LLUNA: LLUNA DE LLOPS (2017) – Ian McDonald

Autor: Ian McDonald
Títol: Luna: Luna de lobos (Luna. Wolf Moon)
Editorial: NOVA / Ediciones B
Any: 2017
Pàgines: 396
ISBN: 9788466660907
Valoració: ★★★

 

Com va quedar clar l’any passat, amb l’aparició de Luna: Luna nueva d’Ian McDonald i Seveneves, de Neal Stephenson (totes dues publicades per l’editorial NOVA), la Lluna està de moda entre els escriptors de ciència-ficció. No a la lluna, però sí en una línia semblant, podem situar també Aurora, de Kim Stanley Robinson (Minotauro) i El despertar del Leviatán (NOVA), de James S. A. Corey. I algunes altres. Són històries que parteixen del nostre nivell de desenvolupament científic actual per especular versemblantment sobre futurs possibles. Futurs propers. Després d’uns anys en què la fantasia copava l’atenció dels aficionats al fantàstic, fa l’efecte (com escrivia Ernest Alós en un interessant article a El Periódico fa uns mesos) que el gènere s’ha revitalitzat. Pel·lícules com Gravity o Interestellar poden haver-hi tingut alguna cosa a veure en aquest auge. Però no oblidem la naturalesa pendular de les modes i que, en el cas de Luna, fins i tot la faixa publicitària que va confeccionar l’editorial la venia com una mena de Joc de trons a la Lluna. La fantasia no ha mort, dormita. Però mentre el fantàstic relaxa el múscul, a l’espera que Martin es decideixi a tancar la seva saga i a rebentar el mercat editorial (una vegada més), sembla que la ciència-ficció té camp per córrer.

Així doncs, no hem hagut d’esperar gaire per llegir la continuació d’un dels llibres més celebrats de l’any passat a casa nostra. Fa molt poc, NOVA va fer bona la promesa de servir als fans de Ian McDonald la segona part de la seva trilogia sobre la Lluna, titulada Luna de lobos. Val a dir abans que altra cosa que el llibre és una digna continuació del primer volum. L’inici, una mena de pròleg, arrenca immediatament allà on ens va deixar al primer, i ràpidament recuperem velles sensacions. Els Corta han estat quasi aniquilats, han perdut la seva influència, s’han d’amagar en l’exili. Corta Helio, ha estat assimilada per la família rival dels Mackenzie. En aquest sentit, el temor a perdre el fil (no oblidem que és una història un pèl enrevessada, que en la ressenya anterior un servidor comparava amb la saga d’El Padrino o amb Dinastia) és infundat i aquest primer capítol, intel·ligentment, serveix a aquest propòsit. A partir del segon, comença la novel·la de debò.

Situats dotze anys després dels esdeveniments narrats en el primer llibre, Luna de lobos se centra en la vida atzarosa dels Corta supervivents i de com, mica en mica, s’esforcen per recuperar el que havia estat seu. Les intrigues, traïcions, complots i maquinacions tornen a ser les autèntiques protagonistes d’un llibre que té molt més de tractat polític (o comercial, ja que a la Lluna tot té un preu) que de novel·la d’acció. De fet, un dels punts forts és innegablement les disquisicions a propòsit de quin és el millor sistema polític, si el lunar o el terrestre. I és que a Luna de lobos la presència de la Terra és molt més important que al primer volum i genera constants reflexions. L’autor s’esforça per deixar-nos clar que la distància entre els dos mons és molt major que la que es pot calcular en quilòmetres: els nadius de la Lluna no poden sobreviure a la  Terra gaire temps a causa de la seva gravetat més pesada, i els terrestres tampoc no es poden quedar gaire temps a la Lluna si tenen esperances de poder tornar algun dia a la Terra. Dos mons tan propers i alhora tan llunyans.

En nuestro sistema jurídico, cada humano es responsable de su vida, su seguridad y su patrimonio. Es individualista, es atomizador y es duro, pero se entiende y tiene límites claros. Nadie toma decisiones ni asume responsabilidades por nadie. No se reconocen los grupos, las religiones, las facciones ni los partidos políticos. Existen los individuos, existen las familias, existen las corporaciones.

És també una cosa semblant al que ocorre amb la família Corta: els de la Lluna i els que en el seu dia es van quedar a la Terra no mantenen cap contacte. Van partir peres feia molts i molts anys, però ara això està predestinat a canviar. Seguint amb la història d’Adriana Corta que se’ns va començar a explicar en alguns moments de Luna nueva (la primera Corta que se n’anà a la Lluna i que fundà l’imperi de Corta Helio) coneixem Alexia Corta, de la Terra, i els altres Corta. McDonald li reserva un paper destacat a aquest personatge, que d’alguna manera servirà per connectar els dos mons. Aquesta part segurament sigui la més original respecte al primer llibre, la que aporta més de nou. I la que m’ha satisfet més. També és la que ens promet més alegries en el tercer i últim volum, pel que llegim (o no llegim) al final.

Pel que fa a la resta, val a dir que tot resulta molt igual que en l’anterior. Potser massa. O almenys a mi m’ha fet aquest efecte. La història comença amb un atemptat, un imperi comercial que trontolla, hi ha traïcions familiars, s’intueix l’existència de societats secretes amb un poder decisiu en el destí del satèl·lit… Sensualitat, combinats de rom i bossa nova cada dues pàgines. El worldbuilding continua essent poderosíssim, però això ja sabíem que seria així, perquè ens havia estat revelat a la primera part amb tot luxe de detalls i aquí l’efecte sorpresa, doncs, inevitablement es dilueix, per la qual cosa en alguns moments la lectura es fa erràtica i ens podem arribar a demanar on vol dur-nos l’autor. Quina necessitat hi havia d’aquesta segona part. Fins i tot, en alguns moments, he de dir que les pàgines semblaven pesar més del compte a les mans… Què es pot dir de les quatre pàgines senceres que ens regala McDonald sobre com fer un pastís? En fi, potser era una mena de broma proustiana, però personalment no m’ha fet ni mica de gràcia.

No m’atreviria a dir que Luna de lobos és únicament una novel·la de traspàs, perquè té un munt de coses apreciables i ja només per la poeticitat i extrema bellesa amb què l’autor l’escriu val la pena. Però el llibre sembla patir el mal de moltes segones parts: no aporta res al primer i únicament serveix per generar expectació pel tercer. Manca d’entitat pròpia, vaja. Personalment, i malgrat totes les citacions de celebritats lloant-la i campanyes entusiàstiques de màrqueting que astutament s’ha encarregat de promoure l’editorial, he de dir que la novel·la no m’ha semblat memorable. En el millor dels casos, notable. Però sí que acompleix amb escreix el que em sembla que ha estat el seu objectiu primordial des del moment que va sortir de la ploma del seu autor: el d’aconseguir comprometre el lector amb l’últim llibre de la saga. Segur que no haurem d’esperar gaire. I jo ja us dic que penso llegir-lo.


Lluna: Lluna nova ★★★★
Lluna: Lluna de llops ★★★
[pendent]
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari