ARAÑAS DE MARTE (2017) – Guillem López

Autor: Guillem López
Títol: Arañas de Marte
Editorial: Valdemar
Any: 2017
Pàgines: 246
ISBN: 978-84-7702-856-7
Valoració: ★★★★★

 

Existeixen aranyes a Mart. Ja se sabia des de feia temps. Almenys des que David Bowie les va immortalitzar l’any ’72 al seu àlbum The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, considerat una de les pedres de toc del glam rock. Un quart de segle més tard, la Mars Global Surveyor va descobrir que, efectivament, a Mart hi havia aranyes. No es tractava però de cap artròpode extraterrestre, sinó de formacions geològiques radials pròpies de la regió polar austral d’aquest planeta que, observades de manera individual (estructures rodones i lobulades), podien fer pensar en arrels, branques o teranyines. A més, acostumen a tenir un cràter al seu epicentre. Un pou, vaja… Des de fa molt poc, i gràcies a l’escriptor castellonenc Guillem López, les aranyes marcianes també campen per la Terra.

Les Arañas de Marte de Guillem López no tenen res a veure amb Bowie ni amb les estructures observades fa gairebé vint anys per la sonda de la NASA, sinó amb al títol d’una novel·la de ciència ficció de sèrie B que apareix esmentada en diferents ocasions al llarg del llibre. El típic bolsilibro d’invasions alienígenes, que en aquest cas, en comptes de conquerir el planeta com els marcians de Wells, per les armes, el que fan és conquerir les nostres ments. Posseeixen la gent, en la línia d’uns trífids o d’uns ultracossos. Aquest altre Arañas de Marte esdevé en el conjunt del nostre llibre símbol i realitat a la vegada. Efectivament, Arañas de Marte és, entre moltes altres coses, un llibre de ciència-ficció dins d’un altre, de llibre, molt més difícil d’etiquetar, però que en qualsevol cas (i aquesta és una valoració molt personal) podem dubtar que realment sigui de ciència-ficció.

Ens situem en un futur proper. Hanne i Arnau, els protagonistes del llibre, fa un any que van perdre el seu fill tràgicament, essent molt petit. Seguint el consell del seu terapeuta, celebren el seu record amb una festa, amb amics. Així comença la novel·la. Guillem López pren aquest succés traumàtic i radical i el converteix en l’excusa argumental del seu llibre, un viatge extraordinari que ens durà pels laberíntics processos mentals de la demència, l’angoixa i la desesperació d’uns pares destrossats per un fet tan inconcebible com la mort d’un fill.

Y es que perder un hijo es una perversión natural, el derrumbe de nuestras previsiones burguesas en la Europa del futuro.

El focus del llibre recau en Hanne, la mare. És a través d’ella, dels seus ulls, de la seva ment, que coneixerem la història de com es van conèixer amb Arnau, de com van tenir el fill, de la pèrdua. L’autor alterna ara un capítol en el present ara un capítol en el passat per presentar-nos tots aquests fets. Els que coneguin Guillem López d’obres anteriors (Challenger, La polilla en la casa del humo) ja sabran que precisament la configuració de l’artefacte narratiu, l’exposició dels fets, el desplegament de la prosa…, són les millors bases de l’autor castellonenc. Sense desmerèixer les històries que ens explica (sublims sempre), la manera com ens les serveix és allò que ens fa restar enganxats al sofà passant les pàgines àvidament, cada vegada amb la mandíbula més desencaixada.

És a través de Hanne, doncs, que veiem com el món els cau a sobre a aquests pares, com s’esfondra, com s’obre un abisme als seus peus. Literalment. I és precisament aquesta literalitat el que dóna la pàtina fantàstica al llibre. La fi del món que arriba a València, el pou insondable que s’obre al menjador de casa… són, i no són, de debò. Són perquè són en la ment de Hanne, i això els fa reals. No són perquè Hanne viu al marge del món real, en el seu particular món de les meravelles. Per tot això, la multiplicitat d’escenaris, de vegades fins i tot contradictoris, excloents, alternatius, són constants. Acabem de llegir una cosa i en el capítol següent llegim que va succeir tot el contrari. Una bogeria? La multiplicitat de camins que es bifurquen que apuntava Borges? El típic recurs de confondre somni amb vigília? L’existència de multiversos? No em sembla que la cosa vagi per aquí.

Quizá todo el problema de Hanne radica en que su cerebro no solo genera múltiples posibilidades sino que las percibe. Quizás sus recuerdos son reales, excepto que son de otro lugar y otro tiempo y viajan en ambos sentidos. 

Arañas de Marte ens parla d’un altre tipus d’univers, el de la ment. Tant o més desconegut que l’altre, l’exterior. Tant o més vast, ja que hi existeix absolutament tot, en la ment humana: el que és i el que pot ser. Només cal que Hanne pensi una cosa per a què aquella possibilitat deixi de ser això, mera possibilitat, i esdevingui real. A través dels processos quàntics, el cervell de Hanne confon somnis, records i realitat, i crea un intricat de realitats paral·leles a la Realitat (en majúscula). Al final, però, davant la infinitud de ramificacions, resulta impossible destriar quina és la realitat “real”, si és que n’existeix una de més veritable que les altres. Potser estem més a prop del que semblava del descobriment de la Mars Surveyor: l’entramat de realitats que ha generat el cervell de Hanne són com arrels, branques o teranyines. Curiosament, també les connexions neuronals recorden l’estructura radial d’una teranyina.

Corretean con sus patitas de cristal sobre la fina tela de la realidad.

Deuen existir moltes maneres de fer partícip al lector d’aquest procés, però val a dir que Guillem López no escull la més senzilla, precisament. No llegim sobre els actes de Hanne, ni tan sols sobre el que fa o diu. Llegim directament les coses com les pensa. Estem dins el cap de la pacient i veiem els seus pensament. Però Guillem López no fa ús del monòleg interior, potser la manera més tradicional per accedir als pensaments dels personatges, sinó que prefereix un narrador extern, en 3a persona, amb la qual cosa dota la lectura d’una objectivitat xocant, en tot aquest univers tan subjectiu. Però efectiva. Fa poc vaig llegir una novel·la amb un propòsit semblant, el de fer-nos partícips d’un procés de demència des de la mateixa ment del malalt, malgrat que usava recursos diferents, com la 1a persona. En aquella ocasió, però, l’experiència no em va acabar de deixar satisfet. Aquí, en canvi, val a dir que l’experiment funciona molt millor.

Molt més a prop de la novel·la psicològica que de la de ciència-ficció, Arañas de Marte és una demostració extraordinària de les possibilitats del gènere fantàstic quan s’usa amb mestria. I Guillem López, si alguna cosa és, és un mestre en l’art de narrar històries. Es preguntava sornaguerament Arthur C. Clarke (que també va tenir la seva particular història d’amor amb el planeta vermell): “Who says that science fiction has nothing to do with the real world?” Doncs això: qui?

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari