SEMPRE HEM VISCUT AL CASTELL (1962) – Shirley Jackson

Autor: Shirley Jackson
Títol traduït: Semre hem viscut al castell (We have always lived in the castle)
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2016 (1962)
Pàgines: 210
ISBN: 9788494508547
Valoració: ★★★

 

La literatura nord-americana està plena de personatges que han esdevingut mites conegudíssims a l’altre costat de l’Atlàntic però que amb prou feines han arribat a casa nostra. Parlem d’obres com Homer i Langley E. L. Doctorow, de la senyoreta Amelia de la La balada del cafè trist de Carson McCullers o de les germanes Blackwood de l’obra que ens ocupa. Afortunadament, aquest buit s’està omplint amb la tasca d’editors capaços de fer descobrir als lectors obres que haurien de ser fons d’armari i en aquest punt cal destacar l’Altra editorial, que ha apostat fort per les dues darreres autores, McCullers i Shirley Jackson, que ara ja es poden llegir en català per duplicat, ja que n’han publicat dues obres de cadascuna i en el cas d’aquesta autora, les dues traduïdes per Martí Sales.

Les germanes Blackwood, la Merricat i la Constance, són dues noies que viuen en una mansió, plena d’objectes que han anat acumulant les diverses generacions de Blackwood, aïllades del món. Amb elles conviu el seu oncle minusvàlid, Julian, obsessionat a escriure unes memòries que no escriu i a preservar uns documents que únicament ell entén. Només la Merricat trenca aquest isolament quan va a comprar al poble, però s’ha d’enfrontar a l’hostilitat dels vilatans que no en tenen prou a mirar-la malament, sinó que també li canten una cançó odiosa per recordar-li el passat i que viu amb gran angoixa:

–Sempre és una gran alegria quan véns del poble –va dir la Constance; va aturar-se i em va somriure–. En part perquè duus menjar a casa, és clar. Però en part perquè et trobo a faltar.

–Per mi és una gran alegria tornar a casa del poble –vaig dir-li.

Aquest aïllament també es trencat regularment per la visita de la Helen Clarke, a qui acullen amb cortesia forçada, ja que ella voldria fer sortir les noies d’aquell casalot, quan la Constance no té cap intenció de moure’s d’allà dins.

Els primers capítols, doncs, són un expositor de la vida quotidiana de la família Blackwood o, més ben dit, del que en queda, perquè poc a poc es va sabent que en un sopar els pares de la noia, un germà i la dona de l’oncle Julian van morir enverinats per arsènic, que algú havia posat a la sucrera. I és que aquest és el motiu que porta a l’odi mutu entre els vilatans i les Blackwood: aquell sopar familiar que va acabar amb tragèdia i del qual es van donant informacions amb comptagotes en el transcurs de la novel·la.

L’equilibri dins de la casa es trenca quan arriba en Charles Blackwood –un fantasma, un dimoni, un foraster més–, en realitat és un cosí, que intenta seduir (i en certa manera ho aconsegueix) la Constance, mentre que rep totes les animadversions de la petita Merricat, que es veurà abocada al seu món interior extraordinàriament ric, acompanyada del gat Jonas. Constance completament seduïda per Charles no serà capaç de veure l’objectiu que té el cosí, en canvi Merricat, que tampoc no s’adona del seu objectiu, l’odia profundament pel fet d’alterar la quotidianitat de la casa. Així, aquests dos personatges acaben en una guerra oberta que tindrà greus conseqüències per tota la família i per la mansió Blackwood:

Vaig decidir que demanar a en Charles que se n’anés seria el següent que faria, abans que arribés a tots els racons de la casa i no se’l pogués eradicar.

Ara bé, malgrat tots els embats, i malgrat el passat que finalment és conegut i en certa manera sorprèn, per bé que s’intueix, les dues germanes es mantenen unides en una vida que els és feliç, allunyades de la hipocresia de la gent del poble.

Escrita en una prosa molt agradable i amb un ritme pausat però emocionant, Shriley Jackson crea tot un món en aquesta novel·la amb uns personatges a qui de seguida agafes afecte, malgrat la excentricitat que es compensa de sobres amb la ingenuïtat de la protagonista. A més, la novel·la barreja diferents gèneres, té un punt de fantasia, de novel·la negra, de costumisme nord-americà… sense acabar de ser res de tot això per complet i que ens porta a preguntar com és que hem hagut d’esperar més de cinquanta anys a disposar d’aquest text en català.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari