EL MUR DE LES TEMPESTES (2016) – Ken Liu

Autor: Ken Liu
Títol: El muro de las tormentas (The Wall of Storms)
Editorial: Alianza/Runas
Any: 2017 (2016)
Pàgines: 891
ISBN: 978-84-9104-601-1
Valoració: ★★★★

 

No hem hagut d’esperar gaire per poder llegir en castellà la continuació de La gràcia dels reis, del sino-americà Ken Liu, un dels llibres més populars del gènere fantàstic de l’any passat, i iniciador del denominat “silkpunk” (aquesta mena d’steampunk vingut d’orient que tant d’interès va despertar entre els lectors de casa nostra). Com va passar en aquella ocasió, aquest segon volum (de dimensions encara més colossals) ens ve servit magníficament per Alianza/Runas, que ens ofereixen una edició autènticament sublim, amb tapa dura i amb preciosos mapes a tot color dels llocs on transcorre l’acció, a les contracobertes. A destacar també la bona tasca en la traducció, que corre a càrrec novament de Francisco Muñoz de Bustillo.

El mur del les tempestes té bona part de les virtuts d’aquell primer volum i, potser, algun inconvenient menys. M’explico. Ens trobem uns anys després del final de La gràcia dels reis. Kuni Garu és actualment l’emperador de Dara, després de la seva dramàtica victòria en la Guerra del Crisantem i la Dent de Lleó, on va vèncer al seu amic Mata Zyndu, i se’l coneix per Ragin. La història que vam poder llegir al primer llibre s’ha convertit en llegenda i corre per tots els racons de l’Imperi, en forma de cantars de gesta. Com totes les històries, però, s’ha exagerat, mitificat. El Kuni Garu que canten els trobadors no s’assembla gaire al real, que amb el pas del temps i la pau acumula anys i panxa. Tampoc les seves preocupacions actuals tenen gaire a veure amb les estratagemes militars i els actes d’heroisme: les circumstàncies l’han dut a substituir els mal de caps del camp de batalla per les baralles domèstiques. Timu, Phyro i Théra, els fills tinguts amb l’emperadriu Jia i la consort Risana en són els causants.

No ens hem de creure, però, que el llibre s’ha trivialitzat. Del que passi al clos familiar n’acabarà depenent, en bona mesura, el futur de tot l’Imperi. Així, a les trapelleries dels mocosos s’hi han de sumar les intrigues (complexes i maquiavèl·liques) de les seves mares, que començaran a patir per un temps que passa veloçment i inexorable, i que aboca irremissiblement l’Imperi a un dilema inevitable: qui serà l’hereu de l’emperador quan aquest mori? En consonància al que ja vam llegir en el primer llibre, cal dir que resulta molt interessant tot el discurs de Liu a propòsit del paper de la dona, perfectament extrapolable al món actual. Si tots els fills de l’emperador demostren tenir virtuts i aptituds per a diverses tasques, qui té el perfil més idoni per a ésser un bon governant, digne successor del seu pare, és precisament Théra, la filla de Kuni. I la constatació d’aquest fet encendrà un primer focus de preocupació en la tranquil·la existència de l’emperador: serà capaç de preparar el poble i la seva pròpia família per a un canvi tan radical, arribat el moment?

Algunas veces el mundo exige que un hombre o una mujer den un paso adelante para encarnar el deseo de muchos y así nacen los héroes y las leyendas.

Les illes de Dara, com la pròpia societat en general, viu obsessionada amb algunes tradicions, costums. No és amiga dels canvis i venera el passat amb una devoció de vegades contraproduent. Ken Liu s’encarrega de fer-ne una crítica, subtil però demolidora. En aquesta mateixa línia trobem un altre personatge femení, igualment extraordinari: Zomi Kidosu, alumna secreta del gran filòsof i estrateg de Dara, Luan Zya. Zomi serà un element de desestabilització d’aquest entramat tradicional per molts motius, i està cridada a ser el catalitzador de canvis molt importants (i tràgics) en l’esdevenir de l’Imperi. També en la pròpia estructura del llibre que, allunyant-se del seu predecessor, no es limita a la coneguda multiplicitat de petites històries (una de les gràcies del primer volum i que també es manté encertadament en aquest), que ens duia a saltar constantment en l’espai pels diferents territoris de Dara, sinó que també saltem endavant i endarrere en el temps, per la qual cosa cal que el lector estigui encara més atent si no vol perdre’s.

Un altre discurs de plena actualitat que introdueix hàbilment l’autor és el referent al tema de les desigualtats no únicament de gènere, sinó socials. Kuni ha provat de corregir els desajustos de l’antic règim, però la vida de les persones de Dara continua lligada inexorablement al seu naixement: els nascuts en famílies riques tenen majors possibilitats d’assolir llocs de responsabilitat en el govern que els de famílies humils. Les revolucionàries idees de Zomi quant als ideogrames anu (la manera tradicional de reproduir el pensament dels vells filòsofs) ve a ser un desafiament en tota regla a aquest statu quo, malgrat que no es vessi ni una sola gota de sang.  De fet, en la primera meitat de la novel·la la violència i l’acció bèl·lica no són els protagonistes, però personalment no els he trobat a faltar. Les reflexions al voltant del llenguatge amb els ideogrames (una constant en l’autor xinès, com ja comentarem també quan parlem de la seva antologia de contes Zoo de paper) resulten molt interessants, i cal que el lector els llegeixi amb la calma i l’atenció necessàries per gaudir-los. Ja vaig comentar en la ressenya al primer volum que si es volia gaudir del llibre, s’havia de llegir amb calma. Aquest també.

Mica en mica, però, les dosis d’acció van augmentant, en un tempo perfectament controlat. La victòria de Kuni Garu va dur coses positives a l’Imperi i és cantada hiperbòlicament en cançons, però també molts antics reietons que van donar suport durant la Guerra a Mata Zyndu han vist com el seu poder quedava aniquilat amb la victòria de Kuni i com els luxes del passat s’han transformat en el present en pobresa i privacions. Del descontentament d’aquesta situació neixen enveges i complots, i el record de l’hegemó es comença a usar interessadament com a símbol per alimentar la revolta. Doru Solofi i Noda Mi, dos personatges ridículs i absolutament mancats de valors apreciables, representen aquests nobles que han vingut a menys amb el nou ordre. No obstant això, molts els prenen com els nous Kuni i Mata, i els segueixen en la seva desassenyada revolta. Són l’espurna que pren a Dara i que comença a sotragar aquella tranquil·litat.

Puede que Dara esté pacificada, pero los corazones de los hombres nunca están en paz

És en aquest moment quan la novel·la canvia dràsticament de rumb. Tot el que eren intrigues palatines, petites conxorxes, etc. queda com en suspens davant l’aparició del poble dels lyucu, vinguts de l’altre costat del Mur de les tempestes (una aparentment inexorable força de la naturalesa que mantenia aïllat l’arxipèlag de Dara de la resta del Món). D’alguna manera, però, els lyucu han aconseguit travessar-lo i posaran a prova la civilització de Kuni i el compromís dels déus, molt menys participatius en aquesta segona part que en La gràcia dels reis. Podria haver estat una mena de deus ex machina un pèl forçat per a justificar la unió de Dara en un sol puny per fer front a l’amenaça externa, i fins a cert punt és cert que és aquesta la funció que l’autor atorga a aquest poble vingut d’ultramar, però alhora ho lliga convincentment amb alguns caps que havia deixat solts abans, per fer-nos reflexionar a propòsit dels colonialismes, els nacionalismes i demés -ismes de trista memòria.

És sobretot en l’últim terç del llibre (que no és poca cosa) on s’acumulen els episodis bèl·lics i on podem llegir novament a propòsit dels ginys mecànics, les estratègies militars i els animals fabulosos de la zoologia de Dara. I en aquest cas també de fora de Dara, ja que l’element guerrer desestabilitzador del poble dels lyucu és ni més ni menys que l’ús de dracs enormes. Qui hagi llegit La gràcia dels reis ja sap que en Liu no hi ha màgia, sinó art i tècnica. Qui va gaudir dels crubens mecànics i de les cometes en la primera part no quedarà decebut de l’enginy desplegat per l’autor en aquesta segona. La feixuga tasca de construcció del món de fantasia ja va quedar suficientment acomplerta en el primer volum, per la qual cosa en aquest segon l’autor es pot explaiar en altres coses, com a recrear-se en aquests artificis. Potser, i si se li pot criticar alguna cosa a Liu, sigui precisament una certa delectació en els detalls. La voluntat d’ésser versemblant arriba a extrems a vegades un pèl excessius.

Una dinastía joven debe atravesar un muro de tormentas antes de la primera sucesión.

Si La gràcia dels reis era la història de Kuni i Mata, aquest és la dels preparatius per a la successió i, des d’aquest punt de vista, els lyucu acompleixen la missió d’ésser la prova de foc per als joves prínceps, fins llavors avesats només als jocs i la gatzara. Un llibre magnífic des de tots els punts de vista, bellament escrit i magníficament editat, replet de lectures aprofundides i que propicien reflexions ben actuals i crítiques. Potser no sigui l’originalitat el seu punt fort, però la suma de les seves virtuts el converteix en una de les lectures imprescindibles de l’any en el gènere de la fantasia èpica. Com el primer, també és autoconclusiu en la peripècia central que ens presenta, i com el primer, deixa altre cop la porta oberta a la continuació de la història general dels destins de Dara, ara lligats al del poble lyucu. Esperem poder gaudir ben aviat del desenllaç.

 

La Gràcia dels Reis ★★★★
El mur de les tempestes ★★★★
[Pendent]
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 288 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari