ÀNIMA (2012) – Wajdi Mouawad

Autor: Wajdi Mouawad
Títol: Ànima (Anima)
Editorial: Edicions del Persicopi
Any: 2014 (2012)
Pàgines:441
ISBN: 978-84-940490-9-5
Valoració: ★★★★

 

Llegir Ànima de Wajdi Mouawad és enfrontar-se a un tipus de literatura que demana un lector actiu, que no es conformi en seguir una història i ser un simple espectador d’uns fets, sinó que s’introdueixi en la narració i en sigui part, que sigui capaç potser no d’experimentar el mateix que el protagonista, però sí de donar-li la mà i acompanyar-lo en aquesta aventura i també que s’atreveixi amb tot el que s’hi explicarà. Per dur-ho a terme, ens hi ajuda molt aquesta edició preparada per la gent d’Edicions del Periscopi i amb una traducció impecable d’Anna Casassas.

La història comença al Quebec, el Canadà francòfon, on succeeix un assassinat cruel i macabre, Léonide, l’esposa del protagonista, Walch Debch, és apunyalada per Welson Wolf Rooney i posteriorment violada. Per si la crueltat no fos poca, també mata l’infant que estava gestant. Un sorprenent inici, per la crueltat, que l’acosta al thriller, però sobretot per la veu narrativa, o veus, ja que qui ens ho explica tot són animals, molts, més de trenta, que apareixen amb el seu nom científic (i amb glossari a tall d’apèndix). Els animals ens aporten la successió dels fets des del seu punt de vista, des de l’òptica de la seva existència, més simple o més complexa i seran els narradors durant les dues primeres parts.

Debch, profundament trasbalsat i desorientat, inicia una persecució de l’assassí per una reserva d’indis mohawk, de fet Rooney és mohawk, davant de la passivitat de la policia. No necessita venjança, simplement vol veure-li la cara, vol conèixer qui és capaç de fer tant de mal. I sempre amb els animals, observadors del que passa, cosa que dona un to coral a la novel·la i alhora totèmica, ja que mentre Rooney encarna el mal, Debch és vist com un dels seus, compta amb una aurèola màgica que els atreu i fins i tot l’ajuden de manera instintiva, com és el cas de la mofeta.

En aquestes primeres parts assistirem a més violència, animal, instintiva, que es contraposa a la violència humana, que és escollida:

Tots som assassins, però n’hi ha que ho són per elecció.

Debch dins de la reserva entrarà en contacte amb el crim organitzat, mentre segueix el rastre de Rooney amb qui, ja en territori dels Estats Units, acabarà tenint una trobada inesperada en un moment en què encara no estava preparat.

Ara bé, moments abans d’aquest encontre s’ha anat obrint una nova línia narrativa que ja s’havia esbossat des dels inicis i és la recerca personal del protagonista, del seu passat i en certa manera també del passat de l’assassí. A les confluències dels rius Mississippi i Ohio, Debch coneix uns francesos que estan de visita per veure el lloc on els seus avantpassats van lluitar en la Guerra de Secessió Nord-americana. A partir de les seves reflexions i revelacions, i sobretot de moltes sospites que hi ha en el pòsit familiar de Debch, aquest comença a reconstruir el seu passat. Aquí la veu narrativa canvia, ja no és coral, serà simplement la d’un llop, de nom Mason-Dixon Line, un animal temible que és el símbol de la crueltat que el protagonista porta dins, per bé que és ell mateix qui l’asserena.

Amb el llop, Debch, hauria de tornar cap al Canadà, però recondueix el seu viatge pels Estats Units més rurals i desèrtics, cap a una recerca personal: Debch sempre havia cregut que el seu pare adoptiu era un infermer que el va salvar de la matança de Sabra i Xatila, però poc a poc i a través de diferents testimonis, descobreix un nou passat, una nova història personal. Aquests descobriments els fa en paral·lel a noves situacions de violència, alhora que descriu els fets històrics de la Guerra del Líban i com es van dur a terme les matances, fets també carregats d’imatges d’extrema crueltat.

La darrera part, la més convencional de la novel·la, és la cloenda i solució a la mentida que ha descobert en aquest viatge desèrtic. El narrador, en aquest cas, és el policia que havia dut a terme les primeres investigacions sobre l’assassinat de Léonide, que ja s’ha jubilat.

El paper dels narradors és un dels aspectes més interessants de la novel·la, com també ho és l’ús dels idiomes, els animals parlen francès, que és la part traduïda, mentre que hi ha personatges que parlen en anglès i no s’han traduït amb bon encert (amb un nivell baix es pot seguir bé el que diuen). I no només els idiomes són efectius, també ho és la llengua, molt treballada i ajustada al tipus de narrador: ingènua en el cas d’alguns animals simples, com els insectes, complexa en mamífers, alhora que en alguns moments és molt poètica, molt descriptiva del medi.

Ànima va ser guardonada amb el Premi Llibreter de 2014, un premi que sempre està atent a bones obres, que potser no surten a les portades de les seccions culturals, però que sense fer molt soroll es col·loquen en bons llocs gràcies a la seva qualitat i la capacitat d’atrapar els lectors. Del mateix autor, Periscopi ha publicat el 2017 La sang de les promeses, un recull de quatre obres de teatre, entre les quals hi ha l’aclamada Incendis.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 51 posts and counting.See all posts by ebassegoda

2 thoughts on “ÀNIMA (2012) – Wajdi Mouawad

  • 17 d'agost de 2017 at 16:02
    Permalink

    Brutal, magistral… malgrat la canícula d’aquest mes d’agost, tinc el cor glaçat per aquesta novel.la. És tot un abans i un després.

    Reply
    • Enric
      18 d'agost de 2017 at 8:10
      Permalink

      Totalment d’acord, Pep, una lectura que marca un abans i un després. Gràcies pel comentari.

      Reply

Deixa un comentari