MORIR A LA PRIMAVERA (2015) – Ralf Rothmann

Autor: Ralf Rothmann
Títol: Morir a la primavera (Im Frühling Sterben)
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2016 (2015)
Pàgines: 238
ISBN: 9788494508554
Valoració: ★★★

 

Després que fa uns mesos vam ressenyar Una cabana a l’hivern del francès Humbert Mingarelli, ara és el torn a Morir a la primavera, que com l’anterior és una aproximació als soldats alemanys durant la II Guerra Mundial i de nou amb un enfocament que els humanitza i els allunya de la crueltat dels dirigents que van dur-los a la guerra i que van planificar aquell horror. Escrita per Ralf Rothmann, és el primer text d’aquest autor que es tradueix al català gràcies a la mà de Ramon Monton i la tasca editorial de l’equip de l’Altra Editorial.

El punt de partida se situa en un moment que l’alter ego de l’autor visita el seu pare malalt terminal a l’hospital i demana que li expliqui com va ser la guerra, com la va viure, el que ha estat un tabú durant tota la vida, però que sempre ha estat un silenci present a casa. De nou, el pare es nega a parlar d’aquells darrers dies de la guerra, a la primavera de 1945 quan va ser mobilitzat. I és així com s’inicia la història, el pare no explicarà res, però ho recordarà i el lector en serà coneixedor, no pas la família.

El pare, Walter Urban, era un munyidor en una granja del nord d’Alemanya massa jove per ser mobilitzat fins que a la primavera de 1945 un escamot de les SS arriba al poble amb l’objectiu de fer una festa, però no és una festa amb final feliç, ja que obliguen a tots els joves de més de disset anys a allistar-se i convertir-se així en soldats. D’aquesta manera, aquells simples munyidors que creien que tenien un paper important en el desenvolupament de la guerra són mobilitzats, mentre Walter pensa que amb el seu pare al front, la seva família ja ha contribuït prou a l’esforç bèl·lic. Abans de marxar, Walter rebrà un comiat especial i que li servirà per tenir un referent durant la seva experiència militar i un suposat punt de retorn quan s’acabi.

Així doncs, ell i el seu amic Fiete marxen, primer a fer un mes escàs d’instrucció i després a participar en la defensa del front d’Hongria, atacat constantment pels partisans de Tito i l’exèrcit Roig. Ells tindran sort, estaran assignats a tasques d’intendència i per tant, els combats seran lluny i pràcticament faran la guerra sense haver de disparar. Walter s’acomoda a la situació i intenta capejar el temporal mentre espera un final de la guerra que s’acosta, juntament amb la derrota d’Alemanya. En les primeres operacions té la fortuna d’ajudar un soldat gairebé de casualitat que resulta ser el fill d’un alt oficial de la seva unitat i això li comporta uns certs privilegis. Per la seva part, Fiete és incapaç de suportar la pressió, per a ell la guerra és un càstig d’on ha de fugir sigui com sigui i aquí serà on vindran els problemes per a tots dos:

¿És que tu no ho faries? ¿Prefereixes morir al fang del camp de batalla poc abans que això s’acabi?

En un permís concedit de manera excepcional, Walter s’acosta al lloc on havia escrit al seu pare per última vegada per trobar-ne la tomba, perquè amb les informacions que li arriben intueix que ja és mort; serà un viatge infructuós i on constatarà la crueltat irracional de la guerra i podrà contemplar la destrucció i la tristesa en el paisatge:

Els cadàvers dels dos nois de les joventuts hitlerianes jeien damunt dels sembrats primerencs mentre les cornelles s’ho miraven des de les branques dels arbres.

Walter, com a bon soldat, retorna a la seva unitat. Per la seva banda, Fiete, que

Sempre havia cregut que al front el pitjor que et podia passar era morir.

Ha desertat i no trigarà a ser capturat i les conseqüències seran nefastes, per a ell, òbviament, però també per a Walter que es veurà abocat a un acte que mai s’hagués imaginat que hauria de dur a terme i que li comportarà unes tristes seqüeles per al seu futur. En aquest moment entenem perquè no volia parlar del conflicte bèl·lic amb el seu fill, que s’enfadés profundament quan ell insistia a demanar-li sobre el tema.

La derrota d’Alemanya serà un alliberament per a Walter que no la viurà amb tristesa, sinó més aviat amb l’alegria de saber que tot aquell horror s’ha acabat i pot tornar a casa. Ara bé, el que tot primer és una alegria, després es transforma en una realitat diferent, la de l’Alemanya que està destruïda i esgotada, i constata que en els pocs mesos que ha estat fora, tot ha canviat. Visita primer la seva mare i la seva germana, on veu que ja no hi té lloc, i després a la granja del nord on creu que molta gent l’espera. Res més lluny de la realitat, ningú l’espera, o més aviat, tothom el rebutja, ja no interessa, la seva feina, la seva companyia. La guerra no només li ha destrossat el present, sinó que també li està passant factura en el futur que se li hauria d’obrir davant i això que ell hi va estar poc temps, però suficient com per deixar-li una cicatriu a l’ànima.

Amb tot, aconseguirà refer el present amb una feina en una altra granja, només que li demanen que estigui casat. És en aquest moment que Walter troba una Bíblia que serà la de la família i en subratlla un passatge de l’Antic Testament:

Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.

Una mica el mateix que li ha passat al protagonista de la història, ha treballat la terra, però no li ha donat fruits per a ell i li ha tocat errar pel mon del final de la guerra. Aquesta cita, que Walter marca amb l’ungla del dit, serà la que descobrirà al principi de la novel·la i que el portarà a pensar en com devien ser els dies del seu pare a la guerra.

La novel·la es clou amb un dur epíleg situat en el temps present, en un moment que Walter visita la tomba dels seus pares mentre rumia si continuar pagant-ne el lloguer o no. No ho té fàcil perquè hi ha un temporal de neu que no li permet veure res de res, fins que consta que no és capaç de trobar-la, una evidència de la fragilitat dels records, que un cop els protagonistes han desaparegut, aquests desapareixen amb ells encara que hi hagi gent que els intenta apuntalar amb les referències que pugui trobar.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 43 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari