Article: Atrapats en el temps a Las Batuecas

Lope de Vega (1562–1635) és un dels autors més conegut de les lletres castellanes. En la seva més que prolífica obra destaca, entre diversos temes, el del regnat d’Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic com a punt d’inici d’una monarquia cristiana universal. És aquest un dels elements en la seva obra de teatre Las Batuecas del duque de Alba. L’acció transcorre pels volts de l’any 1492, en el moment en el que Granada està a punt de caure en mans dels dos reis ja esmentats. La novetat, és clar, no rau en aquesta situació, sinó en la introducció, per part del dramaturg madrileny, del fet de viure atrapat en el temps.

Són molt poques les formes de viatjar cap al futur en les que tant dins com fora de la ficció hi estiguin d’acord. Una d’elles consisteix en assumir que sempre viatgem cap al futur, el que passa és que poc a poc ho anem convertint en present. L’altra, també senzilla al mateix temps que freqüent en la nostra percepció de l’entorn, es dedica a encapsular llocs i persones en un temps diferent al de l’entorn immediat. En el cas que ens ocupa aquí, no es tracta d’un temps distint pel fet de ser més avançat, sinó tot al contrari. Aquest recurs s’ha fet servir en multitud d’ocasions en la ficció, i és, de fet, el que hi ha darrera d’etiquetes del tipus societat tradicional o endarrerida.

Una obra que podríem considerar paradigàmtica en aquest gènere es El món perdut d’Arthur Conan Doyle. En aquesta novella de 1912, i en les seves múltiples adaptacions per al cinema i la televisió, dinosaures i homes primitius coexisteixen en un altiplà veneçolà. Altres casos serien el del característic cavernícola (o similar) que és introduït al nostre món contemporani. En aquest cas el producte en qüestió sol ser una comèdia, com a les películes L’home de Califòrnia i Buscant l’Eva (ambdues protagonitzades per Brendan Fraser), així com en episodis de South Park i Contes del guardià de la cripta. Finalment, George Orwell, en el seu Homenatge a Catalunya, compara en múltiples ocasiones els estris que troba pel camp aragonès amb restes prehistòriques d’Anglaterra o amb la cultura material de l’antiga Roma.

En ple segle XVII, Las Batuecas del duque de Alba és potser l’exemple més pretèrit d’aquest tipus d’obra. Ja hem comentat com l’acció transcorre al voltant de la conquesta de Granada. El duc d’Alba és un dels nobles que participa en aquesta expedició mentre, a casa seva, Juan de Arce s’ha fugat amb la filla del duc. Els enamorats fugen fins a Sierra de Francia, Béjar, on troba una comunitat de salvatges que parla un castellà anterior al seu i vesteixen de forma bàrbara.

De la Vega ens descriu una comunitat que, a mesura que avancem en l’obra, descobrim que està formada per hereus dels gots que fugiren de la conquesta islàmica set segles enrere. Atrapats en aquesta vall han perdut el cristianisme i es dediquen a adorar al Sol. També presenten una inclinació cap al sexe bastant oberta o, com a mínim, despreocupada. De fet, són fàcilment convençuts de que la filla del duc d’Alba és, en realitat, un home; una opinió que els bàrbars mantenen tot i que la dona en qüestió es queda embarassada.

Las Batuecas del duque de Alba és també pionera en un altre assumpte: la percepció del passat per part de la societat d’aquesta època. En el primer acte veiem als bàrbars discutint sobre unes pintures que han vist en algunes coves. La seva conclusió: són molt antigues perquè representen animals que ja no veuen pels voltants. Les pintures de les que parla Vega són, amb tota seguretat, les mateixes que no foren estudiades pels primers prehistoriadors espanyols fins a principis del segle XX. Es tracta, sens dubte, d’un dels casos mes antics de canvi de percepció del temps en el món occidental: no és fins als segles XVII i XVIII que la societat europea comença a concebre una temporalitat que no segueix la Bíblia al peu de la lletra. Sense aquesta nova aproximació al temps no podria existir el que entenem com ciència ficció.

En un altre moment de l’obra, els mateixos bàrbars inicien una excavació en una de les grutes després de trobar una espasa oxidada (i, per tant, antiga). Troben en el procés una tomba que conté un escut. Aquesta peça es la clau que permet, cap al final de l’obra, descobrir l’origen got dels bàrbars en qüestió. Per suposat l’escut pertany al darrer rei got, Roderic, cosa que es descobreix després de pormenoritzats anàlisis a Salamanca. Els doctors savis que es troben allà representen el laboratori, aquell lloc comú de la ficció científica. Un cop més, el poeta madrileny ens sorprèn al descriure en una obra de ficció quelcom nou a l’Europa del moment: l’antiquarianisme, antecessor del que després es coneixerà com arqueologia.

Ignoro si alguna vegada s’ha arribat a representar aquesta obra. No sembla ser el cas. Més aviat seria una de tantes obres de teatre que han passat desaparcebudes per al gran públic. Valdria la pena la seva recuperació en un moment, el segle XXI, en el que tantes obres de teatre dels segles XVI i XVII es representen sota formes contemporànies. Tal i com jo ho veig, Las Batuecas del duque de Alba és l’equivalent espanyol de La tempesta de William Shakespeare.

Francesc Xavier Morales

Francesc Xavier Morales

Llicenciat en Humanitats i Ciències Socials. Professor instructor a la Universitat de Gainesville. Participa en diversos mitjans digitals.

fmorales has 10 posts and counting.See all posts by fmorales

Deixa un comentari