AUCA DE MI MATEIX (2016) – Carles Fages de Climent

Títol: Auca de mi mateix
Autor: Carles Fages de Climent
Editorial: Brau Edicions
Any: 2016
Pàgines: 160
ISBN: 9788415885498
Valoració: ★★★

 

Carles Fages de Climent es caracteritza per la seva militància empordanesa, però el seu principal tret distintiu és el compromís literari que el mou en tota la seva obra. Si ens fixem en la qualitat literària dels seus poemes, en la transcendència poètica –i quan dic transcendència no em refereixo a èxit o popularitat, naturalment, sinó a importància de la paraula literària- veiem en Fages una voluntat decisiva de transformar-se en mot, de convertir-se en vers. A Auca de mi mateix (Brau Edicions, 2016, edició i notes de Jordi Pla), aquesta actitud és més evident encara si això és possible, car l’objecte de l’obra, el títol no ens enganya, és el propi autor.

Gràcies a la generositat d’en Carles Fages Torrents, nét del poeta, que ha obert a editors i estudiosos les portes de casa seva, han vist la llum tot un seguit d’obres inèdites que, d’altra manera, haguessin restat en l’oblit. Amb l’esforç d’hereu, curadors i editors és possible dur a terme la necessària tasca de reivindicar aquest autor empordanès i de lluitar perquè els cànons literaris del país, sovint excessivament centrats en una tradició crítica que, com totes, no sempre ha estat equànime, li ofereixin el lloc que estem convençuts que mereix.

A Auca de mi mateix hi trobareu una setantena de composicions en diferent mètrica on Fages tracta un seguit de temes, sempre al caliu de la seva experiència vital.

Com a lectora, m’interessen especialment els poemes que ens parlen d’un motiu que apareix també en altres moments de l’obra fagesiana, el de la memòria familiar i col·lectiva, potser perquè m’hi reconec en aquesta idea de pertànyer a un espai, a una tradició que ens explica i que ens conforma, sense la qual no seríem qui som. Saber-nos baula d’una cadena, entendre el nostre ser en el món relligat íntimament amb l’espai del que procedim i dins la nissaga on naixem forma part del coneixement real que tenim de nosaltres mateixos. Això no implica, naturalment, cap mena de determinisme, però és evident que, dels orígens se’n pot renegar o fer-ne bandera, i Fages se’ns mostra orgullós del seus, com podem veure a poemes com ara “Oda a la casa vella”, que dedica a la casa pairal de la Selva o “Faré la vetlla sol…” on repassa els seus difunts a partir de la galeria de vells retrats. La nissaga que es construeix generació a generació i que ell té present que és alguna cosa més que la suma de tots els homes i dones que hi pertanyen, és transsumpte vital dels poemes. Els éssers individuals s’obliden però perdura el conjunt i, sobretot, la idea que som producte dels que estaven al món abans que nosaltres i que els que vindran després estaran conformats, en part, pel nostre pas en el món.

Trobem també, entre els poemes d’ Auca de mi mateix, un conjunt de versos que han estat escrits des d’un cert desencantament, o potser estoïcisme, fruit del pas del temps. Per exemplificar aquesta temàtica, podem escollir versos com ara “El pes dels anys em torna el riure lent” on, amb paraules aparentment senzilles –tots sabem que el veritable art és el que amaga l’artifici-, amb mots quotidians i sintaxi amable, Fages connecta directament amb un lector que sap que, a partir d’una certa edat, és fàcil que les rialles no siguin immediates sinó més aviat escadusseres, poc entusiastes. Amb aquest vers d’home que ha viscut una vida llarga, de persona que ja sap com van les coses, que ha entès el que dóna de sí l’amor, el goig, el delit i en definitiva, la vida, ens ha guanyat com a lectors, ens ha atrapat: llegim la resta del poema completament lliurats, adeptes irrenunciables del seu esperit poètic.

Igual de punyent i alhora suggerent ens resulta el començament del poema “Sense títol”: “Seria bell si ara morís tot d’una,/ sense agonia, estort de sofriment”, on ens desgrana, al llarg d’una vintena de versos, la fantasia fúnebre sobre què passaria si el poeta morís en aquell moment, de cop i volta, sense patir; no gran cosa, sembla dir-nos, conscient de la seva poca importància, de la seva qualitat de prescindible, com la de tot ésser humà. L’última estrofa s’esplaia en les conseqüències d’aquesta mort sobtada i acaba amb un darrer vers esplèndid “I la mar seguiria verdosa i el cel, blau”, que  ens resulta tan clarivident com demolidor: un paisatge immutable més enllà de la nostra petita, rònega i insignificant vida humana, que ens porta ressons de “El viaje definitivo” de Juan Ramon Jiménez, que ens parla de un “verde árbol”, un “pozo blanco” i un “cielo (…) azul y plácido” que el sobreviurà. Tots dos poetes pensen en aquest cel blau, en el verd que romandrà després d’ells, l’un en el verdós del mar, l’altre en el de l’ufanor de les fulles, en la vida que seguirà sense nosaltres i que ens és tan difícil d’imaginar.

Aquests són alguns dels temes que, juntament amb d’altres com ara els reconeixement dels mestres en l’art poètic o la temàtica amorosa, que sovint acompanya al poeta en tot el corpus de la seva obra, trobarem a Auca de mi mateix, un poemari altament interessant. Us en recomanem la lectura.

M. Mercè Cuartiella

M. Mercè Cuartiella

Llicenciada en Filologia. Treballa en el camp de la gestió cultural. Autora de Germans, gairebé bessons (Premi Llibreter, 2012), L'afer marsellès i Gent que tu coneixes (Premi Mercè Rodoreda, 2014).

mcuartiella has 9 posts and counting.See all posts by mcuartiella

Deixa un comentari