ROUND #8: LA FAMILIA ULISSES VS. ELS 4 FANTÀSTICS

Títol: La familia Ulises
Guionista: Joaquim Buigas, Carles Bech
Dibuixants: Marino Benejam, Josep Maria Blanco
Editorial: Ediciones B
Any: 2005
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-66622-55-4
Valoració★★★
Títol: Los quatro fantásticos nº1 (Fantastic Four # 1)
Guionista: Stan Lee
Dibuixant: Jack Kirby
Editorial: Panini
Any: 2005 (1961)
Pàgines: 25
ISBN: 9788490946077
Valoración★★★★★

OBERTURA: Si hi ha una sèrie que ha marcat la història dels tebeos a casa nostra, aquesta és La familia Ulises. Enguany que commemorem el centenari del TBO és un bon moment per reivindicar un títol que va saber connectar amb els lectors de diverses generacions fins esdevenir una referència compartida per milions de lectors; i no exagerem, les tirades setmanals de la revista en els seus moments àlgids superaven els 700.000 exemplars. Perquè si una cosa era La familia Ulises era una sèrie familiar, transversal, pensada per a tots, per a l’avia, la tieta, el pare, el nebot, els nens petits, els adolescents, la mare, els gendres, la sogra i el gos; en aquelles vinyetes petites i denses, carregades de text i imatge, tots trobaven un retrat en aparença amable però subtilment sarcàstic de la seva quotidianitat.

La sèrie va veure la llum l’any 1944, inicialment amb guions de Joaquim Buigas, director de la revista, i dibuixos de Marino Benejam, responsable gràfic d’altres icones del TBO com Eustaquio Morcillón o Melitón Pérez. Des d’un primer moment l’èxit va acompanyar la seva publicació i ràpidament va passar a ocupar un lloc preferent com era la contra de la revista, lloc que pràcticament mai no va abandonar. La mort de Buigas l’any 1963 va fer que el totpoderós Carles Bech, un autor capaç de redactar més de 100.000 guions assumís la tasca de guionitzar la sèrie, que va saber mantenir la complicitat amb els lectors. L’empremta gràfica de Benejam va ser decisiva per explicar la popularitat del projecte, i tan indissociable d’ella que quan va haver de deixar de dibuixar-lo l’any 1969 per motius de salut, un il·lustrador ja consagrat com Josep Maria Blanco va continuar la sèrie imitant el dibuix del mestre fins a la seva darrera pàgina, publicada l’any 1979.

Les històries de La familia Ulises estaven protagonitzades per una família petitburgesa barcelonina que vivia el cicle de l’any celebrant Sant Joan, la nit de Nadal o l’arribada dels Reis Mags i s’enfrontava a petites aventures quotidianes; un malentès amb els veïns, la visita del xicot de la filla, el pastís que s’havia deixat massa estona al forn… Don Ulises era el pater familias, però en ella també hi trobàvem la mater amatisima, doña Sinforosa, Lolín, la noia que la mare volia casar amb un bon partit, els nens Policarpio y Merceditas, el gos Treski i l’àvia, doña Filomena, un dels pilars còmics de cada un dels lliuraments de les aventures gràcies al seu parlar iconoclasta. Els canvis de la societat espanyola s’hi reflectien de manera exemplar i així passàvem d’una ciutat de cotxes amb gasogen i cartilles de racionament a retratar el desarrollismo dels anys seixanta i l’incipient consumisme on emergia el desig de comprar-se un 600 i de tenir un lloc d’estiueig  tan digne com el dels veïns i parents.

Sota l’aparença d’una sèrie amable, d’humor blanc, diuen sovint els estudiosos, La familia Ulises era molt més trista del que semblava a primera vista; més enllà del seu valor com a document històric del viure quotidià en els anys del franquisme –en això esdevé un document exemplar-, les peripècies de don Ulises Higueruelo i companyia eren un retrat força inapel·lable de la vida petita, aquella que no té expectatives, que s’emociona per banalitats, que es preocupa obsessivament de les aparences, que fracassa en la majoria dels seus objectius. L’odissea dels Ulises –anomenats així amb crueltat joyceana- és asfixiant, poc ventilada, resclosida, castrada, poc engrescadora en definitiva, i el protagonista esdevé un Leopold Bloom menestral i català, apocat i ridícul que viu encotillat per una família absorbent en una Barcelona provinciana. I aquest esdevé un dels mèrits inqüestionables de la proposta de Benejam i Buigas-Bech, haver sabut retratar la tristor de la vida contemporània, que no esdevé tragèdia sinó, com a molt, sainet de tercera divisió amb la olor intensa de la coliflor rebullida.

Una sèrie és gran quan estableix vasos comunicants amb els seus contemporanis i amb les generacions posteriors; podem llegir-la per ella mateixa, però creix si ho fem al temps que visionem La gran familia i La familia y uno más, les memorables pel·lícules de Fernando Palacios. O si ho comparem amb l’esbojarrada Familia Cebolleta de Vázquez, o amb els infatigables Los Hollister de les novel·les de Jerry West, avui afortunadament oblidades. O amb The Simpson, on potser Matt Groening va voler homenatjar Ulises batejant el seu cap de família, també calb, maldestre però en el fons bonhomiós, amb el nom d’Homer.

Una sèrie és fa gran quan pot transcendir la seva època i generar revisions posteriors; a inicis del noranta es va generar una magnífica versió actualitzada com va ser La familia Rovellón, d’Efepé y Sempere, i el 2007 va veure la llum un àlbum dels que paga la pena llegir, Estraperlo y tranvía, d’Alfons López, una història a partir dels personatges del TBO però sense l’almívar bondadós que empeltava totes les planxes publicades.

És possible que avui La familia Ulises quedi com una peça extremadament allunyada de la nostra sensibilitat a causa, entre d’altres raons, del dibuix petit i atapeït de Benejam, de les llargues tirallongues escrites pels guionistes, dels gags previsibles i reiteratius. Tot plegat ens fan estranya la lectura de la sèrie, però és innegable que si obviem aquestes particularitats trobarem un dels retrats més sòlids del que pot arribar a ser la vida familiar. I descobrirem coses massa properes que ens incomodaran; per això paga la pena redescobrir-la.

Per cert, tot just acabada la redacció d’aquest article, m’assabento que el gran Antonio Altarriba acaba de publicar un magnífic estudi sobre La familia Ulises a Tebeosfera; llegir el seu text, de solidesa i rigor impecables, potser empetiteix les meves reflexions però demostra que no hi cap família com l’Ulisses.

© Joan Manuel Soldevilla

Imatges: ANTONIO ALTARRIBA (2017): “LA FAMILIA ULISES”, en REVISTA TEBEOSFERA, 2, Sevilla. Disponible en línea el 10/V/2017 en: https://www.tebeosfera.com/documentos/la_familia_ulises.html


Diu la llegenda que l’any 1960, mentre Jack Liebowitz, editor de DC Comics, disputava un partit de golf amb el propietari de Marvel, Martin Goodman, li va explicar que amb La Lliga de la Justícia havien ajuntat en un mateix títol Superman, Batman, Flash, Green Lantern, Wonder Woman, Aquaman i el Detectiu Marcià. I li va confessar que, literalment, s’estaven forrant.

Goodman volia copiar aquesta idea però encara no podia publicar The Avengers. Per què? Molt senzill. Amb quins superherois? Tenien el Capità Amèrica, creat per Joe Simons i Jack Kirby als 40, i… poc més. Ni Thor, ni Hulk, ni l’Home Formiga havien estat creats per l’increïble tàndem que formaven -relacions personals a part- Jack Kirby i Stan Lee.

Quan Goodman es va trobar amb el seu guionista i director creatiu li va ordenar que creés un grup de superherois que pogués competir amb els de DC. Lee portava ja dues dècades treballant a Marvel -en aquella època encara es deia Timely- però després de l’Edat d’Or del còmic dels trenta i quaranta, la decadència dels anys cinquanta feia perillar seriosament la viabilitat de l’empresa. Les vendes no acompanyaven, i el 1957 Stan Lee havia rebut l’encàrrec d’acomiadar pràcticament tota la plantilla de dibuixants i guionistes.

La dona de Lee explica –així ho recull Sean Howe al seu llibre sobre Marvel- que el seu marit va arribar a casa preocupat i decebut. Li va comentar l’encàrrec de crear un supergrup, però també li va confessar que s’estava plantejant molt seriosament deixar el negoci. La dona el va animar a realitzar aquest últim encàrrec, però el va encoratjar a fer-ho a la seva manera. Li va dir alguna cosa així com que escrivís el còmic que realment li agradaria escriure. “Total què és el pitjor que poden fer, acomiadar-te?”.

Stan Lee va cridar al millor dibuixant que treballava a Marvel, l’incommensurable Jack Kirby, perquè s’encarregués dels llapis d’aquesta nova col·lecció. La versió del creador del Capità Amèrica és molt diferent. El Rei dels Còmics, molt dolgut per la manca de reconeixement social i econòmic que havia patit per part de Marvel i de Lee, es va atribuir íntegrament l’autoria dels 4F.

No és el moment d’entrar ara en les disputes en què s’han embrancat els dos grans creadors del còmic americà sobre autories, fames o royalties. Amb una curiosa manera de treballar, la parella Kirby-Lee és per al còmic el que Lennon & McCartney és per a la música pop. No s’entén el comic-book, ni els còmics heroics, ni les novel·les gràfiques, ni les sagues galàctiques sense aquest tàndem que, malgrat tot, va treballar conjuntament.

El 1961 va sortir a la venda el primer número dels 4F. En ell, el científic Reed Richards, la seva guapíssima dona Sue Storm, el díscol del seu cunyat Johnny i l’amic comú Ben Grimm es llancen a l’espai amb la doble intenció d’avançar-se als comunistes i d’aconseguir grans èxits científics. El viatge espacial queda esguerrat quan una tempesta de raigs còsmics impacta sobre la nau. Després d’un aterratge forçós, els quatre tripulants descobreixen sorpresos els seus poders i decideixen posar-los al servei de la humanitat.

Per donar més suspens, Lee-Kirby utilitzen l’estructura narrativa de l’in media res: al principi una bengala al cel de Nova York dibuixa el nom del grup. Els diferents membres, en veure per primera vegada el senyal amb el qual s’havien compromès, deixen el que estaven fent i es dirigeixen al pis -encara no és la Torre Baxter- on Richards els ha convocat. D’aquesta manera se’ns presenten el caràcter i els poders dels personatges.

Quan els quatre es reuneixen, en un flashback s’explica el robatori de la nau, l’accident espacial i el descobriment dels poders, fins que de tornada al present i liderats per Richards, lluitaran contra un gran perill: el superdolent Home Talp, que serà el primer dels Dr. Doom, Galactus, el Vigilant, Annihilus o Silver Surfer.

Avui en dia ens pot semblar un argument arquetípic, però va ser un còmic singular per diversos motius. S’aproximava al lector amb aquests personatges extraordinaris, ja que cada un d’ells representava un estereotip: a Sue la bengala l’enxampa prenent el te a casa d’una amiga; a Ben Grimm, amb el seu sempitern cigar (“It’s globbering time”) en una botiga de roba a mida per cavallers; i a Johnny (“flame on!”) al taller mecànic recollint el seu cotxe que, com si d’un personatge de Grease es tractés, ha portat a tunejar. Reed Richards, per la seva banda, és el geni absorbit per la seva intel·ligència i el sentit del deure. La identificació amb els personatges es referma encara més perquè són superherois sense capa ni disfressa que vesteixen com qualsevol novaiorquès dels primers seixanta -en comptes d’un vestit de coloraines i barres i estrelles, en una decisió pragmàtica, es vestiran per anar a la batalla amb la granota de la de la missió espacial-. Tampoc oculten la seva identitat secreta, i fins i tot amb el pas dels números, tothom sabrà on trobar-los. Un altre factor d’apropament seran les tensions entre els membres de l’equip, especialment les que hi ha entre Richards i Grimm, o anys després, la paternitat dels Richards-Storm o fins i tot la seva ruptura.

La dona invisible, el geni amb el cos elàstic, una massa de pedra i un home capaç d’envoltar-se de flames. Els quatre elements: aire, aigua, pedra i foc. I parlant d’aigua i foc, no tot és creació des de la tabula rasa. En la sèrie es reutilitzen dos bons personatges de Timely de l’Època Daurada: Namor i la Torxa Humana. Un dels primers enemics dels 4F és l’Home Submarí, un personatge creat per Bill Everett en la dècada dels trenta i que protagonitzava impressionants batalles contra la Torxa Humana original, un androide que es cobria de foc, creat a finals dels anys trenta per Carl Burgos i amb els mateixos poders que els del petit dels Storm.

El còmic no només va ser un èxit, sinó que va provocar l’enlairament de l’Era de Plata dels còmics (que havia començat a finals dels cinquanta a DC amb la publicació de Flash). Entre 1961 i 1963 el tàndem Lee-Kirby crearà Thor, Hulk, La Patrulla-X, Nick Fúria… Als que cal afegir els personatges que Lee crea al costat d’Steve Ditko com Dare Devil, Dr. Estrany i, com no, el col·lega i veí Spiderman. Ara ja es podrien crear supergrups d’herois famosos o viatjar a la zona negativa.

Els 4F, nau insígnia de la Casa de les Idees, s’ha continuat publicant fins avui. Va canviar de mans, primer a les de Roy Thomas i als llapis de John Buscema. Va estar guionitzat, escrit i dibuixat per John Byrne. Han estat sempre present en els grans esdeveniments de l’Univers Marvel: les guerres Kree-Skrull no es poden entendre sense els FF; tots menys la Sue van participar a les Secret Wars; la família es va dividir en dos bàndols durant la Civil War; i des de la seva versió Ultimate dels 4F es va iniciar la saga Marvel Zombies.

TANCAMENT: Però si per alguna cosa destaquen els 4 Fantàstics és perquè van fer explotar el món del còmic. El van portar a la seva segona època gloriosa. Van salvar de la fallida, si bé no a tota la indústria, al menys sí a Marvel, i van ser la base perquè l’empresa fundada per Goodman superés en vendes i fama DC. No se m’acut cap altra família, ni la de Mafalda, ni els Summers (Scott, Alex, Cable …), ni els Simpson, ni tan sols la Familia Ulises, que hagi influït més en el món del còmic.

© Jordi Casals


Un dia o altre algun dels dos caurà a la lona, però mentrestant, anem sumant combats. Després de Maus vs. Mickey Mouse, Superman vs. Superlópez, Avengers vs. Hazañas bélicas, etc. arriba un combat de famílies (totes dues fantàstiques a la seva manera). Els estil són diferents, però Soldevilla i Casals ens garanteixen cops de gràcia com mai. Al final, tu de qui ets?

  • La familia Ulisses (67%, 6 Votes)
  • Els 4 Fantàstics (33%, 3 Votes)

Total Voters: 9

Loading ... Loading ...
J.M. Soldevilla i Jordi Casals

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

Autors de la nostra secció fixa “Soldevilla vs Casals”, en què periòdicament enfronten en un combat impossible ple de coneixements i entreteniment dos dels seus còmics preferits.

soldeca has 9 posts and counting.See all posts by soldeca

Deixa un comentari