L’AQUARI (2015) – David Vann

Autor: David Vann
Títol: L’aquari (Aquarium)
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016 (2015)
Pàgines: 279
ISBN: 9788494440991
Valoració: ★★★

 

L’escriptor d’Alaska, David Vann, va ser conegut pels lectors catalans quan es va publicar Sukkwan Island el 2011, un llarg relat inclòs a Legend of a Suicide de 2008. Aquesta obra, tremendament colpidora, no va passar desapercebuda, ja que se li va atorgar el Premi Llibreter d’aquell any i va propiciar que es traduïssin altres obres d’aquest autor com Caribou Island i Dirt. Ara és el torn de L’aquari, una nova aposta de qualitat de les Edicions del Periscopi, que ha estat traduït per Yannick Garcia i que compta també amb un pròleg de Jordi Puntí i que, malgrat que l’autor afirma que no hi apareix cap suïcidi, torna a oferir moments d’extrema cruesa.

Els aquaris són grans peixeres que completen per si sols un món

Això és el que sempre m’ha agradat de les ciutats, tots els mons que s’hi amaguen, com el més gran dels aquaris.

La gent els observa per entretenir-se i per conèixer el comportament dels peixos que contenen. Aquest és el cas de la Caitlin, de dotze anys, que cada dia després de l’escola espera a l’aquari de Seattle la seva mare que acabi la seva feina d’estibadora. Proveïda d’un passi anual, la Caitlin hi passa llargues estones mentre analitza la vida dels peixos fins que comença a intercanviar conversa amb un home vell. Durant el primer terç de la novel·la assistirem a les vistes a l’aquari, acompanyades de boniques il·lustracions dels peixos, i coneixerem les rutines diàries de la Caitlin, la seva mare, Sheri, i el seu nòvio, Steve, amb qui fa poc que han començat una relació. Un món tranquil, on la infantesa de la noieta fa que tot sigui innocent i no s’adoni de tot allò negatiu d’aquest costat del vidre:

El pitjor de la infantesa és no saber que també passen coses dolentes, que passa el temps.

Tot canvia de cop per dos motius, el primer quan un policia veu la Caitlin al cotxe de nit i sola, mentre la seva mare acaba unes hores extres. A partir d’aquell moment la Sheri no en farà més, malgrat que sigui un cop molt dur per l’economia familiar. Ara bé, el daltabaix gros es produeix quan la Caitlin explica que ha estat parlant amb un home a l’aquari. La Sheri s’exalta enormement amb la seva filla, pateix que no sigui un pederasta i el que realment descobriran no li agradarà gens, tot i que la nena sí que posarà un seguit d’esperances en aquest descobriment.

En aquest instant, la relació mare filla canvia completament, es veu una mare carregada d’ira i de traumes, que s’accentuarà a mesura que avancen els esdeveniments: Per començar, aquella mare afectuosa que es mata treballant per tenir una vida digna i donar un bon futur a la seva filla, es transforma completament. Expulsa l’Steve de la seva vida i comença a maltractar la filla, fins arribar als límits de l’abús, per voler-li ensenyar una lliçó de vida, per tal que aprengui les dificultats que va tenir ella, sense donar esperances a la nena sobre el descobriment que acaben de fer. Vol que la seva filla entengui la duresa de la seva joventut i com es va haver d’arrossegar per tirar endavant.

Ara bé, la perseverança de l’Steve, la candidesa infantil de la Caitlin i un nou horitzó que s’obre amb el resultat d’aquell descobriment, faran que finalment la Sheri canviï d’opinió i de retruc es canviïn les vides de tots. Ella mateixa se sincera i entre línies ens explica qui és el pare de la petita. Però el que sembla un retorn a la calma familiar amb la felicitat nadalenca a tocar, torna a saltar tot pels aires quan la Sheri fa un nou descobriment que implica la Caitlin i la seva amiga de l’escola, la Shalini.

En aquesta novel·la no hi ha suïcidis, tal com diu el mateix autor, que n’ha viscut sis a la seva família. Però sí que hi reapareixen les relacions familiars convulses, que també formen part de la seva narrativa, de les confiances i de la facilitat amb què es poden trencar, per bé que sempre hi ha possibilitats d’arreglar-ho, sempre hi ha una esperança o un record per retornar a la confiança o bé a la felicitat, al perdó i a l’obligació de donar-lo. És difícil, però hi és. I Vann sap com construir aquest discurs amb una prosa àgil, amb uns capítols curts que ajuden a incrementar l’emoció i a no parar de llegir per voler saber més d’aquell passat familiar i sobretot aconsegueix crear finals que no són finals, ja que la novel·la disposa de diferents clímaxs narratius que apareixen quan pensaves que ja no hi havia res més a dir.

David Vann és un autor d’aquells que creen lectors, capaç de narrar el millor i el pitjor. Celebrem doncs aquesta bona traducció acompanyada d’una bona edició, tal i com ens tenen (ben) acostumats la gent de Periscopi. En el suport també es creen lectors i, sobretot, es mantenen i es consoliden.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari