SORTIR A ROBAR CAVALLS (2003) – Per Petterson

Autor: Per Petterson
Títol: Sortir a robar cavalls (Ut og stjaele hester)
Editorial: Club Editor
Any: 2016 (2003)
Pàgines: 242
ISBN: 9788473292030
Valoració: ★★★

 

El valor literari de l’escriptor noruec Per Petterson sembla estar fora de dubte si s’atén al nombre de premis que han rebut les seves novel·les com també la quantitat i diversitat de traduccions que se n’han fet. En català és un autor que forma part del catàleg de Club Editor, una editorial que des d’una gran sensibilitat per autors estrangers de gran qualitat, ja havia publicat dues obres anteriorment, Maleeixo el riu del temps i Cap a Sibèria. Ara, amb Sortir a robar cavalls, traduïda per Carolina Moreno sembla que ha aconseguit més ressò mediàtic i ha pogut fer conèixer l’autor entre els lectors en llengua catalana, tot i que l’edició original és de 2003.

L’acció de la novel·la se situa en dos temps: la primera a l’època actual quan el protagonista, Trond T., ha complert els 67 anys i s’ha comprat una cabana enmig del bosc per viure apartat el temps que li pugui quedar de vida. La cabana necessita ser arreglada i ell espera fer-ho a poc a poc, sense comptar amb l’ajuda de massa ningú. Vol estar sol, amb companyia del seu gos i no dependre de l’altra gent. La cabana té poques comoditats, cosa que estranya a la seva filla gran que el visitarà en el transcurs de la novel·la, però que veurà que allà el seu pare és feliç, és on realment vol estar i simplement li demanarà que estigui localitzable.

L’altre moment, és el passat, quan en en Trond té 14 anys, en el pas de la infantesa a l’adolescència, un pas que suposarà uns canvis profunds en la seva vida i que analitzats en la distància li permetran trobar respostes a molts fets que li va tocar viure. Aquell estiu de 1948, feia tan sols tres anys que els alemanys havien evacuat Noruega després de la derrota en la II Guerra Mundial. Aquest records afloren a la seva memòria per dues raons, la primera, el paisatge dels voltants de la cabana, amb un bosc i un riu, que li recorden els estius d’infantesa que els passava amb el seu pare en una cabana també enmig d’un bosc i al costat d’un riu a l’est del país.

L’altra és la presència d’un personatge d’aquella època que l’ajuda en diferents tasques, sobretot a l’hora d’arreglar un bedoll que li cau una nit de tempesta. Aquests motius de seguida porten en Trond a recordar sobretot aquell estiu, quan sortia a robar cavalls amb en Jon, el fill dels amos de la granja del costat de la seva cabana. Era un joc que consistia en muntar els cavalls del veí a pèl, una diversió que es va acabar aviat per culpa d’un tràgic succés que va tenir lloc a casa d’en Jon i que va truncar la infantesa d’aquest personatge.

Un altre record que serà fonamental per al desenvolupament de la trama és la tala d’uns arbres que hi ha darrera la cabana del pare d’en Trond. En aquesta tasca hi treballaran pare i fill, però també tota la família d’en Jon i altres personatges. El pare decideix llançar tots els troncs al riu perquè flueixin fins a una serradora que hi ha riu avall, a Suècia, on es diu que paguen més bé la fusta. La tala d’aquell bosc suposarà un treball en equip, però també l’aparició d’uns temes latents entre les dues famílies i que van marcar, no només el futur d’en Trond, sinó que havien marcat profundament el passat del pare, quan feia de correu de la resistència noruega cap a Suècia en l’època de l’ocupació nazi, i que també va marcar el futur de la família del protagonista.

El resultat d’aquesta tala serà un doble viatge iniciàtic per a en Trond, un amb el pare i un altre amb la mare, a Suècia. Amb el pare faran el mateix viatge que feia ell per travessar la frontera en temps de guerra malgrat que la frontera

Quan la vam passar va ser tal i com jo em m’havia imaginat, que tot resultava diferent malgrat que tot era igual.

Amb la mare aniran a cobrar els diners d’aquella feinada i s’acabarà amb un regal que la mare fa al noi amb els diners obtinguts, ja que no els poden treure del país, un regal que és un referent del canvi d’edat del noi.

Tot flueix, com la vida, com el riu, cap al final de la novel·la, cap al propi mirall que el protagonista s’ha posat al davant gràcies al retrobament d’aquell individu solitari, com ell, de les sensacions que li provoca viure de nou en aquell ambient rural i de tornar a tallar arbres. I curiosament, sabrem molt del que li va passar quan tenia catorze anys i què sent i pensa ara que en té 67, però sabrem molt poc de l’espai que hi ha entremig, dels seus matrimonis, de les seves filles, del seu ofici, tot s’oculta per donar presència a aquests dos moments. S’oculta gairebé igual que el seu nom, que apareix en comptades ocasions. I en aquest retir, un dels seus temors és fer-se gran i perdre la consciència:

Em pregunto si això és el que t’acaba passant quan has viscut sol molt de temps, que comences a parlar en veu alta enmig d’un fil de pensaments, i la diferència entre parlar o no parlar es va esborrant de mica en mica, l’eterna conversa íntima amb tu mateix va derivant en conversa amb les escasses persones que encara tractes, i quan vius sol massa temps la línia que separa una cosa de l’altra es torna tan imprecisa que la traspasses sense adonar-te’n. ¿Serà així el meu futur?

I si per a en Trond el paisatge l’ha portat a evocar aquells dies de 1948, per als lectors ens trasllada també al món nòrdic de boscos espessos amb olor de resina i llars de foc que cremen a través d’un treball magistral per ambientar les sensacions, les olors, les vistes… que tan van impactar al protagonista, que tan han de condicionar la seva vida actual i que seran ben suggeridors per a nosaltres amb frases tan líriques com

I vaig escoltar la nit que m’envoltava però no vaig sentir res, cap soroll.

Ara bé, i aquí és on cauen algunes de les estrelles de la valoració, les diferents històries que hi ha a la novel·la són evocacions i alhora hi ha tabús, cosa que no permet que alguns dels episodis siguin explicats en profunditat i conèixer-ne la totalitat, i la novel·la perd certa cohesió. Pel que fa a l’edició, molt cuidada com sempre en aquest segell i amb una portada que evoca el contingut, amb una llengua delicada d’una traducció i una correcció ben fetes, però que abusa del signe d’exclamació invertit, completament innecessari per marcar aquest modalitat oracional i que carreguen el text sense sentit. Celebrem, però, aquesta nova traducció de Petterson en català i esperem l’arribada de Jo no vull, que ens consta que s’està duent a terme.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 37 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari