QUAN ARRIBA LA PENOMBRA (2017) – Jaume Cabré

Autor: Jaume Cabré
Títol: Quan arriba la penombra
Editorial: Editorial Proa
Any: 2017
Pàgines: 279
ISBN: 9788475886701
Valoració: ★★★★★

 

Després de l’extraordinari i merescut èxit de Jo confesso el 2011, Jaume Cabré no havia tornat a publicar narrativa de ficció. Sí que havia publicat l’assaig Les incerteses el 2015 sobre els processos creatius i els gustos culturals. Fins aquest Sant Jordi, quan ha retornat al relat breu, deu anys després de Baix continu, el que havia estat el seu darrer llibre de relats. Sí bé és cert que el públic potser demanava una altra novel·la al nivell de la protagonitzada per l’Adrià Ardèvol, el que ens ha ofert Cabré és una nova mostra de capacitat creativa i de domini de la narrativa que sembla impossible que deixi ningú descontent.

Quan arriba la penombra és un recull de tretze relats i un epíleg de l’autor. Aquests textos tenen una espècie de fil conductor, no són simples històries deslligades, a través dels personatges que hi apareixen. Molts són criminals, des de simples lladregots, com passa a Nunc dimittis, fins a històries d’assassins a sou (A sou, Buttubatta o Pandora) també assassins per revenja (Els homes no ploren o Punt de fuga), en el que s’acaben mostrant personatges torturats pel seu destí. A molts, no els queda altre remei que aquesta crueltat, travessar volgudament una línia que només té viatge d’anada i que els converteix en éssers menyspreables, que els lectors jutjarem sobre el que fan, perquè l’autor se’n renta les mans, ens els presenta i es limita a narrar tot el que fan, sense cap implicació emocional.

Si a Jo confesso Cabré analitzava el mal a través de la història, sembla que en aquest recull de relats s’interessi per qui fa el mal, mostri aquells que en són els executors i a vegades es preocupi poc de donar-los nom, però sí que en construeix el relat de la seva vida, com passa a Els homes no ploren.

Un altre element que discorre per tot el llibre és l’interès per l’art, per la pintura i la literatura, i en menys mesura la música, que serveix per dignificar aquests personatges criminals. En alguns relats hi apareix un quadre, La paysanne de Millet (Claudi, Nunc dimittis i Punt de fuga) que té un paper molt interessant en aquestes històries, amb un joc d’entrades i sortides del quadre o de possibles modificacions, en el que sembla un correlat en aquests trasllats al món del crim per part de personatges que el destí els ha jugat males passades i s’han vist abocats a aquest camí de no-retorn.

Una altra temàtica que es pot seguir al recull és la Memòria històrica amb dos relats que són excel·lents, tan pel contingut com, sobretot, per l’execució. Es tracta de Poldo, la història d’un pagès dropo de les Valls d’Àneu, mort per lladregot i enterrat al costat d’un camí, que narra la seva història i com el van acompanyar cinc homes més al final de la Guerra Civil. El desenllaç és irònic i punyent i, a més, en Poldo Gargall serà testimoni dels fets que succeeixen a Pandora. També Ebre se centra en la temàtica històrica a través d’una forma magistral, un diàleg entre el fill que du el seu pare a una residència geriàtrica. Mentre el fill justifica els seus actes a cada intervenció, el pare repassa la retirada durant la Batalla de l’Ebre i al final de tot, les conseqüències que tenen els seus actes, no envers l’altre, sinó envers altra gent. El fill, per exemple, és jutge i serà l’encarregat de sentenciar l’assassí protagonista del relat Paradís.

Aquest treball de la forma, de com s’explica la història, esdevé encara més aconseguit a Punt de fuga, una nouvelle en la qual Cabré és capaç de començar amb el desenllaç de la història i aconseguir que durant la lectura aquest final que ja es coneix sigui sorprenent. La història que s’hi explica porta allà on diu el títol, al punt de fuga, a l’inici, però de tal manera que la construcció del relat es fa a través de l’equivalent literari a la tècnica pictòrica del trompe-l’oeil, distreure el lector per, si s’hi fixa bé, acabar entenent tot allò que passa.

L’epíleg final és allà on l’autor ens explica les interioritats dels textos, com els ha construït i com ha donat forma al conjunt. És una manera interessant que tenim com a lectors d’entrar a la feina que fa Cabré i conèixer el perquè de molts aspectes que s’han llegit amb anterioritat. Per exemple, fa saber que algun dels relats no són inèdits o perquè hi ha aquesta voluntat de donar unitat als textos i d’on va sorgir.

En conclusió, Jaume Cabré ha tornat a excel·lir en aquest recull de contes sis anys després de Jo confesso. Ha estat capaç de construir uns personatges marcats pel mal, crear unes atmosferes opressives i dotar tot el conjunt d’una bellesa literària gràcies a un dur treball. Un treball que es materialitza en la seva capacitat narrativa d’entrellaçar històries en un mateix relat i alhora saber-los relacionar entre si, fent que no estiguem davant d’un simple recull de contes, sinó que hi ha uns encadenaments extremadament interessants i sorprenents. I amb apostes arriscades, com introduir noves línies temàtiques que l’acosten a la ficció especulativa i que augmenten encara la qualitat del conjunt.

I sí, ens caldrà esperar, massa temps, perquè Cabré ja és d’aquells autors que els llegeixes amb tanta avidesa que l’espera del seu nou llibre sempre es fa massa llarga.

Relats continguts en aquesta antologia:
Els homes no ploren ★★★★
A sou ★★★★
Poldo ★★★★★
Buttubatta ★★★★
Pandora★★★
Paradís ★★★★
Nunc dimittis ★★★
Bala de plata ★★★
Punt de fuga ★★★★★
Les mans de Mauk ★★★★★
Teseu ★★★★
Ebre ★★★★★
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari