UN HOME ENAMORAT (2009) – Karl Ove Knausgård

Autor: Karl Ove Knausgård
Títol: La meva lluita 2: Un home enamorat (Min Kamp. Andre bok)
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2009 (2015)
Pàgines: 685
ISBN: 9788494348143
Valoració: ★★★★

 

Entrar en contacte amb l’univers Karl Ove Knausgård és una d’aquelles dolces condemnes que pots trobar en el món de la literatura, ja que, una vegada has iniciat la lectura del primer volum de La meva lluita, sembla que no hi hagi aturador possible. I és cert, després de La mort del pare com a lector et sents atrapat per les confessions de l’autor i la quotidianitat que narra, llavors ets conscient que acabaràs un darrere l’altre tots els volums. Així, després que des d’aquestes pàgines ressenyéssim el primer volum fa uns mesos, ara toca el segon i prometem continuacions. Com el primer volum, aquest està traduït des de la versió anglesa per Anna Llisterri.

En el volum u, La mort del pare, l’autor se cenyia a la seva adolescència i els dies que seguien a la mort del seu pare, amb una estructura molt lineal, repartida en dues parts temàtiques. En aquest segon volum, que porta per títol Un home enamorat, les dues grans línies temàtiques que aborda són l’enamorament i la posterior relació amb la seva esposa actual, la Linda, i el paper com a pare, un paper doble, atractiu per un costat i també de frustració per no poder dedicar-se a l’escriptura com voldria.

L’inici de la novel·la mostra la complexitat d’una família amb tres nens que intenten passar les vacances d’estiu. Primer en una cabana llogada i després a la casa d’estiueig d’un matrimoni amic. Les dues experiències són un rotund fracàs, especialment la segona, ja que la dona del matrimoni creia excel·lir en el tracte amb els infants. Ara bé, durant el camí de tornada es produeix un moment màgic quan fan una parada imprevista en un parc decadent per a nens, que resulta ser enlluernador per als tres menuts de Knausgård. A partir d’aquí es desencadena un altre fet màgic, els records que té el propi autor sobre com s’ha construït la seva família.

Comença així un llarg flashback que ocuparà la resta de la novel·la i que ens trasllada en diferents moments de la vida de l’autor. Però no és un flashback lineal, sinó que serà una mena d’estructura de nines russes, on dins de cada història se n’hi podran trobar d’altres, de més o menys entitat, i que a vegades no es clouen, sinó que donen pas a altres històries i es clouen més endavant. Una estructura sorprenent i que contrasta amb la linealitat cronològica del primer volum.

Amb tot, sí que es pot traçar una història cronològica a través de tot el que va explicant, el punt de partida del qual és la ruptura amb la seva parella, la Tronje, a Bergen i la necessitat de fugir cap a un món nou. D’aquesta manera es trasllada a Estocolm, tira d’agenda i retroba un antic amic de la universitat, en Geir, un escriptor expert en boxa i que es passa un temps a l’Iraq, que l’acull un temps a casa i amb qui reprenen una molt bona amistat. Amb ell comenten irònicament les diferències entre Suècia i Noruega:

[Suècia] és un país perfecte si vols que et deixin en pau. […] Ho menyspreo, però també me n’aprofito.

A més de buscar un lloc on viure, també buscarà la manera de continuar la seva carrera com a escriptor que passa per un moment de crisi i és en aquest moment, mentre estableix contacte amb altres escriptors, que retroba la Linda, a qui havia conegut en un congrés anterior i amb qui no havia acabat del tot bé. Poc a poc estableixen coneixença, fins que es converteixen en parella i decideixen tenir fills, per bé que llavors Knausgård descobreix un secret d’ella.

L’arribada de la petita Vanja tensionarà la parella, sobretot pel fet que Knausgård necessita el seu espai creatiu, un espai físic però també mental, i la família bloqueja aquest espai. N’és amargament conscient, però ho aconsegueixen, sobretot gràcies a la mare de la Linda, que també amaga un secret que posa en alerta la parella fins al punt que ell afirma:

Si no podia escriure per culpa d’ella i de les seves exigències, la deixaria, així de senzill. I en certa manera ella ho sabia.

I és que Knausgård estima la seva dona, però també estima el seu ofici i no vol ser un Peer Gynt, personatge de la tradició noruega i del teatre d’Henrik Ibsen al qual es fa referències en diverses ocasions i que l’autor vol que tinguem en compte quan es parli d’ell, un personatge amoral i que s’aprofita de tot i de tothom:

Jo sento i els meus sentiments determinen els meus actes.

La darrera part de la novel·la reprèn el trasllat de la família des d’Estocolm a Malmö, que ja s’havia explicat al principi quan s’ha parlat de la llar d’infants on porten els fills. És un trasllat motivat pels fills, per donar-los espais que no tenen a la capital. En aquest tram final de la novel·la apareixen petits flashbacks d’experiències de la seva vida, sobretot trobades amb en Geir, una de les quals es produeix a Noruega, als espais on van créixer en una visita que hi fan. És curiós com Knausgård en aquesta visita s’adona que tot allò ja no és seu, és petit, no es vol trobar amb ningú i ja no li importa. També serà en aquest moment que el lector recordarà alguna història que ja havia explicat a La mort del pare. És una part que potser perd la cohesió que havia tingut la novel·la fins aquí.

De nou, en aquest volum, ens trobem amb la descripció minuciosa de la realitat que l’envolta sense cap tipus de censura, és capaç d’explicar les intimitats dels seus amics, de la mateixa manera que exposa sense cap prejudici els seus comportaments més grollers i episodis de borratxera. També parla sense embuts dels seus gustos literaris i les seves preferències i animadversions envers escriptors nòrdics, bàsicament, fins i tot algun apareix a la novel·la. En canvi, dedica molt poc espai als gustos musicals, que tan havien aparegut en el primer volum i queden substituïts pels gustos culinaris. I és que la cuina hi té un paper destacat, especialment l’episodi del sopar de Cap d’Any de 2003, compartit amb en Geir, la seva dona, i un altre matrimoni, de qui n’explicarà totes les intimitats i alhora anotarà com el veuen a ell com a escriptor:

Tu ets capaç de passar-te vint pàgines explicant com algú va al lavabo i tenir els lectors atrapats. ¿Quanta gent creus que és capaç de fer una cosa així? ¿Quants escriptors no ho haurien fet si poguessin?

És curiós com un episodi que aparentment no sembla tenir massa importància, esdevingui la pedra angular de la novel·la i s’hi dediqui un nombre considerable de pàgines en dos moments. Però és d’aquells episodis que té la màgia Knausgård, t’atrapa sense cap motiu aparent i et condemna a la lectura dels sis volums.

 

La mort del pare ★★★★
Un home enamorat ★★★★
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 40 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari