EL ZOO DE PAPER (2016) – Ken Liu

Autor: Ken Liu
Títol: El zoo de papel y otros relatos (The Paper Menagerie and Other Stories)
Editorial: Alianza/Runas
Any: 2017 (2016)
ISBN: 978-84-9104-688-2
Valoració: ★★★★★

 

Amb la publicació d’aquesta antologia, Alianza / Runas ens brinda l’oportunitat de conèixer l’altra cara de l’autor xinès emigrat als Estats Units Ken Liu, una de les figures clau en el panorama dels gèneres fantàstics actualment. Molt lluny de la de fantasia èpica a què ens tenia acostumats amb els dos volums publicats fins ara en castellà de la seva saga de La dinastía de la dent del lleó (La gràcia dels reis i El mur de les tempestes), El zoo de paper és un recull extraordinàriament divers d’històries, on es donen la mà des del passat remot fins al futur llunyà, per configurar un bell retrat de la història de l’home.  

El llibre, fantàsticament editat per Alianza, en tapa dura i sobrecobertes, s’enceta amb un curt Prefaci del propi autor, que com sempre és recomanable de llegir, malgrat que no imprescindible. Des d’allà mateix, el lector s’adonarà que, malgrat les diferències que apuntava abans amb la seva obra èpica, i malgrat l’enorme heterogeneïtat dels 15 relats d’aquest volum, es trobarà al llarg del llibre amb moltes de les fílies i les fòbies que l’autor xinès també compartia tant a La gràcia dels reis com a El mur de les tempestes. Ho veiem ja a partir del primer conte. “Acerca de las costumbres de elaboración de libros en determinadas especies” és una fantasia a propòsit dels diferents mètodes que existeixen a l’univers d’escriure i del que es perd en el trajecte que va de l’autor als lectors. El llenguatge i les seves complicacions, novament, com a tema literari. Prosseguint amb això, el següent relat, “Cambio de estado”, és una estranya història d’amor on s’enfronten la vida a la literatura, només per a fer-nos veure que en realitat no són excloents. La lliçó al final de tot: que no s’ha de tenir por al canvi, a tenir una vida millor.

“Como anillo al dedo” representa un  gir de 180 graus respecte els relats anteriors. El conte ens parla a propòsit de les intel·ligències artificials i la importància de la tecnologia en el nostre dia a dia, i en les relacions. Es tracta d’un relat molt aconseguit, en què Liu aprofundeix en les contradiccions entre l’avenç tecnològic i la qualitat de vida de les persones, una altra de les seves obsessions. L’autor ens hi ofereix una visió crítica del futur, còmode però fals (a l’estil de Matrix). Ho podem entendre sense gaires esforços, també, com una metàfora dels sistemes de control de la Xina comunista. Molt diferent és el relat “Buena caza”, un dels millors del llibre, a parer meu. Es tracta d’una història de dimonis i fantasmes de regust tradicional oriental, que comença exposant com el progrés aniquila la màgia i acaba a l’estil d’un relat d’E.T.A. Hoffmann. En el fons, és el relat d’un món que canvia per culpa del progrés i les conseqüències d’això en les persones. Com en l’anterior, ens exposa les contradiccions del món tecnològic; com a “Cambio de estado”, la lliçó és que cal adaptar-se.

Solo hay una cosa que nosotros podemos hacer: aprender a sobrevivir.

“El literomante” és una altra de les petites obres mestres que inclou el llibre. El conte té tints autobiogràfics, però a la inversa: el protagonista és un adolescent nord-americà que emigra a la Xina. El tema de la integració en una cultura estranya és un dels temes que més aborda l’autor xinès. També hi apareix altre cop, en relació, el tema del llenguatge. Un relat molt crític sobre les obsessions colonialistes del seu país d’adopció. “Simulacro”, personalment, no m’ha satisfet tant com els anteriors. És un conte sobre la voluntat de captar la realitat a través de denominats “simulacres”. El següent, “Regulada”, sense ser dels millors del recull, remunta el vol. Es tracta gairebé d’una novel·leta, en què es barreja per un costat el misteri d’un crim i per l’altre la ciència-ficció, ja que se situa en un futur en què les persones tenen els impulsos controlats i són gairebé més androides que humans.

I arribem, finalment, a una de les peces més sublims del llibre, i també a un dels contes més bells i tendres que he llegit darrerament, “El zoo de papel”. S’hi barregen multitud de coses que ja han aparegut: les dificultats de la integració en una cultura estrangera, la màgia dels contes orientals tradicionals, la pèrdua i el pas del temps. Atenció a la bellesa i contundència amb què Liu resol el conte. Inevitable, doncs, que en el següent relat, “Manual comparativo ilustrado de sistemas cognitivos para lectores avanzados” hi hagi un descens en l’interès. És una barreja de realitat i ficció que pretén parlar-nos a propòsit del naixement i la destrucció que mou l’univers. És a dir, en el fons reflexiona novament sobre un dels temes claus en la seva literatura: la vida. També és aquest el tema últim que trobem a “Las olas”, on es relata com la investigació espacial ha dut als homes la possibilitat de viure per sempre i les implicacions que això comporta. Una autèntica història del Tot.

“Mono no aware” és l’altra joia de la corona del llibre. Una peça d’aquelles que cal gaudir amb tranquil·litat, perquè és única. En l’exili del planeta Terra, el protagonista, japonès, es veurà en l’obligació de ser el transmissor de la seva cultura a les noves generacions de nipons. El tema del canvi, el llenguatge i la conservació cultural, ja abordades, són els protagonistes novament. Però tractats aquí de manera terriblement original. El títol, una referència a la fugacitat de les coses, serveix a la perfecció per transmetre la trista bellesa d’aquest conte. Així com la sublim harmonia de l’espai.

Mono no aware, hijo mío, es una empatía con el universo. Es el alma de nuestra nación. Nos ha permitido sobreponernos a Hiroshima, sobreponernos a la ocupación, sobreponernos a las penurias y a la perspectiva de la aniquilación sin caer en la desesperanza.

“Todos los sabores” és un trencament força radical amb el que havíem llegit fins ara. Novament, fa més l’efecte de ser una novel·leta que un conte i en comptes de situar-se en el futur, o en el passat a Orient, ho fa al salvatge Oest. Liu escull aquest moment històric per parlar del desembarcament de molts xinesos al Nou Món i retratar així el xoc cultural entre Orient i Occident. A alguns potser no els farà el pes, però personalment em va agradar bastant. No sé exactament per què (bé, sí que ho sé), però no em vaig poder sostreure durant tota la seva lectura del record d’American Gods, de Neil Gaiman. Aquests déus exiliats, amb les seves mitologies moribundes… “Breve història del túnel transpacífico” és un pas més enllà: Liu ens situa en un 1961 en el qual Estats Units i el Japó no han entrat mai en guerra i estan units per un túnel subterrani. De la literalitat en fa metàfora, per mostrar-nos en aquesta ucronia com les distàncies entres els dos gegants són més mentals que físiques.

“El maestro de litigios y el rey mono” és un altre excel·lent conte a l’estil de “Buena caza”. És a dir, un nou aprofitament de la rondallística xinesa, però amb la voluntat d’ésser crític amb el present. En aquest cas, Liu recorre al mite del rei mono per parlar de la violència i la repressió en la història de Xina. La lliçó: tots els grans imperis s’han bastit sobre la injustícia i mars de sang innocent. Per acabar, Liu ens regala una altra joia, a mode de traca final: “El hombre que puso fin a la historia: documental”. Es tracta d’un relat de viatges en el temps, construït a partir de diversos testimonis, de tal manera que dóna l’aparença d’un documental. Ara bé, això és només l’excusa per denunciar les atrocitats comeses pels homes durant el passat, en aquest cas en la guerra sino-japonesa. Un relat prodigiós farcit de violència i ambigüitats morals.

Al levantar la mirada hacia las estrellas, nos bombardea la luz generada el día en que la última víctima de Pingfang murió, el día en que el último tren llegó a Auschwitz, el día en que el último cheroqui abandonó Georgia (…) En todo momento, mientras caminamos sobre este planeta, somos observados y juzgados por los ojos del universo. 

En conclusió, El zoo de paper permet descobrir un autor terriblement original, amb una forta càrrega política, malgrat que apareix “dissimulada” molts cops per l’element fantàstic, d’una riquesa i versatilitat incomparables. Personalíssims. S’ha destacat molt l’originalitat del silkpunk, la idiosincràtica fantasia èpica que ens ha ofert en la saga de La dent del lleó, però m’atreviria a dir que és en els contes on realment podem conèixer Ken Liu. És en la distància curta on l’autor es despulla i parla més dels seus orígens, de les seves pors. Les de tota una generació, una cultura. Però no només de les por d’Orient, que també. Sinó de les de tothom, en últim terme, ja que els seus relats excel·leixen per la capacitat de transcendir l’anècdota i fer-se universals. Com els grans. Els que romanen.

Relats continguts en aquesta antologia:
Acerca de las costumbres de elaboración de libros en determinadas especies ★★★
Cambio de estado ★★★
Como anillo al dedo ★★★★
Buena caza ★★★★★
El literomante ★★★★★
Simulacro ★★★
La regular ★★★★
El zoo de papel ★★★★★
Manual comparativo ilustrado de sistemas cognitivos para lectores avanzados ★★★
Las olas ★★★★★
Mono no aware ★★★★★
Breve historia del túnel transpacífico ★★★★
El maestro de litigios y el rey mono ★★★
El hombre que puso fin a la historia: documental ★★★★★
Todos los sabores ★★★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari