seus fills americans, amb qui feia anys que havia perdut el contacte i el recobrarà per bé i per mal:

Perquè això és el que sembla aquesta situació: normal. Estar asseguts aquí amb el nostre pare sembla escandalosament normal, estranyament normal, i és normal, només que no ho és en absolut.

No serà l’únic tema que voldrà solucionar en aquest viatge, també voldrà saber què va passar amb una antiga nòvia, la Nicola, que va tenir en una estada universitària quan era estudiant a la Gran Bretanya. Així, que a la tornada no anirà a casa, cosa que provocarà totes les sospites imaginables en la Claudette, sinó que anirà al camp anglès, a trobar un antic company de pis, en Todd, per saber què va passar la nit que els va haver d’abandonar a corre-cuita. Serà curiós veure la dualitat Daniel-Todd, mentre el primer és una persona que es pot considerar d’èxit a la vida, en Todd és un perdedor i sembla com si es carreguin les tintes per mostrar que fou la relació entre ells i l’abandonament que en Daniel va fer de tot allò que tenia a la Gran Bretanya, inclosa la Nicola, el que ha causat la derrota d’en Todd.

Aquesta necessitat de descoberta d’en Daniel, però, no serà gratuïta, coneixerà el destí de la Nicola, i això tindrà conseqüències en ell, com es pot veure en aquesta autodefinició que es fa:

Aparentment, sóc un marit, un pare, un professor, un ciutadà, però quan m’acostes a la llum em converteixo en un fugitiu, un impostor, un assassí, un lladre. Externament sóc una cosa però per dins estic farcit de forats i cavernes, com un paisatge de pedra calcària.

Alhora, haurà de suportar l’atac de gelosia de la seva dona fins al punt que pren decisions dràstiques que només compensarà amb un esdeveniment tràgic que enfonsarà en Daniel a un abisme profund i en una fugida incerta. Afortunadament, gràcies a aquesta extensa família que té, podrà superar poc a poc en el tram final de la narració, la més cronològica.

I en paral·lel a aquesta trama principal, doncs com ja s’ha apuntat un seguit d’històries secundàries que no tenen res a veure amb el tronc original, excepte la relació de parentiu que hi ha entre els protagonistes, així per exemple es coneix la història d’en Lucas, el germà de la Claudette, i la seva dona, Maeve, que no poden tenir fills; o la història d’amor de la Teresa, la mare d’en Daniel. També la història completament excèntrica, en aparença, de la Rosalind, ja al final de la novel·la. Encara més, hi ha fragments de la novel·la extremadament curiosos, com el fet de reproduir el catàleg de la subhasta els objectes personals de la Claudette un cop hagi desaparegut de la vida pública, fins al punt que s’arriba a creure que ha mort; o bé la transcripció de l’entrevista que concedeix el seu primer marit, en Timou Lindstrom i en la qual parla de la Claudette.

En definitiva, un mosaic de punts de vista, diferents narradors, tècniques curioses i innovadores per acabar construint una novel·la que sorprèn, atrapa, captiva i que de seguida fa oblidar l’ús que fa d’un tema que és ben present en la narrativa actual. I tot al voltant de molta bellesa, que a vegades s’escola i s’acosta a la tragèdia, però al cap i a la fi hi ha molta bellesa literària, de saber escriure.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 51 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari