SOPA DE ELEGIDOS (2016) – Pablo García Maeso

Autor: Pablo García Maeso.
Títol: Sopa de Elegidos
Editorial: Sportula
Any: 2016
Pàgines: 502
ISBN: 9788416637041
Valoració: ★★★★★

 

La vida et dóna sorpreses… Ai Déu, cantava i amb molta raó Rubén Blades. Quan un ja creu que ho ha llegit tot sobre ciència-ficció, que ja res farà caure als meus consagrats autors i els seus best-sellers, somrient amb condescendència en veure com els nous autors intenten posar-se a l’altura dels seus respectius mestres i esperant que arribi a les meves mans l’anhelat 5 estrelles a la categoria de ciència-ficció, aterra a casa Sopa de elegidos de Pablo García Maeso.

Després d’un sonor Ehem, Ehem! Amb absoluta perplexitat i sentint que he traït els meus principis absoluts, he d’anunciar que el meu primer 5 estrelles a la categoria de El Biblionauta l’hi dono a un títol de… Fantasia! Passin i llegeixin, i entendran el perquè.

Pablo García Maeso ha creat una obra bastant inclassificable. Bé gairebé: és cert que el fons de la història fa servir la clàssica trama del viatge de l’heroi, en la qual el protagonista invariablement és una persona amb gran potencial que se subestima a si mateix, inicia un viatge transcendental, sempre acompanyat sota la tutela d’un Mag, company d’armes, elf de peus grans, ase parlant, etc. etc. Per acabar convertint-se en heroi de llegenda.

Aquí aquesta figura recau en la forma d’una noieta filla d’un sabater anomenada Fusa Goretti, que treballa com a assistent de Lord Meadows, un corregidor sanitari que amb prou feines la mira a la cara, mentre espera una beca per estudiar Alquímia a la prestigiosa Facultat Arcana de Irsalia. I el seu company serà Knork l’Impredictible, un veterà de guerra semiorc amb un humor tirant a imprudent.

Però en aquesta història, no hi ha revelacions transcendentals, ni herois de llegenda, ni res remotament semblant. L’autor ha aconseguit una ambientació sorprenentment original, en barrejar la majoria dels temes que ens preocupen actualment, i que tenen un origen molt proper amb el seu univers ple de personatges fantàstics en terres llunyanes. Tal i com es pot llegir quan Fusa i Knork arriben a Irsalia.

Irsalia és un embolic de costes empinades, estretes, mal empedrats i, com tots els edificis tenen almenys tres plantes, força fosques i tristes. Això últim es veia reforçat en aquella època per l’atmosfera tensa que es respirava a Hemisferi causa de la postguerra, i que s’agreujava com més al nord estigués un, però també pel tuf persistent a escombraries cremades i les pintades i cartells amb frases com taxes abusives, cultura inabastable; Col·legi, no Privilegi; Entente, et passes, acontenti amb les taxes o la que em va calar més profund: Estudiar per Treballar Mai al revés!

En la gran nació d’Hemisferi la mandra i la incultura són delictes molt greus, menjar peix, un luxe i la màgia està en mans de funcionaris i empreses com la respectable franquícia d’endevins Oráculo Presto, que compta amb sucursals a totes les ciutats importants. Els aspirants a bruixots no poden estudiar perquè no poden pagar-se les taxes universitàries. “Zasca”. Els mags es fiquen en guerres en què ningú els ha cridat i a sobre les perden. “Zasca”. Els llicenciats en arts químiques i màgiques treballen de per vida amb salari de becaris. “Zasca”. El plagi de les obres d’art és finançat pel govern per no pagar drets d’autor. “Zasca”. La corrupció política és només corrupció si t’enxampen. “Re-zasca”.

I em deixo alguns “Zasca” més per no fer malbé tota la diversió. La qüestió és, que les aventures de Fusa i Konrk van a l’una entre manifestacions estudiantils i rescats d’elfs en coves infestades d’Orcs. Fent que el lector dubti que l’autor es prengui realment de debò el que escriu, però ho fa. La prova està en les desventures que pateix la pobra Fusa en el camí a la seva glòria particular. Són escenes que freguen la crueltat i que són com una galleda d’aigua freda a la resta de la narració.

Estem davant d’un Terry Pratchett i un Mundodisco en format ibèric? Podria ser, el temps ho dirà. L’humor del Pablo García Maeso té un format molt local, un humor conreat segurament en el seu pas per llocs com el blog Viruete.com, la webserie Que vida més trista o el poscat Vuelo 180.

La paròdia del gènere és un format molt arriscat, quedes exposat al perill que els nans de la terra mitjana et portin a coll fins al volcà de Mordor més proper i t’hi llancin dins, tal qual anell que no es vol. Sempre he pensat que algú capaç de parodiar un gènere de literatura és perquè en el fons vol fer-li un homenatge, perquè per fer-ho bé s’ha de ser un gran coneixedor del tema. I Pablo ho fa molt bé, la comèdia fantàstica es manté durant tota la novel·la sense perdre ritme. Gràcies a la infinitat de situacions surrealistes que poblen tota la novel·la.

D’una escena en la qual Fusa aconsegueix escapar de tres orcs fent-los donar voltes a una casa i aleshores utilitzar l’eficaç tècnica de sortir del circuit i quedar els orcs en un bucle de carrera contínua, a una altra en la qual descobreix el secret de la fabricació dels polos.

I en què consisteix aquesta Neu Dolç? -vaig preguntar, encara que preferia no saber-ho-. O és secret d’ofici?
 -Tant els ingredients com el procés d’elaboració són naturals -va afirmar el nan, regirant inquiet a la butaca-. Tenim un taller molt ben vigilat a la part alta de la muntanya, tot amb molta cura, molt escrupolós, molt perepunyetes. Vam pujar bótes amb sucs de diferents fruites, afegim aigua i sucre i les deixem congelar-se. Aquest hivern també provaren de regar amb suc algunes parcel·les de neu …
-A la gent li agrada? Paguen per menjar gel?

I així, una darrere altra. Només he vist un cas semblant a aquesta novel·la, això sí, fora del gènere fantàstic: parlo de Guia de l’autoestopista galàctic de Douglas Adams, una paròdia surrealista de la ciència-ficció que va ser criticada i aclamada a parts iguals pels aficionats.

Des d’aquí vull reivindicar aquest format, no perquè m’agradi riure’m del gènere fantàstic sinó tot el contrari, m’agrada, m’agrada difondre’l, però crec sincerament que tots necessitem riure’ns de nosaltres mateixos de tant en tant i encara que la seva mida espanta una mica (502 pàgines! No és un monòleg del club de la comèdia, és tota la temporada!) us puc assegurar que em vaig quedar amb ganes de més.

Per això us convido a llegir Sopa de elegidos. Una aventura que comença una nit, quan Fusa veu morir al seu cap a mans d’un desconegut. Aquest empra el seu últim alè en confiar-li un secret: El món està en perill… Una altra vegada. Sota una identitat falsa, assetjada pel perill, vigilada per la llei i sense més suport que un algutzir semiorc expert en ficar la pota, Fusa creuarà un Hemisferi cada dia més hostil, seguint un rastre de pistes absurdes per impedir l’apocalipsi sense que ningú la prengui per boja.

Y, sobretot, trobar la resposta a aquesta maleïda pregunta: per què el bufó no fa imitacions?

Carlos Acedo

Carlos Acedo

Aficionat a la programació informàtica. Culturalment dispers. L'apassionen els gèneres fantàstics. Ell és @Tendenciaweb i Girona Fictícia.

cacedo has 14 posts and counting.See all posts by cacedo

Deixa un comentari