ELS ÚLTIMS DIES DE NOVA PARÍS (2016) – China Miéville

Autor: China Miéville
Títol: Los últimos días de Nueva París (The Last Days of New Paris)
Editorial: NOVA
Any: 2017 (2016)
Pàgines: 235
ISBN: 978-84-666-6086-0
Valoració: ★★★

 

No tinc ni idea de per on començar aquesta ressenya. I és que Los últimos días de Nueva París és una novel·la estranya. Realment estranya. Estranya fins i tot per ser una novel·la de China Miéville, la qual cosa és dir molt estranya. Qualsevol que hagi llegit alguna cosa de l’autor s’haurà hagut d’enfrontar, com a lector, a diversos reptes. El més evident, el que implica seguir-li el joc, entrar en el món d’imaginació prodigiosa que ens presenta i creure-se’l. Miéville desrealitza la realitat com pocs, per bé que la seva prosa és d’una bellesa tan exquisida que sovint ens deixem portar i acabem immersos en les realitats alternatives que ens proposa. Les seves novel·les violenten la lògica del lector. L’expulsen de la seva zona de confort per encarar-lo a situacions que desafien els seus prejudicis. Això sempre, però aquí més. Així doncs, vagi per davant que en aquesta novel·la els límits del lector són posats a prova i se li exigirà un acte de fe. Los últimos días de Nueva París és una extraordinària novel·la, però adreçada només a lectors capaços de llegir sense complexos. A lectors extraordinaris. No hi ha zones de confort.

Los últimos días de Nueva París és una novel·la dual. És, altra vegada, una novel·la sobre una ciutat, que en realitat no és una ciutat, sinó que n’és dues. Això no és nou en Miéville, que a cada nova novel·la antropomorfitza de forma diferent les aglomeracions urbanes i les analitza des de diversos i interessantíssims punts de vista. No hi ha laboratori major en la societat actual per analitzar els comportaments humans que les ciutats, allà on s’acumulen major nombre de persones, caràcters i situacions. Ho hem vist des de La ciudad y la ciudad (2009) a Embassytown (2011). Ho tornarem a veure aquí. També són dos els moments històrics en què passa l’acció: un moment se situa en el passat i l’altre en un futur alternatiu, donant lloc a la ucronia, el gènere en què cal inserir aquesta novel·la, si és que ens atrevim a etiquetar-la d’alguna manera. I també els personatges que transiten per aquestes dues ciutats en aquests dos moments són de dos tipus: al costat dels històrics, hi trobem els ficticis.

Si los demonios y el arte viviente no pueden evitarse, lucharán, de forma encarnizada. La carne de arte que gotea de la cara del demonio está fresca.

Unes vegades som a Nova París, l’any 1950. La ciutat està segellada i ocupada pels nazis, i hi ha focus de resistència surrealista. Literalment. Imatges, textos, manifestos… han cobrat vida i submergeixen la ciutat i els seus habitants en un caos inexplicable. L’art, si realment és art, no pot ésser inofensiu, sinó tot el contrari, ha d’ésser ofensiu, perillós. L’artista enragé, compromès, és aquell que converteix totes les seves manifestacions artístiques en un atemptat als ordres establerts. Cal armar ideològicament la gent, formar-la en la resistència al feixisme uniformador, unipensador, que representa el poder. Des de Gabriel Celaya a Joan Brossa els lluitadors antifeixistres de casa nostra ens han dit el mateix: L’art és una arma carregada de futur. Més encara sota el jou de dictadures, com la d’aquesta ucronia.

Thibaut, un lluitador antinazi, serà el protagonista d’aquests capítols, al costat de la fotògrafa nord-americana Sam i d’un personatge estrany, el Cadàver exquisit. Sam no ho sap, però ha fotografiat alguna cosa que els nazis anhelen i per això la persegueixen incansablement. Resulta interessant aquest agermanament de l’ètica dels principis dels tres protagonistes i de l’estètica que mou Sam. Ella és l’ull que immortalitza les idees. I n’hi ha moltíssimes d’idees, en aquesta breu novel·la, la majoria únicament apuntades. De tal manera que el grau d’aprofundiment del lector dependrà inevitablement del grau de coneixement que tingui d’art avantguardista. Un handicap? Un repte. Fons i forma. Ètica i estètica. Precisament el compromís polític que caracteritza sempre China Miéville s’acostuma a traduir en les seves obres en una fórmula semblant, en què no podem menystenir tampoc el compromís estètic: “Nulla estetica sine etica”.

Habían llegado a las calles codo con flanco con los nazis y sus aliados de Vichy, patrullando con oficiales especialistas en brujería, lanzando ataques conjuntos, con balas y bombas y la saliva y la sangre hirviendo del Infierno.

D’altres vegades som a la Vella París, uns anys abans, el 1941. Fou llavors quan París, fins aquell moment la capital cultural del Vell Continent, va veure com els moviments d’Avantguarda entonaven el seu particular cant del cigne. En la història real, és l’instant just després de l’ocupació militar nazi de la meitat nord i oest del país, i de la instauració a la resta de França del govern titella de Vichy. Un moment de Caos. En la fictícia, el govern de Vichy també existeix, però compta amb la col·laboració de dimonis (fruit de les investigacions paranormals dels nazis) i, a més, existeix la figura d’un antipapa, símbol dels col·laboracionistes francesos i autor de tota una teologia de la traïció. El caos és present també en aquest altre pla, i existeix també la Resistència, però personalitzada aquí en André Breton (el pare del Surrealisme) i els moviments d’Avantguarda, i en Jack Parsons, un enginyer nord-americà que sembla que ha trobat la manera de canalitzar l’esperança dels derrotats.

L’esperança, però, passa per l’aniquilació de la realitat. Per canviar-la en clau surrealista, ja que no és agradable. L’explosió d’una Bomba S (per surreal) a París, dóna entitat als somnis i malsons dels surrealistes, que campen arreu, lliurement, a partir de llavors. Per entendre la Nova París dels ’50, doncs, cal llegir sobre la Vella París dels ’40. Aquest és el joc a què ens convida el llibre. És difícil d’imaginar que cap editorial potent hagués apostat per una obra com aquesta si l’hagués signat un autor desconegut, novell, ja que és realment arriscada des del punt de vista comercial. Afortunadament, Miéville no és un autor desconegut, ni a qui agradi la comoditat, i a cada nova obra desafia la lògica dels mercats. Cada nova novel·la que treu és en si mateixa un desafiament a les modes. La qual cosa és una gran notícia. Si el llibre és una declaració política, d’amor i d’intencions, en què l’autor sembla dir-nos que l’art no s’ha de comprendre, sinó que s’ha de sentir (viure, pels carrers, a les places i als mercats, literalment), no queda sinó fer bona la lliçó i sentir, viure, també aquest llibre.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 294 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari